Foto: Joanna Chichelnitzky
Lluís Torrents (1964) és el president de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) des del 2014. Amb un mandat que és a punt d’acabar, el 2025 deixarà lloc a una altra persona al capdavant de l’associació que vetlla pels interessos de les sales de concerts de Catalunya, diferents, variades i amb necessitats molt particulars. Des de les oficines de Razzmatazz, la sala de la qual és codirector i gestor, Torrents atén Cultura 21 per fer un repàs del sector, del moment pel qual passa la música en directe i les perspectives del nou any.
Porta deu anys com a president de l’associació. Com està sent aquest camí?
L’ASSAC va néixer fa més de 20 anys fruit d’una inquietud perquè les sales ens poséssim d’acord per “exercir de lobby” i defensar els nostres drets davant de l’Administració, així que ens vam unir. Es tracta d’un càrrec rotatori, a mi me’l van oferir fa deu anys, i com que ja havia treballat en la gestió de l’associació vaig dir que sí, sense saber ben bé on em ficava [riu]. Ha durat deu anys, potser massa.
Massa?
Sí, perquè tenim clar que les associacions són importants, però fer el pas i assumir aquesta feina no remunerada comporta reunions, actes i moltes hores. Costa que quan els mandats acaben hi hagi voluntaris per assumir els càrrecs, però nosaltres vam canviar els estatuts i el 2025, quan jo acabi, hi haurà un relleu. Jo he estat encantat de dirigir l’associació, però crec que hi ha d’haver noves visions i nous punts de vista, i cadascú ha d’intentar posar-hi el seu segell.
El moment de la pandèmia ha estat el més crític en el seu mandat?
Evidentment. Va ser un desastre per a tothom, i en especial per al nostre sector, perquè vam ser dels pocs que vam viure una aturada total, les sales de concerts van estar tancades durant dos anys i van sobreviure gràcies a la capacitat financera que tenia cadascuna per endeutar-se i al moment econòmic pel qual passaven, però també gràcies al moviment associatiu, que es va moure per aconseguir ajuts i subvencions. Va ser un dels moments més dramàtics, però també va ser el moment en què es va evidenciar quin paper ha de tenir el moviment associatiu.
Van créixer, els associats, aquells dos anys?
Sí, perquè veien que estàvem fent molta feina i van adonar-se de la lluita que vam tenir per remar a favor de tots. Va ser un salt quantitatiu important, perquè estàvem prop de les 80 sales i ara arribem a les 100.
“Les festes populars dels ajuntaments amb entrada gratuïta han fet mal a les sales de concerts, i des de l’ASACC estem absolutament en contra de la música gratuïta”
El sector està recuperat?
Sí, s’ha recuperat, però han canviat moltes coses.
Com quines?
Algunes ja venien canviant des d’abans de la pandèmia i es van accelerar, perquè la música en directe passava per un bon moment després de la crisi del 2008, que es va veure agreujada per la pujada de l’IVA cultural a un 21% per part del Partit Popular. Des del 2014 vam aconseguir baixar l’IVA, es va quedar en un 10%, i a mesura que la crisi se solucionava es va generar més activitat. El 2019, el sector de la música tenia una evolució ascendent, les sales funcionaven millor quant al nombre de concerts i l’afluència de públic en sessions de bar i club.
Aquella ascensió es va tallar en sec amb la pandèmia…
Sí, i es notava un ascens importantíssim en el nombre de concerts i de gires, i tenia a veure amb cap a on estava evolucionant el sector. El públic havia deixat de comprar discos per passar-se a l’estríming, que dona poc rendiment, i això va fer que la gran majoria d’artistes haguessin de sortir a fer directes per poder viure de la música, perquè dels discos ja no es podia viure.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Això també ha canviat l’estil de vida dels músics?
Sí, perquè abans publicaven el disc i feien una gira, i ara estan sempre de gira i no treuen discos sencers, sinó que llancen singles i EP. El 95% dels artistes actuen en sales petites, en concerts i festivals on no els coneixen, i no viuen del discos, per això han de viure del directe. I amb la pandèmia s’ha potenciat encara més.
És normal, que passi?
Sí, perquè tots aquells artistes que durant dos anys no han tingut cap ingrés, han de sortir i actuar, i va passar un fet que no s’havia donat mai, i és que el 100% dels artistes estaven de gira, ningú descansava. Tot això va comportar que no hi hagués prou dates, tècnics i recursos, però hi havia molt públic que volia anar als concerts. Actualment, les agendes de les grans sales de concerts de Barcelona estan molt atapeïdes, però contrasta amb les de les sales més petites i les de fora de Barcelona.
Hi ha molta diferència?
Moltíssima, perquè tothom vol actuar a Barcelona i les bandes trien qui paga millor. Les festes populars dels ajuntaments amb entrada gratuïta han fet mal, i des de l’associació estem absolutament en contra de la música gratuïta, perquè creiem que els artistes han de cobrar, però entenc que per als artistes és una bona opció. Fer una gira i actuar pel país suposa molt més temps, un risc més gran, perquè no saps quant públic vindrà i perquè cobres en funció de la teva capacitat per convocar un nombre determinat de persones. Tot plegat, fa que les sales més petites estiguin patint molt, i a Barcelona som uns privilegiats, és la gran plaça on tothom vol actuar.
