Foto: Joanna Chichelnitzky
Vinyet Panyella (Sitges, 1954) és la presidenta del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), un mandat que enguany arriba al seu final i que coincideix amb la publicació de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts 2023. Panyella és llicenciada en Filologia Catalana i diplomada en Biblioteconomia i Documentació i va ser la directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya. A Cultura 21, parla sobre un informe que repassa les urgències del sector, detalla les mesures que es proposen i fa un cop d’ull a la cultura en clau catalana, així com a l’ecosistema que s’ha dibuixat.
Aquesta setmana s’ha presentat l’informe anual del CoNCA de 2023. A grans trets, què en destacaria?
És un informe que, d’entrada, i més enllà de la gravetat del resum executiu, s’ha de llegir a fons, perquè diu molt. D’alguna manera, reflecteix l’estat de la qüestió dels diferents sectors, tant a nivell general com detallat en molts àmbits. Aquest informe ens demostra que després de la pandèmia ens hem recuperat, però hi ha problemes que perduren. I ho dic amb una mirada molt crítica sobre la realitat.
Què és el que perdura?
La precarietat laboral dels professionals del món de la cultura i la necessitat de canvis que crec que són estructurals en diversos nivells. Tot plegat s’ha de tractar des d’un acord nacional per la cultura, del qual sempre se’n parla, i d’una resolució de temes estructurals del sistema cultural.
A què es refereix?
Em refereixo a tenir un model cultural de referència, però el tenim desballestat. No vol dir que no funcioni, i en contrast tenim un país amb molt de talent i és un gran estímul, això hauria de motivar a qui pren decisions, per tal que les prengui d’una vegada.
De les conclusions de l’informe, en destacaria alguna cosa més?
Sí, que tenim un dèficit legislatiu. No pot ser que el marc general del funcionament d’una societat, que són les lleis, en l’àmbit de la cultura tinguin més de 30 o 40 anys, i això no se soluciona amb plans d’actuació. Si no hi ha un marc general jurídic és molt difícil que l’obligatorietat a què et disposi s’acompleixi al 100%.
I això que provoca?
Que tinguem uns decalatges que, per més que sembli que s’avança en alguns aspectes, estem molt endarrerits respecte a com hauríem d’estar. I per acabar-ho d’adobar, tenim plantejat, per part del Govern, l’esbós d’un avantprojecte de llei de drets culturals que, pel que sabem, aquesta legislatura decau, però d’alguna manera encara s’estan fent alguns dictàmens que han d’aclarir diversos aspectes; d’una banda, els drets culturals i les obligatorietats que comporta, i de l’altra, el sistema.
“El sistema cultural de referència ha fet aigües”
Amb quins actius es compta, al país, en clau cultural?
Tenim grans instal·lacions i talent, un gran llegat cultural, una gran diversitat de país, de territori i de col·lectius, però també tenim l’obligació d’endreçar-ho tot plegat, perquè si anem posem pegats no arribarem enlloc.
S’estan arrossegant els dèficits o s’estan aplicant solucions que no són efectives?
Et posaré un exemple molt clar. El 2017 es va acabar el Pla de Museus 2030, el qual es va elaborar en un determinat període de temps, altíssimament participatiu, es va presentar a la sala Miró del MNAC i va quedar tancat en un calaix del Govern. Afortunadament es va rescatar en plena pandèmia per posar en valor les premisses sobre la validesa del sistema cultural i es va aprovar el 2020. Però ara, el més calent és a l’aigüera: què se n’ha fet? S’han pres algunes mesures, s’ha posat una persona per tirar-lo endavant amb polèmica i no acceptació per part del sector, però la llei està per fer. La situació, per dir-ho suaument, és de bastanta irresponsabilitat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Des del CoNCA es parla d’un sistema cultural de referència, el català. Com s’està fent funcionar?
D’una manera molt precària, i qui dia passa, any empeny. Sí que s’han solucionat coses, però són massa petites en comparació amb les necessitats objectives del país. Crec que calen visions molt holístiques i molt generalistes per poder aplicar mesures concretes als diferents problemes, i estem en un entrellat.
