Foto: Joanna Chichelnitzky
Laia Perearnau (Barcelona, 1972) és l’autora de La passadora (Columna, 2024), una novel·la històrica que se situa durant la Segona Guerra Mundial entre Andorra, França i Catalunya, i en què destaca una figura poc coneguda, la de les passadores. Aquestes dones, encarregades d’acompanyar persones que fugien del conflicte a través de les muntanyes, no han rebut mai un reconeixement per la seva tasca, i l’escriptora barcelonina ha volgut aportar-hi llum. Periodista, guionista i historiadora, Perearnau torna a fer d’una dona la protagonista de la seva novel·la i a Cultura 21 explica com ha estat el procés. Des de la plaça del barri de Sarrià, un lloc que l’ha vist madurar i on viu després de créixer als barris de la Ribera i Gràcia de Barcelona.
Com està sent l’acollida del teu nou llibre La passadora per part del públic?
Està anant molt bé, estic molt contenta, ja anem per la segona edició quan fa només un mes que la vam publicar, no m’ho crec [somriu]. La primera edició han estat 5.000 exemplars venuts i 3.000 més la segona, i no m’ho crec.
No t’ho esperaves?
No, sempre és una sorpresa. Amb Francesca de Barcelona també va ser-ho guanyar el premi, i tot va ser molt precipitat, perquè el vaig escriure, em vaig presentar al premi i el vaig guanyar, i gairebé no vaig poder-ho pair. Potser hauria d’estar acostumada, però encara no em faig a la idea que el públic llegeixi els meus llibres [riu].
Què atrau de La passadora?
Els passadors són uns personatges una mica romàntics, d’entrada atrauen, perquè es dedicaven a salvar gent que fugia de la mort. Però el fet que sigui una dona és un afegit inèdit, no se n’ha sentit massa a parlar, i quan vaig començar a investigar-ho llegia molt sobre els homes passadors, no pas sobre les dones.
I com reaccionaves, que no se’n parlés, de les dones?
Jo em preguntava: “com pot ser que no existissin referències cap a les dones catalanes, si n’hi havia sobre les franceses?”. Em neguitejava molt, i a partir d’aquí vaig decidir fer una recerca i en van sortir.
En la presentació del llibre als mitjans de comunicació vas dir que tenies la sensació d’haver descobert la punta de l’iceberg. Creus que La passadora podria donar lloc a una investigació més profunda?
I tant, i m’encantaria. Hi ha molts investigadors sobre aquest tema, i segur que a moltes dones els pot interessar rescatar aquestes figures, i crec que La passadora podria ser l’inici d’una investigació, perquè és un desert, no hi ha res.
“Per a mi és una manera natural escriure sobre dones i històries en què les protagonistes són com jo”
Com ha estat la tasca d’entrar en aquest desert i treure’n l’entrellat per escriure aquesta història?
Ha estat difícil i en alguns moments he volgut tirar la tovallola, de frustració i de ràbia, arran de les portes que es tancaven.
Per què et trobaves portes tancades?
Per misogínia i masclisme, i fins i tot per l’actitud de les dones d’autocensurar-se, en aquesta generació adoptaven uns preceptes que no eren els seus, però que ja els anaven bé. En aquesta investigació m’he trobat testimonis que no prosperaven, però vaig trobar-ne que sí, com en Florenci Crivillé, que em va ajudar molt.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Tenies clar que el personatge de la Sol Mentruit havia de ser com se’n desprèn a la novel·la?
Volia que fos un personatge molt real, no polititzada ni amb una ideologia molt marcada. També volia que anés evolucionant, que la Sol no es quedés durant tot el llibre sent la pobra pagesa que no sap de què va el món, així que vaig fer que fos curiosa, que s’acabés convertint en allò que la tenia atemorida, i és una evolució que marca molt el final de la novel·la.
No parlarem del final de la novel·la, per no fer espòilers.
No m’importa, la veritat. De fet, quan llegeixo un llibre miro el final per saber què passarà.
T’he de confessar que jo també ho faig…
Tu també? Doncs ens diuen de tot, als qui ho fem [riu]. Amb les sèries també ho faig, vull saber cap a on anirà, si no no hi dedico temps.
Tornes a repetir la fórmula de Francesca de Barcelona, i és que partint d’un fet real crees una novel·la. Com t’has implicat en aquesta manera de treballar els llibres?
Bé, et diré que La passadora és una novel·la que he patit, el procés ha estat molt feixuc, he trigat un any a fer-la. Però amb Francesca de Barcelona va començar perquè vaig llegir un llibre d’una professora meva i vaig trobar-me amb el personatge, que va existir, i també tenia la documentació. De fet, pensava que ja s’hauria escrit algun llibre sobre ella, però no hi havia res, i tot va anar molt rodat. A La passadora he fet un compendi de personatges, i el que intento sempre és trobar una actriu de cinema que m’inspiri.
En aquest cas, quina era?
S’allunya molt del que era la Sol, però pensava en la Lisbeth Salander, de la saga Millennium. Volia que fos una dona d’aspecte feble, com ella, però amb molta força a dins, i és aquest perfil, la Sol.
“Com més recursos donem a la lectura i com més delimitem l’accés a les pantalles, millor”
T’estàs especialitzant a escriure novel·les sobre dones. Quan vas acabar Francesca de Barcelona, pensaves que tornaries a fer-ho?
