Foto: Joanna Chichelnitzky
Pablo La Parra Pérez (Gandia, 1987) és el director de la Filmoteca de Catalunya des del mes de juliol de 2024. Historiador de l’art i doctor per la Universitat de Nova York, ha sigut professor i responsable del departament d’investigació a l’Escola de Cinema Elías Querejeta, al País Basc, així com comissari i director d’exposicions i programes públics. A Cultura 21, la Parra parla dels primers mesos al capdavant d’aquesta institució, la qual assolirà la categoria d’equipament nacional un cop s’aprovi la Llei de l’Institut de la Filmoteca de Catalunya.
Què suposa per a la Filmoteca de Catalunya que s’hagi aprovat el Projecte de llei per considerar-la un equipament nacional?
Abans de res, el Projecte de llei ha de superar el tràmit parlamentari, que seria el pas definitiu, però significa que es reconegui per llei una cosa que ja està passant. Es tracta de reconèixer que el cinema és un dels pilars de la cultura del país, i de reconèixer la funció cabdal de la Filmoteca de Catalunya.
Quina funció és?
La Llei del cinema de l’any 2010 ja li reconeix la responsabilitat de preservar i difondre el nostre patrimoni català i universal del cinema, i la llei la dota de les eines jurídiques i administratives que són necessàries per complir amb les màximes garanties aquesta missió. Per tant, és un moviment tan natural com el de disposar d’un Teatre Nacional o d’un Museu Nacional, perquè serà un equipament de país. En la breu però significativa història de la Filmoteca de Catalunya, és un moment històric.
Suposarà la seva consolidació?
Absolutament. És la consolidació d’una feina molt ben feta a càrrec de les direccions anteriors i suposa una oportunitat per mirar al futur amb unes garanties prometedores.
Quin és el llegat que li va deixar Esteve Riambau com a anterior director?
Em vaig trobar amb una filmoteca plenament consolidada i amb un prestigi nacional i internacional molt sòlid. La Filmoteca de Catalunya, i no m’agradaria que soni a frase de màrqueting, és un equipament de primer nivell que es relaciona de tu a tu amb equipaments internacionals anàlegs. En aquest sentit, vaig trobar-me un equip molt professional i una institució amb un potencial enorme de creixement.
“La Filmoteca de Catalunya és un equipament de primer nivell que es relaciona de tu a tu amb equipaments internacionals anàlegs”
Encara ha de créixer, la Filmoteca de Catalunya?
Sí, les filmoteques ens dediquem al cinema i mai parem de canviar, perquè el cinema és una expressió artística que no deixa de transformar-se a tots els nivells. Per tant, si les filmoteques volem seguir aquest ritme, ens hem de reinventar constantment, i en el cas de la Filmoteca de Catalunya tenim capacitat de perfeccionar la nostra missió, créixer i ser més rellevant.
On posen el focus ara mateix?
No m’agrada parlar d’assignatures pendents o de feina a fer, però podríem dir que la Filmoteca té dues potes. Per una banda, la patrimonial, que té a veure amb la cura del nostre patrimoni i on tenim el gran repte de la revolució digital. I de l’altra, la dels programes públics, des d’on hem de mantenir viva la rellevància social del cinema, així com la diversitat de significats que té la paraula cinema, i la multiplicitat de formes en què podem gaudir plegats del cinema. Això és un repte majúscul.
Per què és un repte majúscul?
Perquè en un món on es proclama, de manera falsa, la mort del cinema, les filmoteques tenim la responsabilitat de mantenir viva la flama.
I no s’està fent?
Crec que sí, però hem de seguir donant-hi benzina perquè no s’apagui.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quines són aquestes formes que defensen per gaudir del cinema i que van més enllà de veure una pel·lícula en la gran pantalla?
Per exemple, amb el programa expositiu que tenim a la Filmoteca de Catalunya, perquè vivim el cinema d’una manera en què s’enriqueix. El cinema també es pot llegir, de fet, tenim l’única biblioteca del país especialitzada en aquest art; i també es pot parlar de cinema, per això hem introduït formats com seminaris. Cap d’aquestes formes és jeràrquicament superior a cap altra, totes elles formen un tot molt complex.
Pel que fa a la revolució digital que ha arribat al món del cinema, a què es refereix?
La revolució digital ha transformat tota la cadena de treball dels arxius cinematogràfics i audiovisuals. És molt important subratllar que vivim en un moment híbrid, on convivim amb el desplegament de les noves tecnologies i en què no podem abandonar les tecnologies predigitals, ni per a la projecció ni des del punt de vista de la seva preservació.
No poden abandonar-les?
No, perquè el cinema va néixer a finals del segle XIX i ha existit en una multiplicitat de formes, i nosaltres no podem caure en la fascinació irreflexiva d’abocar-nos al 100% al món digital. Hem de tenir cura de tecnologies que han estat declarades com a obsoletes i, com a centre públic, tenim la gran responsabilitat de nedar en contra de la lògica del mercat i de la indústria. Si no ho fem, perdrem un percentatge enorme de la nostra memòria cinematogràfica, i si no ho fem des del sector públic no ho farà ningú.
“Em fascina l’enorme diversitat de comunitats que es donen cita a les nostres sales”
Com es pot conjugar, l’ofici del cinema amb la irrupció d’aquestes tecnologies?
