Foto: David Ruano
Jordi Casanovas Güell (Vilafranca del Penedès, 1978) és dramaturg, director i productor teatral, i va escriure Jauría, una adaptació de textos judicials sobre les intervencions dels acusats en el cas La Manada. Adaptada al teatre, va interpretar-se en teatres catalans abans de volar fins a països com l’Argentina, l’Uruguai o la República Txeca, i ara torna a casa, a Barcelona, on es representa al Teatre Goya amb un repartiment nou. Autor de més de 30 textos teatrals, Casanovas explica a Cultura 21 com ha viscut el viatge de Jauría, acompanyat per Miguel del Arco, el director de l’obra.
Com està funcionant Jauría a Barcelona?
De meravella! Des de les primeres funcions estem molt emocionats, i la rebuda per part del públic ha estat espectacularment bona. Aquesta funció té alguna cosa especial, ho sabem tots els qui hi participem, i és que va més enllà del teatre i l’espectador així ens ho transmet.
Què té d’especial Jauría?
Té d’especial aquelles dones a qui potser els passa un cop a la vida el que s’hi explica, és una història basada en fets reals i impacta en els espectadors. Molta gent que treballa en el sector de la justícia ha vingut a veure l’obra i s’ha plantejat preguntes que no podia fer-se en el seu dia a dia. A més, sentim que formem part del gra de sorra en haver ajudat i acompanyat per parar el dolor de la víctima.
Per què va costar tant que arribés a Barcelona, després d’haver girat, entre d’altres, per pobles i ciutats de Catalunya?
En el seu moment, la producció madrilenya va fer quatre funcions a Catalunya perquè aleshores ho feia més possible en aquests espais, ja que el cost de l’obra era molt arriscat. Quan hem tingut l’oportunitat de tenir un repartiment autòcton i en català que ens permetés fer la temporada a Barcelona, ho hem fet. La mala sort va ser que en aquell moment no es van donar les circumstàncies adequades per poder fer a Barcelona una temporada. Ara, però, tenim l’oportunitat de fer-ho amb una companyia maquíssima, molt entregada i que li ha donat una versió nova i diferent.
Quant al repartiment, ha canviat i s’ha apostat per actors d’aquí. Què aporta en l’obra que s’està veient actualment a Barcelona?
Ara mateix aporta més joventut i més versemblança, perquè els nois tenen l’edat dels acusats i li dona més realitat als fets i a la manera en què ho narren. Amb Ángela Cervantes i amb els nois no s’ha tingut por a l’hora de mostrar la festa; no oblidem que era una noia que estava de festa i que es va quedar sola, però que tingués ganes de festa no dona peu a justificar que li passi res terrible.
Hi ha diferències respecte a la primera versió?
Sí, en la primera ens vam contenir una mica i no vam mostrar la noia divertint-se, i en el cas de Barcelona ens hem permès la possibilitat d’entendre que els espectadors han evolucionat i entendran que no s’ha de jutjar una noia que s’ho vol passar bé. Això ens ho ha permès el pas del temps.
“Teníem molt clar que el text havia de ser rigorós, molt respectuós i molt curós amb la violència, no volíem respondre al morbo”
És a dir, no entendre que la conseqüència per a una noia que surt de festa sigui la que va passar.
Exacte, i aquest era un dels arguments de la defensa, donar a entendre que una noia que es queda sola s’exposa a què li passin coses d’aquestes. Ella podia tenir ganes d’estar amb qui volgués, però no dona dret a què la tractessin com a un objecte.
El 2019 era més difícil, de fer-ho entendre?
Crec que s’han d’acceptar dues coses. La primera, que sabem com funciona l’espectacle de cara a l’espectador, i de l’altra, que el públic ha evolucionat, que la mirada ja la té més madura.
A quin públic creus que impacta més aquesta obra?
Tinc la sensació que és molt heterogeni i que segurament podem diferenciar la manera en què interactua el públic femení del públic masculí.