No ho pensava, tot i que era una novel·la que tenia pensada des de fa molts anys. El fet que fos una dona és perquè a mi em surt escriure com una dona, i no és que vulgui reivindicar, sinó que per a mi és una manera natural escriure sobre dones i històries en què les protagonistes són com jo.
De tota manera, creus que s’ha de posar en valor el paper de les dones en conflictes com la Segona Guerra Mundial?
Evidentment, al darrere d’això hi ha una voluntat i un desig de fer sortir a la llum una figura invisibilitzada al llarg de la història, que és la femenina. Així, crec que es tracta de fer una esbandida de tot i que surti tot a la llum, potser hi haurà algú a qui se li regirarà tot, però estic segura que de tot plegat en sortiran coses bones.
Com vas viure el fenomen de Francesca de Barcelona, has tingut temps per pair-ho?
Doncs no gaire, la veritat [riu]. Vaig escriure aquesta història sense pressió, durant la pandèmia, no sabia si me la publicarien, i la vaig gaudir moltíssim. A més, he estudiat Història i vaig fer una immersió en el segle XIV, vaig gaudir tant o més del procés que de l’escriptura. Gairebé tot el que hi apareix és real, han sortit de fonts i documents de l’època.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Tu tens molts records al barri de la Ribera, on passa gran part d’aquesta història.
Sí, els meus pares tenien una botiga al call jueu, així que la meva infantesa la vaig passar allà. Quan vaig ser més gran hi vaig treballar i per a mi, en els anys 80 i 90, amb molta prostitució i moltes drogues, ho vivia com molt natural.
El Premi Néstor Luján de novel·la històrica va ser el millor moment des que la vas escriure?
Jo soc una persona a qui no agrada gaire posar la cara davant dels mitjans, i per a mi va ser difícil. Ara m’he acostumat a parlar davant de la gent, però abans em costava força, a mi el que m’agrada és escriure.
Tu ets periodista, guionista i historiadora: les dues novel·les han estat la millor manera per a unir les tres Laies?
Potser sí, i la que menys s’hi veu és la periodista, perquè no m’hi reconec gaire. En canvi, m’agrada molt la història i aprofundir en els documents, i m’agraden molt els guions i analitzar sèries. El que m’ha dit molta gent, però, és que es nota que estic acostumada a escriure per a televisió, perquè m’han educat a optimitzar molts verbs i anar al gra, a utilitzar un llenguatge molt ràpid i a fer escenes visuals.
Com veus la literatura catalana actual?
Crec que té una bona salut, i hi ha una dualitat. Per una banda, la literatura està bé, però pel que veig amb els nens i nenes petits, els costa molt llegir. Això em preocupa, perquè crec que encara s’estan editant novel·les fantàstiques, però no sé fins quan durarà si no tenim una bona base de lectors als qui incentivem l’hàbit de la lectura. Per tant, com més recursos donem a la lectura i com més delimitem l’accés a les pantalles, millor.
“Encara no em faig la idea que el públic llegeixi els meus llibres”
Creus que del que s’escriu en català hi ha trets d’identitat comuns?
Diria que és molt transversal. Tenim novel·la fantàstica, romàntica, thriller, històrica, contemporània i tot de molta qualitat, per això penso que falta que no es perdi per la part de sota.
Hi ha un fet que és innegable: llegeixen més les dones que els homes, o almenys ho comparteixen més. Per què passa?
No ho sé, però tots els clubs de lectura als quals vaig sempre hi ha un home per cada 20 dones, més o menys.
Com passaràs aquest Sant Jordi?
El passat ja va ser el meu primer Sant Jordi diferent, me’l vaig passar firmant llibres i ho vaig viure tot des de l’altra banda. I aquest em penso que serà encara més intens, estaré amunt i avall, i ara començo a tenir demandes que estic intentant encabir.
Es pateix o es gaudeix, Sant Jordi, des de la banda d’escriptora?
Vols que et digui la veritat? [riu] És molt maco que vinguin els lectors a dir-te que els agrada la teva novel·la, però el Sant Jordi sempre l’havia gaudit anant a passejar i això ara se m’ha acabat, ja no puc.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Tens projectes a curt i mitjà termini?
Sí, tot i que són molt embrionaris. De fet, estic intranquil·la si no tinc alguna cosa al cap, ja veuré quan ho faré.
Pel que fa a Barcelona, podríem dir que has anat tastant diferents barris?
Bé, tampoc tants [riu]. Vaig néixer a Gràcia i estudiava a l’Escola Tàber, a Sarrià, en una antiga torre del segle XVIII. Amb els anys, vaig tornar a Gràcia i vaig passar-hi gran part de la meva vida, però de gran, casada i amb fills, hem vingut a Sarrià.
Com veus Sarrià respecte de quan hi estudiaves?
L’escenari humà ha canviat, abans era un poblet i hi havia un nucli molt lligat al barri i de moltes entitats. Ara ha vingut molta més gent i s’ha difós un pèl, aquesta gent no s’estima tant el barri.
Manté l’essència, però, el barri?
Sí, hi ha veïns que hi ha viscut tota la vida, però hi ha un parell d’escoles amb moltes classes i això ha provocat que hi hagi un barri de població del barri.