Hem de fer un joc d’equilibris. No podem ser uns reaccionaris que tanquem els ulls a la realitat digital, però posem l’accent en les tecnologies predigitals, perquè poden conviure.
Sobre el seu projecte de direcció al capdavant de la Filmoteca de Catalunya, què en destacaria?
Destacaria l’aposta per la diversitat, hem de construir una filmoteca més diversa i oberta a la idea del cinema, i més capaç d’apel·lar a una major diversitat d’espectadores. També em plantejo com podem estar a l’alçada d’un moment històric del cinema català, ens hi hem d’integrar, perquè som l’equipament nacional del cinema a Catalunya, i ens plantegem el desenvolupament d’eines audaces i innovadores per fer-hi justícia. I en tercer lloc subratllaria la sostenibilitat, no només en el sentit mediambiental, sinó també en com es pot desenvolupar una institució del segle XXI d’una manera que no estigui basada només en el creixement quantitatiu.
Què busca, amb la sostenibilitat aplicada al cinema?
Busquem la manera en què puguem introduir una relació qualitativa i d’afectes en el treball cultural. Malauradament, ens trobem en un món cegament quantitatiu i les variables que tenim per avaluar un equipament cultural són molt quantitatives. Els números ens poden il·luminar una part de la realitat, però em preocupa molt la qualitat, com les relacions que s’hi donen a dins, quina cultura laboral tenim i com ens relacionem amb el nostre públic.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què l’amoïnen tant, aquests aspectes?
Perquè vivim en un moment molt turbulent i difícil, i confio a posar al centre aquestes preocupacions, ens ho demana el nostre present. Vull vetllar pel benestar de les persones que treballen a la Filmoteca de Catalunya. Normalment, el treball cultural oblida aquestes qüestions i tot plegat genera malestar i precarietat.
N’existeix, de precarietat, en el cinema català?
Bé, existeix en tot el sector cultural. Vivim en una societat que ha cregut que es poden abandonar els valors associats a les humanitats i la cultura, i que les coses importants són les tecnologies i allò valorable en una societat capitalista, i tot plegat ha dut a un maltractament dels sectors culturals.
Per què és un moment històric, el que viu el cinema català?
Perquè crec que tenim una fornada de creadores, que abasta tots els oficis dins del cinema, que és extraordinària. S’estan fent les coses bé des del punt de vista de suport a la creació per part del sector públic, som un país que té una visió integral de la cadena de valor del cinema i tenim un paisatge molt divers.
“El cinema mai ha existit tancat en unes fronteres internacionals i seria estúpid intentar-ho”
La Filmoteca de Catalunya també pot fer-se veure més enllà del país?
Nosaltres som un equipament que treballem des de l’escala micro, al barri del Raval, fins a arribar a una oferta consolidada a Barcelona i al país. Però també mirem en clau internacional, perquè som membres de la FIAF [la Federació Internacional d’’Arxius Fílmics], que aixopluga tots els arxius de cinema del món, i hi tenim veu i vot. El que hem de fer és seguir llaurant els fruits de la nostra feina ben feta alhora que mostrem el cinema català al món.
Per què considera tan important aquesta dimensió internacional?
Perquè el cinema mai ha existit tancat en unes fronteres internacionals, i seria estúpid intentar-ho. Si no tenim en compte aquesta dimensió, fracassarem i ens quedarem a mitges. De fet, la paraula cinema és una de les més internacionals del nostre diccionari, la dius a qualsevol indret del món i t’entenen [somriu].
A Catalunya, quin paper juga la Filmoteca?
Som la garantia que les imatges cinematogràfiques que formen part de la nostra memòria col·lectiva sobreviuran per a les generacions del futur.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Sobre la programació, quins són els plats forts que han d’arribar d’aquí a l’estiu?
No pararem a l’estiu, però si hem de destacar-ne alguna, podem parlar d’una retrospectiva que estem dedicant a l’Albertina Carri, una de les argentines contemporànies més trencadores; d’una exposició a que inaugurarem al maig dedicada al filòsof Georges Didi-Huberman, un dels pensadors més sofisticats de la imatge, acompanyat d’un cicle de cinema. El mes de juny rebrem el cineasta Tsai Ming-liang, un dels més originals del panorama contemporani. Convidaria el públic a capbussar-se en el programa, perquè és tan divers que segur que trobaran propostes que els agraden. Des de la Filmoteca ens reivindiquem com un lloc de descoberta.
Encara costa, atraure nous públics, des de la Filmoteca de Catalunya?
Hi treballem activament, mai sabem qui vindrà, però em fascina l’enorme diversitat de comunitats que es donen cita a les nostres sales, això dona sentit a la nostra feina.
Després d’assumir el càrrec de dirigir la Filmoteca de Catalunya, cap a on vol seguir dirigint el seu camí?
El repte principal és la implementació de la llei, és un repte majúscul que ens demanarà totes les virtuts de l’equip, perquè ens estem emancipant de l’Institut Català de les Empreses Culturals. Aquest moment ens condueix a un escenari amb un potencial enorme i amb reptes majúsculs, entenent que aquesta emancipació és necessària per consolidar el creixement de la institució.
Enric Puig Punyet: “Al Santa Mònica ens hem allunyat d’una proposta elitista”
