Entrevistem la cineasta Patrícia Font per parlar abastament de la seva darrera pel·lícula, El mestre que va prometre el mar, després de l’èxit que està tenint als nostres cinemes. Es tracta d’una història que aborda el tema de la memòria històrica i que reivindica alhora la figura històrica d’Antoni Benaiges, un mestre de l’escola republicana.
La teva pel·lícula és una adaptació d’una història escrita per Francesc Escribano que parla de la Guerra Civil i de la figura del mestre Antoni Benaiges. Com va sorgir la idea de portar-la al cinema?
La idea de fer la pel·lícula sorgeix quan la història de l’Antoni Benaiges, després de passar per la novel·la, es torna a explicar de maneres diferents. Es fa una obra de teatre, es fa un còmic, es fan cançons, inclús, i finalment arriba a convertir-se en un guió de cinema. Perquè amb Paco Escribano, que a més de l’autor de la novel·la és també productor de Minoria Absoluta, que és una de les productores de la pel·lícula, i el guió d’Albert Val, amb qui el Paco ha treballat normalment, es posen a fer aquesta versió.
Hi ha contrast evident entre la teva anterior pel·lícula, Gente que vine y bah (2019), i aquesta. De la comèdia romàntica has passat al drama històric. Com ha estat canvi de registre? No tens problemes per canviar de format?
Jo no tinc problemes en afrontar diferents registres. A mi m’agrada provar-ne moltíssims i tota mena de producció, també. Crec que, com a directora, m’agradaria, no només dirigir qualsevol classe de gènere, sinó també poder afrontar projectes amb produccions més grans. Jo no miro el gènere, en concret, per escollir el projecte, sinó que miro que la història m’agradi i que jo vegi que li puc donar el meu punt de vista, la meva interpretació personal. A mi, la comèdia romàntica, la comèdia, especialment, m’agrada molt. Penso que és un gènere molt complex de fer. De fet, crec que és més difícil que el drama i crec que no està prou valorada, també. Així que si rebo un guió que m’agrada, de comèdia o del que sigui, veuré si m’agradaria portar-ho a la pantalla. Això és el que prioritzo.
El tema principal de la pel·lícula podríem dir que és la memòria històrica a partir de l’exhumació d’uns cossos d’una fossa de la Guerra Civil, no?
Sí. La pel·lícula enllaça dues trames: una és la que explica la història de l’Antoni Benaiges, aquest mestre republicà que va ser represaliat el 1936, i després s’entrellaça amb la història del 2010 en la qual, arran de l’exhumació real de la fossa de La Pedraja (Burgos) d’alguna manera ressorgeix la història del mestre. Tot i que no es troba el cos, sí que es descobreix la història d’aquest mestre que s’havia silenciat fa 70 anys. Aleshores, a la pel·lícula, s’explica la història d’una noia, l’Ariadna (Laia Costa), que busca les restes del seu besavi en aquesta fossa i descobreix la història del mestre. A través d’aquest tema toquem el tema de la memòria històrica i volíem representar, una mica, el col·lectiu d’aquestes famílies que busquen i els problemes que implica trobar les restes dels seus familiars desapareguts.
Tenim, doncs, una pel·lícula que juga contínuament entre dos temps, el present i el passat?
Sí. Comença i acaba amb la trama del present, que és la que dona el detonant de la història, però al llarg de la pel·lícula es van entrellaçant constantment.
T’ha costat rodar una pel·lícula d’època, concretament per reflectir aquesta trama dels anys de la República?
Sempre és difícil rodar èpoques, especialment ho és més si tens poc temps. Com que és una pel·lícula modesta de producció, vol dir que tens poc temps per dur a terme el rodatge i, en aquest aspecte, es complica encara més. L’època requereix sempre més temps, normalment, de rodatge i de preparació. A més a més, sumat al fet que tenim també molts nens, i això requereix més feina. Són dos condicionants importants de cara a la complexitat de la pel·lícula. La veritat és que puc dir que no ha estat fàcil.
