Foto: Joanna Chichelnitzky
La visita al Museu de l’Eròtica de Barcelona és realment inspiradora, com ho és xerrar amb la seva directora, Sarah Rippert, una persona que defensa el dret a parlar sobre sexe amb tota naturalitat i que reivindica que l’erotisme és cultura. Ho ha sigut sempre al llarg de la història i ara és més necessari que mai recordar-ho. Fa 14 anys, la Sarah va arribar des d’Alemanya per fer unes pràctiques i va decidir quedar-se. Durant uns quants anys va dirigir diversos establiments turístics, fins que fa tres anys li van fer una proposta que no va poder rebutjar.
Ens agrada trencar prejudicis a la Rambla i avui ens toca fer-ho parlant de sexe. L’erotisme és cultura?
Sí, definitivament. El sol fet de parlar d’erotisme o de sexe sense tabús ja ens serveix per trencar molts prejudicis establerts. Però, a més, al museu volem mostrar com es pot explicar l’erotisme a través de l’art i fer veure als visitants que l’erotisme no és sexe. Perquè aquest no és el museu del sexe.
Què és?
És el museu de l’eròtica. Aquí fem un viatge històric per descobrir com han tractat l’eròtica les diverses cultures del món en cada època. Un viatge que permet descobrir, per exemple, que en molts moments de la història l’erotisme no era un problema ni estava prohibit parlar-ne. Ni tan sols era un tabú. Si fas aquest viatge pel museu, descobriràs que no hi ha res de nou avui dia.
Tot està inventat, oi?
Sí, tot està inventat. I tot era allà abans que nosaltres ho descobríssim. Això també és cultura; entendre que l’eròtica és un tema més de tots els que existeixen i que se’n parla cada dia obertament.
Suposo que la diferència és que abans l’erotisme era privat i ara és molt més públic.
Jo no ho diria així. Diria que abans eren molt més oberts que nosaltres ara. És evident que en molts moments de la història, com a l’antiga Grècia o a l’Índia del Kamasutra, eren molt més oberts que en l’actualitat. I també és evident que ara i aquí encara estem lluitant per obrir-nos, en aquest sentit. Quantes persones podrien seure tranquil·lament amb amics o companys i tenir una conversa sobre erotisme? Pensa que moltes persones no venen al museu per si algú els veu entrar-hi.
Foto: Joanna Chichelnitzky
De veritat?
Sí, els turistes hi entren més fàcilment, perquè ningú els coneix, però per als barcelonins encara és una barrera que algú els pugui veure entrar-hi. És molt trist, perquè aquest és un museu cultural i educatiu. Fa un any i mig vam llançar el projecte d’art i sexologia amb la nostra sexòloga Sigrid Cervera, que fa visites per a escoles i centres cívics sobre temes relacionats amb l’art eròtic. Doncs bé, tots els que ens visiten ens diuen com n’és de bonic i quantes coses que han après. I no sobre sexe, sinó sobre cultura, història i art.
“El primer llibre sobre erotisme en un idioma europeu està escrit en llengua catalana”
Per això reivindiqueu tant el valor de les col·leccions.
Sí, no es tracta de mostrar objectes divertits, sinó de transmetre alguna cosa important. Per veure imatges o vídeos eròtics n’hi ha prou amb obrir internet. Però cada peça que hi ha al museu és aquí per una bona raó, artística, i ens serveix per explicar una història interessant que volem mostrar al món i que no es troba en altres llocs, perquè no t’ho expliquen.
Per què no ho expliquen?
Jo vaig anar a veure les ruïnes de Pompeia, fa un temps, i vaig haver de preguntar específicament on eren els prostíbuls. Vaig demanar al guia que ens acompanyava per què no ens els estava ensenyant. Els vaig buscar, els vaig trobar i aquí expliquem la seva història. Els temes eròtics no acostumen a formar part dels recorreguts turístics. Per això aquí oferim tota aquesta història, que normalment has de rebuscar per trobar-la. Pocs museus eròtics del món ofereixen explicacions com les que donem nosaltres, fruit de la recerca i del treball d’historiadors que col·laboren amb nosaltres.
Entenc, doncs, que al museu no hi ha cap tabú?
No, comencem des dels antics egipcis, els grecs, l’Índia i anem avançant fins a l’actualitat. Tenim una sala on s’explica el BDSM entorn del Marquès de Sade i on estem fent una exposició sobre spanking… En l’últim any hem inaugurat set sales renovades del museu amb temes concrets molt interessants, com la sala de la diversitat, on mostrem tota la diversitat sexual que sempre ha existit, i on incloem tot el que avui entenem per LGBTI+. També hi ha la sala del Kamasutra català.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha un Kamasutra català?
A la sala medieval exposem un document molt curiós: el primer llibre sobre erotisme escrit en un idioma europeu. I està escrit en llengua catalana. Ho expliquem tot al museu, amb la col·laboració d’un historiador. És molt interessant, perquè detalla com es pot augmentar la libido, com mantenir una relació… És molt complet, tot i que algunes coses sobten una mica, és clar, perquè és de l’època medieval.
Sí, deu ser més aviat intuïtiu que científic, oi?
En realitat molta documentació que tenim d’aquella època prové de les confessions dels capellans; els pecats que anaven deixant registrats en paper.
Crec que també teniu un espai per a Picasso?
Sí, mostrem les obres més eròtiques de Dalí i de Picasso. Jo sempre em sorprenc, quan vaig al Museu Picasso, perquè no les trobo enlloc. Durant una etapa molt llarga de la seva vida es va enfocar moltíssim en l’eròtica, i si no vens al nostre museu, sembla que no existeixin totes aquelles obres.
Entrevista publicada a Línia.