Creu que el problema més greu és el dèficit legislatiu?
Per mi sí, perquè d’aquí surten les obligacions del Govern. I evidentment, és cert que no tenim una llei de cultura, però voler unir el sistema amb els drets i les obligacions em sembla excessiu, perquè el text amb què hem estat treballant està molt barrejat.
De les recomanacions que es fan des del CoNCA, la més urgent és l’Acord Nacional per la Cultura?
La primera i la segona recomanació que fem tenen a veure amb la necessitat de marcar objectius estratègics, objectius d’àmbit nacional, i això no s’ha fet. A partir d’aquí, l’Acord Nacional per la Cultura, que ha de ser parlamentari, governamental i de concertació del sector públic i dels sectors social i privat.
Això implica tots els agents del país?
Sí, implica tothom. En aquest moment, hi ha concertacions amb el sector privat i industrial, però no hi ha concertacions amb el sector social.
“Tenim grans instal·lacions i talent, un gran llegat cultural, una gran diversitat de país, de territori i de col·lectius, però també l’obligació d’endreçar-ho”
Com afecta això a què els ciutadans puguin sentir-se lluny del sector cultural?
L’opinió dels experts que hem consultat ens diu que la percepció de la gent és diversa, en el sentit que hi ha una comprensió limitada dels drets que un ciutadà o una ciutadana té, i que hi ha una percepció moderada respecte de l’oferta. Però tampoc vull fer una lectura estrictament clientelar, perquè la cultura és molt més que anar al teatre o anar al cinema.
Què és, doncs, la cultura?
És l’accés a un sistema de lectura pública on tinguis tot per a tots –aquesta és una frase que m’agrada molt– o és tenir un sistema per dinamitzar el patrimoni perquè hi pugui haver accés des del nivell escolar fins a qualsevol tipus de col·lectiu ciutadà. Tenim una societat molt àmplia, molt diferent d’un punt a l’altre, i hi ha molts tipus de sectors, i això ho fa tot més complicat, tot i que els ciutadans tenen la noció que tenen uns drets.
Per fer l’informe d’enguany, s’ha recuperat l’enquesta que es va fer el 2016. Què ha aportat aquest qüestionari?
Ha aportat un determinat estat d’opinió que potser no és complert, perquè les enquestes són espases de dos fils, però és cert que ens ha aportat molt més coneixement i unes percepcions que amb la confecció tradicional de l’informe no havíem tingut. Per tant, continuarem comptant amb ella i l’ampliarem, perquè ens fa estar amb els ulls molt oberts i les orelles molt atentes. Quan ens vam plantejar recuperar-la, pensàvem que era un artefacte que complementava tota l’altra feina que ja havíem fet i, per tant, crec que aquest informe, quant a recepció d’informació, és molt més ampli i ha canviat 180 graus, n’estem molt contents.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En relació a la precarietat dels artistes, i remetent-nos a les 36 mesures que es van prendre ara fa deu anys, què ha passat durant aquesta dècada i com està la precarietat?
S’ha hagut de lluitar molt perquè les administracions, en aquest cas l’Estat i també la Generalitat, reconeguessin que els artistes, els creadors, tenien una característica laboral determinada que els diferenciava d’altres treballadors, tot i que no tenien els mateixos drets. Això va comportar que, quan va arribar la pandèmia, el sistema va esclatar i es va haver d’atorgar un sistema d’ajuts per pal·liar les situacions creades a famílies que no podien ni comprar al supermercat. He de dir que, quan el ministre Iceta va arribar al seu ministeri, ja tenia tot el quadre de necessitats al davant i va posar-se les piles, arribant on va poder.
Quines dificultats es troben els treballadors en aquesta precarietat?
Sempre ens trobem amb l’afany recaptatori d’Hisenda, també a Catalunya, però s’ha avançat molt. Ara, hi ha un altre tipus de precarietat.
Quina és?
L’estructural.
Què vol dir amb això?
