Núria Martorell i Francina Cortés: “Hi ha molta més gent de la indústria musical que es defineix com a queer”

Núria Martorell i Francina Cortés són les autores de ¡Quiero ser libre! Artistas y canciones queer por la libertad y el respeto, un llibre il·lustrat sobre els referents LGTBI+ a la indústria musical. Han treballat juntes en diversos projectes, però asseguren que en aquest s’han entès millor que mai.

Els cantants i artistes LGTBI+ sempre han existit, però sembla que no se sabia.
Francina Cortés (FC): Hem crescut pensant que moltes cançons estaven dirigides a les seves parelles, però sempre dins de l’imaginari heterosexual. No érem conscients que estaven escrites pensant en algú del mateix sexe. Ni ens ho plantejàvem.

Què ha canviat?
Núria Martorell (NM): Segurament el canvi és que la societat accepta la diversitat sexual i de gènere, gràcies a la lluita LGTBI+ que hi ha hagut darrere. Una prova evident seria la Mushkaa, per exemple, que canta específicament a dones lesbianes i bisexuals. Fa molts anys vaig entrevistar el Ricky Martin per a El Periódico i la persona responsable de premsa em va dir que estava prohibit preguntar-li sobre la seva orientació sexual.

Quin és l’objectiu del llibre ¡Quiero ser libre!?
FC: Fer justícia a totes aquelles persones que haurien volgut ser lliures, també de dir el que eren, i que no ho van poder fer. Sobretot en l’àmbit de la música, és clar. Justament, l’altre dia estava amb el llibre a les mans i una parella gran d’un home i una dona se’m van apropar per parlar. Al cap d’una estona ella em va preguntar què estava fent, li vaig mostrar el llibre i el títol i em va dir: “Quiero ser libre és la frase que m’hauria volgut dir la meva germana, però va morir sense dir que era lesbiana”. Amb coses com aquestes, el llibre pren sentit.

Ara, en canvi, hi ha una nova generació LGTBI+ en la música?
NM: I tant, hi ha molta més gent de la indústria que es defineix com a queer. Des de Billie Eilish fins a la Miley Cyrus o la Mushkaa, com dèiem abans. Ara el col·lectiu és molt més visible en la música.

“Vaig entrevistar el Ricky Martin i la persona responsable de premsa em va dir que estava prohibit preguntar-li sobre la seva orientació sexual”

Quins són els vostres referents LGTBI+ en la música?
FC: A mi m’agrada molt Frank Ocean, que té una línia de joieria. També em crida molt l’atenció Lady Gaga, que se l’ha venut com una artista estrafolària, però no té res de frívola.
NM: En el meu cas, Chavela Vargas, que vaig tenir el plaer d’entrevistar. La Samantha Hudson també m’encanta, sobretot pel seu discurs i com parla.

Suposo que no va ser fàcil fer la tria dels artistes que surten al llibre.
NM: Va ser molt difícil. Primer vaig elaborar un llistat amb 50 artistes per cada època, perquè fem un repàs per etapes. A partir d’aquí, calia descartar. Aquells que vam treure de seguida van ser artistes no LGTBI+ que tenien himnes queer. Després, va haver-hi la feina d’investigació, si la història de la persona no aportava massa, se l’apartava.

Les il·lustracions acompanyen el text i donen un sentit estètic a tot plegat.
FC: Des de l’inici es va concebre com un llibre il·lustrat. A més, un tema com la música i el col·lectiu LGTBI+ permetia jugar amb els colors i la vitalitat. Vam rebre la proposta com un regal.

Com ha sigut treballar plegades?
NM: Hem treballat molts cops juntes. Ens compenetrem molt bé.
FC: Entre nosaltres sempre hi ha hagut respecte i compromís amb la feina de l’altra. Sempre funcionem molt bé, però durant la creació del llibre encara més. Treballem amb compromís.

 

Entrevista publicada a Orgull.