Precisament et volia preguntar sobre això que acabes de comentar del condicionant de rodar amb nens, un dels protagonistes més destacats de la pel·lícula, d’altra banda. Treballar amb nens requereix un esforç supletori, no?
Sí. Quan treballes amb nens, es dirigeixen diferent dels adults, òbviament. Sobretot, necessites més temps en molts aspectes, com el càsting, necessitem més temps per trobar-los, ja que s’han de descobrir. També més temps de preparació, perquè es fan molts assajos en forma de jocs i de reunions amb ells per entendre la història, per entendre els personatges. Això ho faig sempre a través d’una coach, perquè és un treball molt important que es fa amb gent que està especialitzada a fer-ho, en aquest cas, l’Anna Bellmunt. I després, també, com és lògic, els nens no roden tantes hores com els adults i, per tant, has de sintetitzar molt el material que rodes amb ells.
“Tu saps que tens un projecte bonic, però no saps si la gent tindrà ganes de veure’l”
Més enllà d’abordar el tema de la memòria històrica, s’incideix especialment en el cas concret d’Antoni Benaiges. Hi ha una reivindicació de la figura del mestre de l’escola republicana, no?
Per una banda, volíem descobrir aquesta història, que no és massa coneguda, però és un fet real. El que expliquem sobre ell està basat en tota la documentació que tenim. Es toquen les dues coses: per un cantó, la vida d’aquesta persona, i per l’altre, el tema la memòria històrica. De manera que al final anem una mica més enllà. Quan parlem de Benaiges també parlem de tots aquells mestres republicans que tenien la mateixa vocació i que molts van tenir el mateix final, malauradament. Així que també hem volgut fer una espècie d’homenatge a aquest col·lectiu.
Aquest homenatge als mestres de la República enllaça amb un film espanyol de referència sobre la mateixa qüestió com és La lengua de las mariposas (1999, José Luis Cuerda), títol que suposo que heu tingut present?
Sí, completament. Aquesta pel·lícula era un referent clar. I per no fer una sensació de repetició d’història ja explicada, doncs, vam buscar aquesta altra dimensió d’explicar també aquesta trama del present. Òbviament, té molts punts en comú amb La lengua de las mariposas, però també té moltes coses diferents, en el sentit que la història del mestre és la seva pròpia i no la dels altres.
Penso que un dels puntals de la pel·lícula és la tria d’Enric Auqer com a Antoni Benaiges. Com va ser la tria d’aquest actor català que no es prodiga massa en cinema? Pensàveu en ell per aquest paper tan maco?
Totalment. Ja vam pensar en ell en la primera opció de càsting. Ell es va presentar per fer aquest paper. Jo ja el coneixia a l’Enric, perquè ja havia treballat amb ell prèviament. El tema és que és un actor superversàtil i que, cada vegada que interpreta un personatge, té la capacitat de canviar molt, i aleshores necessitàvem veure com podia encarnar aquest mestre. I és el que vam provar en el càstig i, òbviament, vam veure que transmetia molt, que transmetia tot el que ara hem vist a la pel·lícula. I així és com el vam escollir.
La pel·lícula té un títol molt suggeridor. Sabem que aquesta excursió al mar no es va poder fer per culpa de l’esclat de la Guerra Civil, però el mar atresora aquest costat més metafòric, associat a la llibertat, l’aventura, el futur, no?
Sí. Tot i que l’excursió era realment al mar, no era una metàfora, sí que simbolitza aquesta manera que té el mestre que volia obrir els horitzons dels nens. Descobrir-los, no sols el mar, sinó descobrir-los el viatge per primer cop a la seva vida i poder donar-los l’opció a pensar a poder tenir la vida que volguessin, no només al poble, sinó també a fora.
Resulta paradigmàtic que la teva pel·lícula tingui una lectura actual, ja que s’acaba d’estrenar enmig de la polèmica a Catalunya de l’informe PISA. Indirectament, hi ha una analogia entre els mètodes docents de Benaiges i algunes qüestions pedagògiques dels nostres dies?