Que un autònom té moltes dificultats per pagar la quota, perquè no té prou feina, perquè la feina no li arriba i perquè el sistema contractual públic penalitza aquest tipus de feina intermitent. Un altre problema és que les professions culturals que depenen majoritàriament del sector públic també estan en crisi, com les biblioteques, perquè no es creen places, s’acumulen interinatges i situacions no desitjades de molta precarietat i de subcontractació.
“Em preocupa que només un 39% dels llibres que es presten a les biblioteques siguin en català”
I això què suposa?
Que el sistema cultural de referència ha fet aigües. No és només l’actor que puja a l’escenari qui ho està passant molt malament, sinó que també ho és un bibliotecari que van contractar per alguna feina i que actualment es troba en situació de precarietat. Si l’administració no admet que hi ha un seguit de feines que ha de fer i que no pot subcontractar per menys preu i que les ha de definir, potenciar i ajudar, no està fent la seva feina.
Parlem de la llengua. Des d’aquest informe es reclama la col·laboració de tots els agents en la seva defensa, per què?
Hi ha algú que ha de fer el primer pas, tots tenim responsabilitats individuals, i més si creiem en la defensa de la llengua, i nosaltres hi creiem. No es pot mantenir el doble sistema, perquè a la indústria no se li exigeix el que s’ha d’exigir; en canvi, es fan plans de lectura que estan molt bé, però si la programació dels teatres de Barcelona té un 50% en castellà, per exemple, on som? Aquesta és una queixa que no arriba on hauria d’arribar, però és contínua a les xarxes socials, per exemple. L’altre problema que tenim és a l’escola.
Per què?
Perquè el Departament d’Educació ha mirat cap a l’altra banda durant molts anys. L’ús de la llengua a l’escola és un gran incentiu, si hi ha persones vingudes d’arreu que parlen un català perfecte és perquè l’han après a l’escola. Comença a l’escola, però ha de tenir una continuïtat social i aquí hi ha molt agents. Per tant, l’escola ha de ser molt més exigent.
A grans trets, han crescut els clubs de lectura i han reviscut els cineclubs, com veu aquesta altra manera de consumir cultura?
Són fenòmens que em meravellen, perquè hem arribat a un punt en què la gent vol socialitzar a través de la cultura, són noves formes. Els cineclubs, que s’havien perdut, s’han recuperat precisament per això. Ara només falta que facin òperes en directe i en pel·lícula [riu], i això és molt bo. A més, suposa un canvi d’hàbits, i el panorama és canviant en molts temes i fa incrementar l’ús de la cultura. Aquest tipus de canvis és una de les coses que l’informe reflecteix.
La música i els llibres són els grans pals de paller de la cultura a Catalunya?
Els llibres sí, i crec que és bo, però em preocupa que només un 39% dels llibres que es presten a les biblioteques siguin en català, és molt negatiu. En canvi, el sistema de préstec és molt bo, així com la possibilitat que t’enduguis llibres a casa.
“El CoNCA hem posat sobre la taula debats que han interpel·lat el Departament de Cultura i l’hem incomodat”
Què caldria fer per augmentar el percentatge dels llibres en català que es presten a les biblioteques?
Caldria incentivar, des de les biblioteques, la lectura en català. I també s’hauria d’incentivar la biblioteca de fons, perquè hi trobes llibres d’autoajuda o biografies, però no hi trobes tots els clàssics.
Com arriba al final del seu mandat com a presidenta del CoNCA?
Comptàvem amb acabar el mandat aquest mes de juliol i volem veure què passa amb el nou Govern, ens vam comprometre a activar tot el que diu l’informe quan s’hagi format, perquè s’ha de complir la llei i no es poden fer dilacions.
Què ha suposat per a vostè estar al capdavant de l’ens?
He pogut aprofundir amb una visió crítica de les institucions i amb esperit constructiu, i en la majoria de casos hem arribat a consens entre tots els membres, una tasca que no era fàcil, perquè érem set persones i les decisions han de ser col·legiades. Hem tingut un compromís amb la cultura i tots els qui són dins l’ecosistema, hem posat sobre la taula debats que han interpel·lat el Departament de Cultura i l’hem incomodat. Hem fet una feina d’equip i sempre hem volgut contribuir a la millora de l’ecosistema cultural.
