Foto: Joanna Chichelnitzky
Mónica Rikić (Barcelona, 1986) és artista electrònica i programadora creativa, però en la seva obra són fonamentals els objectes no digitals per fer creacions interactives, instal·lacions robòtiques i dispositius electrònics artesanals. El seu objectiu principal és desenvolupar tecnologies alternatives, i sembla que se’n surt bé. El 2021 va rebre el Premi Nacional de Cultura per l’excel·lència i innovació en els seus projectes tecnoartístics.
Volia començar preguntant-te què és una artista electrònica, que és el que parcialment et defineix.
Per a mi és una artista que fa servir dispositius electrònics per fer la seva feina. Podria dir fàcilment artista digital, però quan dius això la gent es pensa que treballes amb la pantalla. Fer aquesta diferència em serveix per accentuar la idea que treballo amb tecnologia, però fora de la pantalla.
I la pregunta té una segona part. Què vol dir ser programadora creativa? Que també et defineix.
És un terme àmpliament conegut per persones que treballen amb codi, però de forma creativa. Treballar amb el programari informàtic amb aplicacions creatives i no necessàriament productives. Quan comences a programar t’adones que és una tasca molt creativa, de la mateixa manera que crec que els científics i els matemàtics també han de ser molt creatius. Si parlem de pràctiques artístiques amb una intenció no productiva, la idea de creativitat apareix.
Però tu vens del món de les Belles Arts. És per això que essencialment ets una artista?
Tota la meva formació, sigui tecnològica o no, és artística, excepte un màster sobre filosofia. Vaig aprendre programació amb un màster d’arts digitals. L’art també és una via per aprendre tecnologia. Suposo que la definició seria que soc artista perquè em paguen per la meva feina d’artista [somriu].
Foto: Joanna Chichelnitzky
Les teves creacions artístiques són digitals, fetes amb tecnologia, però combinades amb objectes no digitals. Això és perquè no creus en un art 100% digital?
No crec en un art 100% digital, però primer va ser una raó de domini de la tècnica. No sabia fer escultures i solia treballar amb objectes, i vaig començar amb objectes que ja existien. I quan vaig fer els primers passos amb màquines de fabricació digital en vaig anar creant nous a partir de materials. M’agrada la idea de la càrrega simbòlica que tenen els objectes i els materials que fem servir en el dia a dia per poder crear aquests ponts entre la tecnologia i el món no tecnològic per al públic no necessàriament especialitzat en tecnologia.
El motiu de no creure en un art 100% digital quin és?
He tingut discussions, constructives, sobre si el que és digital només funciona a dins de la pantalla o també a fora. Estem envoltats de coses digitals que no són a dins d’una pantalla, com els robots. No existim només en el món físic o només en el digital.
“L’art també és una via per aprendre tecnologia”
Precisament, dius que t’interessa l’electrònica perquè té una part manual. Hi busques el contrapès que pot oferir alguna cosa manual a la part tecnològica i digital de la teva feina?
Jo penso amb les mans. Això és una cosa que els passa molt als escultors. Hi ha gent que defineix la meva pràctica com a escultura, i hi estic molt còmode. A mi m’agrada molt dir que faig robòtica creativa i també electrònica artesanal, perquè m’interessa incidir en la idea de la creació de nous objectes. Creiem que la tecnologia només pot passar en l’àmbit industrial perquè el sistema capitalista funciona així, però la tecnologia artesanal o feta a mà existeix i és una aposta política i conceptual en la meva pràctica.
És una visió més humanista de la tecnologia.
Jo de fet tinc bastants problemes amb la paraula humanista, perquè si fem una diferència entre l’humanisme i la tecnologia traiem la tecnologia del que és humà, i crec que la tecnologia no pot existir sense l’humà, perquè és una creació seva. Perquè, si no és humanista, què és? Així també la rebaixem al terreny de dir que no només ho poden fer els enginyers, també ho poden fer les bruixes si, per exemple, parlem de ciberfeminisme.
Expliques que l’interès principal del teu art és crear artefactes tecnològics que fusionin la tecnologia i la filosofia amb una mirada crítica que ens porti al pensament i la discussió col·lectiva. Per tant, la teva obra és política.
Sí. Al final tot art és un posicionament de l’artista envers algunes coses. Sobretot política en el sentit de trencar narratives universalitzades que tenim al voltant de la tecnologia i tornar a la idea de ser productors del nostre entorn.
A banda d’artista, ets professora, investigadora… Creus que vius accelerada?
Crec que tinc hiperactivitat no diagnosticada [riu]. Ara que tothom parla del TDHA i tothom s’ho autodiagnostica… Sempre he estat molt nerviosa. Visc accelerada perquè em motiva i em fa feliç, tot i que a vegades és difícil fer-ho entendre, però si no tinc mil coses a l’hora, no em concentro.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Això t’ho preguntava perquè en alguna ocasió has dit que amb les teves obres, que tenen una part tecnològica molt important, intentes reduir la velocitat a la qual va el món. La paradoxa d’això és que la tecnologia és el motiu principal pel qual anem accelerats…
Sí, una cosa és que jo visqui accelerada perquè m’agrada fer moltes coses. Però crec que la velocitat general amb la qual va tot redueix el pensament crític, sobretot amb les coses que no coneixem. Si anem accelerats tendim més a la reacció que a la reflexió. La proposta de relacionar-nos d’una forma més lenta amb la tecnologia i de forma no productiva és per dir que, dins d’aquesta velocitat, podem fer coses no productives. Les xarxes socials, per exemple, van començar amb un objectiu de connectar persones i d’entreteniment i han acabat sent maquinàries d’autoexplotació i producció.