No ho sé. No tinc una idea formada respecte al present. Nosaltres explicàvem una història concreta. En aquesta història, òbviament, hi ha reflectida l’educació del mestre, la seva docència, sens dubte. I després hi ha un homenatge des del vessant més poètic, també, idealista. Clar, la realitat d’avui dia no té res a veure, ja que les condicions a l’escola són molt diferents. No ho he lligat.
“El reconeixement per part de les acadèmies també és motiu d’orgull”
També resulta molt destacable el paper de la neta de l’avi, interpretada per Laia Costa, que actua de fil conductor entre el present i el passat. Ella simbolitza aquesta nova generació que s’implica en la preservació de la memòria històrica i que lluita contra l’oblit, no?
Sí, clarament. Amb la trama del personatge de la Laia Costa es volia explicar la conseqüència de deixar en l’oblit aquestes històries. És a dir, ella representa l’herència d’una ferida transgeneracional, com si diguéssim, hereta el dolor i el trauma que el seu avi li ha transmès. El seu avi, que era un personatge que podem veure en la trama dels nens i, en l’actualitat, veiem que no va superar el trauma. I en la seva neta hi ha una conseqüència indirecta, però hi ha també una conseqüència clara de com a casa els familiars no transmeten alguna cosa que s’ha enquistat, un dolor; no hi ha comunicació, hi ha molt silenci, hi ha molts tabús sobre un tema important. Parlem de com s’han tractat aquestes coses en les nostres famílies, com els nostres avis ens han transmès o no ens han transmès això, perquè hi ha molts casos de gent que no n’ha volgut parlar mai. De fet, les primeres generacions, normalment els fills, no han sabut moltes coses que els hi havia passat als seus pares. I que ara són els nets els que estan indagant i desenterrant aquest silenci. I per això ho vam escriure a través del personatge de la neta.
Et volia felicitar perquè la pel·lícula està funcionant molt bé als cinemes, ha estat un èxit a la taquilla, però també per les nominacions obtingudes als premis Goya i els Gaudí. Suposo que esteu molt contents, no?
Estem contentíssims. Tenim cinc nominacions als Goya i sis als Gaudí. Tal com he dit abans, aquesta pel·lícula és modesta de pressupost i va néixer amb una vocació molt humil, que era “a veure com va, a veure si la gent anirà al cinema a veure-la”. Mai ens havíem esperat aquesta rebuda a les sales, ni aquesta recaptació de taquilla. Tu saps que tens un projecte bonic, però no saps si la gent tindrà ganes de veure’l i ganes d’anar al cine a veure’l. I aleshores això ja és un gran premi, aquesta rebuda de la gent i, sobretot, els comentaris que la gent ens fan un cop vista la pel·lícula. Rebem missatges constants i, també, a les sales de cinema on vaig a fer col·loquis, sempre se m’acosta molta gent a parlar d’aquesta pel·lícula i de com els hi ha tocat i de com els ha agradat. I després, paral·lelament, el reconeixement per part de les acadèmies també és motiu d’orgull, òbviament, per tot l’equip. Perquè a més toca disciplines molt diferents, des dels actors fins a vestuari, música o guió. Aleshores, d’alguna manera, veus recompensats molts departaments. En aquest aspecte, clar, estem molt contents.
Arran de l’èxit d’El mestre que va prometre el mar, podríem inferir que el tema de la Guerra Civil no és un tema esgotat, ja que es demostra que continua interessant al públic, no?
Sí. Com que és un tema que s’ha tocat molt, tant la prèvia a la Guerra, la mateixa Guerra i la postguerra, tenim molts referents i, a més, molt bons. Jo tenia el dubte de si, realment, interessaria una altra més, una més. I, bé, la gent ha parlat i s’ha demostrat que sí, que els interessa. Per tant, si són temes que es consideren necessaris de ser explicats, doncs endavant, que siguin explicats.
Text: Joan Millaret i Valls / @joanmillaret / AMIC
