El director, guionista, productor, distribuïdor i crític de cinema Francesc Betriu va morir dimecres als 80 anys. El passat gener, Betriu va rebre el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter en reconeixement a la seva “consistent i dilatada trajectòria” de més de sis dècades. L’Acadèmia del Cinema Català també va distingir el cineasta “pel seu ferm compromís social i per la diversitat de la seva producció”, que inclou curtmetratges, documentals, sèries de televisió i sobretot llargmetratges.

L’any passat, Betriu va cedir a la Universitat de Lleida el seu fons documental, format per una extensa biblioteca de més de 6.000 volums, una col·lecció de revistes de cinema (Cahiers du cinema, Dirigido Por, Fotogramas…), còmics, tota la documentació relacionada amb les seves pel·lícules i sèries de televisió, així com objectes de decorats, claquetes, etc.

Nascut a Organyà el 1940, Francesc Betriu està considerat un nom essencial per entendre l’Espanya de la dictadura i la Transició o les relacions entre el cinema i la literatura. Durant els anys 60 va treballar com a corresponsal a Madrid per a la revista Fotogramas i com a director de la Revista Española de Sociología, i va forar part de la companya de teatre Los Goliardos.

Un pioner

El 1965 Betriu va rodar amb Pedro Costa Musté el curt documental Los Beatles en Madrid, títol que la censura franquista prohibiria. Amb 28 anys va crear la productora In-Scram, pionera a Espanya en la producció de curtmetratges de ficció, que seria responsable de 13 curts de 13 minuts amb 13 director novells.

En la dècada dels 70, va debutar com a director de llargmetratges amb Corazón Solitario (1972) i Furia española (1975), guions coescrits amb José Luis García Sánchez. En pocs anys es va fer un habitual de les adaptacions cinematogràfiques d’importants obres literàries: La plaça del Diamant (1982), de Mercè Rodoreda; Réquiem por un campesino espanyol (1985), de Ramón J. Sender; les sèries Vida privada (1987), de Josep M. de Sagarra, i Un día volveré (1990), de Juan Marsé, o Una pareja perfecta (1997), adaptació de la novel·la de Miquel Delibes Diario de un jubilado.

Els darrers títols de la dilatada filmografia de Betriu són Mónica del Raval (2008), El día que murió Gracia Imperio (2012) i L’últim aviador (2019).

Rècord de censura

Francesc Betriu va patir les conseqüències de la censura des del seu primer curtmetratge. Fraga Iribarne va prohibir Los Beatles en Madrid sense ni tan sols veure’l, acusat de desmentir la versió oficial de fracàs d’aquesta gira que va voler difondre el règim. En aquesta línia destaquen pel·lícules de sàtira social com La viuda andaluza (1976), Los fieles sirvientes (1980) o Furia española (1975), el llargmetratge que compta amb el rècord de talls de la censura espanyola: 22 en 11 minuts.