“A Barcelona som pioners a l’Estat a crear un protocol de violències masclistes a les sales de concerts”
Hi estan treballant, des de l’associació, perquè els artistes actuïn a les sales més petites?
Sí, estem parlant amb l’Administració per veure de quina manera es poden muntar circuits incloent aquestes sales. I més tenint en compte que Catalunya es troba en un gran moment creatiu i artístic, creiem que aquest circuit s’ha de protegir.
Aquestes diferències en la gestió de les sales és una de les línies en què treballen des de l’associació?
Sí, és una de les grans línies, la d’intentar que els canvis en les formes de moure’s dins de la música en directe no facin desaparèixer més sales de concerts. I una altra és intentar descriminalitzar l’activitat a les sales, som una activitat molt estigmatitzada i des de la pandèmia s’ha viscut un canvi important.
En quin sentit?
S’han creat plataformes veïnals que s’escapen de les associacions de veïns –amb qui ens hem entès i hem treballat– i són molt bel·ligerants, perquè volen prohibir els concerts i la música. Això genera una pressió molt gran cap a totes les sales, i és que és pràcticament impossible obrir una nova sala a causa dels plans d’usos que existeixen i la pressió veïnal perquè no se n’instal·lin de noves al costat de casa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Com hi estan treballant?
Estem treballant amb l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de la Generalitat per fer un canvi en la Llei d’espectacles. A l’Ajuntament els vam demanar una diagnosi del sector de l’oci a l’àrea metropolitana per reafirmar que s’han perdut més de 200 llicències a la ciutat i que cada cop hi ha menys locals per sortir. A la gent jove no se li poden posar barreres, perquè la de sortir és una necessitat que tenen i per la qual hem passat tots, però encara hi ha molta gent que no ho entén.
Les sales de concerts són espais de cultura?
I tant, som espais de proximitat que tenim una programació durant l’any i que donem valor cultural a les ciutats i als espais on estem. Però també som espais de socialització i de relació, reglats i controlats, segurs i necessaris, i cal reivindicar la feina que fem, que també és necessària per a la societat. Així com hi ha d’haver places escolars o hospitalàries, també hi ha d’haver bars i discoteques, i això no s’està complint a Barcelona, l’àrea metropolitana o fora d’aquests territoris. Per això intentem fer entendre a l’Administració que la nostra presència és necessària, i el fet que de vegades hi hagi problemes no és culpa dels locals, dels veïns o del públic, sinó que és la responsabilitat és de l’Administració, que és qui ha donat les llicències.
Actualment, quantes sales de concerts hi ha a Catalunya i Barcelona?
Dins de l’ASACC som unes 100, la meitat de les quals de Barcelona. Però n’hi ha més, com bars petits o espais culturals i socials que també fan música en directe i que no formen part d’ASACC, tot i que m’encantaria que hi fossin [somriu]. En total, hi ha uns 200 locals arreu de Catalunya.
“La nostra necessitat més primària és que la gent que vingui a les sales de concerts s’ho passi bé”
Les agressions masclistes i el consum de drogues i altres substàncies acostumen a tacar les sales de concerts. Com es treballa per desestigmatitzar-les?
A Barcelona som pioners a l’Estat a crear un protocol de violències masclistes, el protocol No callem, amb el govern anterior a l’actual. Aquest protocol es va gestar de la mà de l’ASACC i d’unes deu sales on es van fer proves pilot per posar a prova aquesta normativa. Aquesta primera pedra va fer que les sales de fora de Barcelona demanessin el mateix protocol i des d’ASACC vam parlar amb el Govern per adaptar-lo a totes: és el protocol No passem ni una. El món de la cultura està especialment conscienciat sobre aquest tema i sempre s’hi ha treballat, tant en les agressions masclistes i la LGTBI-fòbia, vivim en plena normalitat el fet de respectar aquest col·lectiu.
I quant al consum d’alcohol i altres substàncies?
Crec que convivim amb les drogues, nosaltres venem alcohol, però complim la llei i la normativa, i si alguna persona està sota els efectes de l’alcohol o altres substàncies estem obligats a evitar que entri a les sales. A més, fem un registre de les persones que entren, i si detectem algú que està traficant amb drogues, el retenim, l’avisem i truquem la policia. De vegades hi ha confusió sobre el nostre paper, però nosaltres no volem gent borratxa ni drogada, la nostra feina és garantir la seguretat del públic, del personal que treballa i dels artistes, i si això està en perill, actua el personal de seguretat. La nostra necessitat més primària és que la gent que vingui a les sales de concerts s’ho passi bé.
Recentment a Barcelona s’ha creat la figura de la Comissionada de Nit, que és Carmen Zapata, que fins fa poc formava part de l’ASACC. Com s’hi relacionaran des de les sales?
Estem molt expectants i molt contents que s’hagi escollit la Carmen Zapata, tot i que ens quedem sense gerent a l’ASACC [somriu]. Aquesta figura era fortament reivindicada per part del sector des de fa anys, perquè creiem que és un paper que cal tenir, així que estem molt contents que l’Ajuntament s’hagi decidit a apostar-hi. El que esperem és que se la doti de pressupost i competències, però el que és important és la feina de fons, que és canviar la normativa i les distribucions urbanístiques i els plans d’usos. Això vol dir tocar la llei i és complicat, i si no té el recolzament de l’Ajuntament, no serà una figura eficient.