Ja fa un temps que et centres molt en la intel·ligència artificial. Has dit que t’interessa “perquè és com replicar el pensament humà, una cosa que em sembla completament impossible. Aquesta opinió segurament generaria molt de debat depèn d’on la diguis, no?
És impossible perquè, quin humà? El pensament humà com a idea general és impossible, començant perquè la forma de pensar varia en funció de les cultures i hi ha un munt de neurodiversitats. El que s’està reproduint és un pensament que s’ha definit amb uns paràmetres fàcilment reproduïbles sobre com funciona la màquina algorítmica, que sobretot responen a una mirada occidental blanca basada en els valors de les cadenes laborals. I la ment humana no passa només per les coses que passen al cervell. Les dones, per exemple, quan tenim la síndrome premenstrual la nostra forma de pensar varia significativament que quan no la tenim. Com ho simules això?
En el cas de l’art, podem dir que les creacions artístiques sempre vindran de l’ésser humà?
Jo faig servir un munt d’eines que no són humanes i s’han fet servir coses no humanes per fer art, com ara animals. Però al darrere sempre hi ha una ment humana… Tu ara estàs parlant de la intel·ligència artificial generativa, que és una part de la intel·ligència artificial. La que genera imatges.
“Quan vivim un sentiment fort ho notem al cos i això no sé com ho podria experimentar una màquina”
Un art amb zero intervenció humana, per tant, és possible amb la intel·ligència artificial?
Amb tecnologia no hi ha zero intervenció humana. La creació artística és una necessitat d’interpretar el món d’una forma concreta que ve de l’humà. Perquè una màquina lliurement esculli fer art… En Simon Colton, un expert britànic en la matèria, diu que per preguntar-nos si una màquina pot ser creativa per si mateixa hem de qüestionar-nos quines són les condicions d’existència d’aquella màquina. I, un cop existeixi, llavors podria decidir quines coses artístiques voldria fer. Al final l’art té una atribució cultural per consens, com els robots o les creus religioses.
Es pot dir, per tant, que en el fons la IA és un instrument, com n’hi ha d’altres, en el procés de creació artística? Com per exemple un pinzell, però amb moltes més possibilitats.
Sí, ho crec així. Igual que també es fa servir en la ciència.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Has estudiat filosofia contemporània perquè dius que t’interessa el que no es pot fer computable de la ment humana. El que no es pot fer computable és precisament el que ens fa superiors a les màquines?
No és un tema de superioritat o d’inferioritats, sinó que cal parlar més de capacitats. Coses com l’art no són computables, però les emocions tampoc. Quan tens una experiència estètica o vivim un sentim fort ho notem al cos i això no sé com ho podria experimentar una màquina. Som diferents.
Només passa a les pel·lícules.
[Riu] Sí, a les pel·lícules també hi ha Nàrnia.
“Si la tecnologia ens col·lapsa amb l’scroll infinit i en el temps lliure estem absorbits per ella, llavors és un problema”
Sobre l’impacte social de la tecnologia, que és un dels temes que et preocupa, has dit que hem de posar el punt de partida en les tecnologies que ja ens han afectat. Volia posar d’exemple Google Maps. Ens està tornant menys intel·ligents?
Depèn de com les persones el facin servir… També ens potencia, amplia i facilita coses, perquè per exemple potser no et fa por arribar als llocs i arribes més lluny. Tot té els seus pros i contres. La tecnologia ens amplia molt en positiu, però la seva comoditat ens fa més mandrosos. Però el més interessant és les facilitats que ens posa, i els temps que alliberem el podem fer servir per descobrir coses. Si la tecnologia, en canvi, ens col·lapsa amb l’scroll infinit i en el temps lliure estem absorbits per ella, llavors és un problema.
Fa poc 30 professors universitaris enquestats als Estats Units deien que cada cop hi ha menys alumnes capaços de llegir un llibre.
Però això és culpa de l’atenció. Però aquest dèficit d’atenció el provoca la tecnologia? Això és una altra història, és un tema a tractar a part. El disseny de les interfícies d’algunes eines que fem servir, sobretot les del telèfon mòbil, haurien de ser regulades. Hem de posar límits i parlar sobre en quines mans recau tot això. El problema de les xarxes socials és el seu disseny per captar l’atenció amb finalitats de venda i consum. Que la gent no tingui atenció també és una posició política per part de les grans companyies. Com més distret et fan estar més captació tenen perquè no pensis, no puguis llegir un llibre… Amb això passarà com amb el fumar, que abans es fumava a tot arreu, i es va veure que s’havia de regular. Sobretot cal regular les grans companyies. Ara, per exemple, ningú es qüestiona que Spotify costi ara 12 euros, quan al principi eren cinc. T’enganxen així i paguen molt poc als músics. I et fan creure que són imprescindibles, i llavors ja tenen tot el control.
Parlant d’això, i per acabar, hem de fer referència a l’algoritme. Ens treu llibertat?
Sí, suposo… És una eina de control social. I no se sap com regular-lo ni controlar-lo ni interessa que se sàpiga com funciona. Fa falta molta més transparència.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Entrevista publicada a Cultura B.