En quin sentit?
El públic masculí apel·la a una sèrie de moviments i a una manera de relacionar-nos diferent al de les dones. El que es veu a l’obra són persones que potser coneixem i tipus de diàlegs en els quals podríem haver participat en un moment donat, i això ens planteja un calfred. A les dones els provoca ràbia i ganes de reivindicar que la pressió social en forma de manifestacions que van tenir lloc arran del cas de La Manada van tenir un impacte social, judicial i polític. Jauría es va convertint en un document històric i d’urgència a mesura que passen els anys. I així, va reflectint el que va significar aquell cas en aquell moment i els canvis que es van produir.
“Amb Jauría se’n fan lectures diferents, però els impactes són semblants”
Vau partir de les transcripcions d’un cas real. Com ha estat la tasca d’adaptar-les a una obra de teatre?
Ha estat una feina de fer un puzle gegantí, vaig agafar totes les transcripcions, vaig agafar fragments i els vaig agrupar per temes. A tot plegat, li vam donar una tensió dramàtica que es produeix en les contradiccions en veure que un deia una cosa i un altre, una altra. Tot això provoca tensió dramàtica i fa que el públic estigui preguntant-se què passarà o quina és la veritat, i aquest era el motor amb el qual m’enfrontava a l’obra.
És un cas real que va marcar un abans i un després en la nostra societat. Teníeu el sentit de la responsabilitat més disparat a l’hora de tractar-lo?
Sí, moltíssim. Normalment, quan treballo amb una obra de teatre són molts mesos, però en aquest cas han estat uns cinc mesos d’escriptura i uns sis mesos més de treball fins a arribar a estrenar-lo. Tot plegat, més d’un any de donar-hi voltes. De fet, vaig passar el text a companyes i amistats perquè em donessin la seva percepció. Teníem molt clar que el text havia de ser rigorós, molt respectuós i molt curós amb la violència, no volíem respondre al morbo, sinó fer una anàlisi sobre el procés judicial.
Foto: David Ruano
El cas de La Manada és un cas violent, com ho heu salvat?
Hem evitat reproduir res, el treball d’en Miguel del Arco és crear un vestit poètic a tot plegat. I bona part de la transcripció la vam obviar, perquè crèiem que no calia donar els detalls.
Com ha estat el treball amb Miguel del Arco?
Molt bo, hem estat molt respectuosos. Fa cinc anys vam treballar amb l’equip de Madrid i si hi havia canvis ho consultàvem i en parlàvem, i a Barcelona també ha estat molt fàcil, hem creat un equip que són una família.
En el viatge que s’ha fet amb l’obra des de 2019, hi ha algun teatre que us hagi sorprès per les reaccions?
No sabria dir-t’ho. Però les produccions que s’han fet a Perú, Mèxic o l’Argentina han estat noves, amb el mateix text, i sabem que han tingut una rebuda, sobretot a l’Argentina, molt bona, i va declarar-se com un bé cultural. Va ser sorprenent, perquè era un cas extremadament local, i ens pensàvem que no seria així, però va passar tot el contrari.
Heu rebut diferents premis i reconeixements. Què signifiquen per a l’equip?
El premis són petits recordatoris que la feina val la pena i arriscar-se també. En un determinat moment, molta gent posava en dubte si aquesta obra era pertinent i si tenia sentit, però nosaltres hi vam creure sempre, perquè ho fèiem amb rigor.
Vau rebre pressions per no fer-la?
Sí, el 2019, al Teatre Kamikaze de Madrid, just abans d’estrenar, ens van fer pintades. Hi va haver molta gent que es pensava que defensàvem els acusats, d’altra ens deia que els demonitzàvem, va haver-hi molta crítica des de tot arreu, però era propi de no haver vist l’obra.
“Amb Jauría sentim que formem part del gra de sorra en haver ajudat i acompanyat per pal·liar el dolor de la víctima”
En casos com els de Jauría, es fa més evident el pes que té el teatre per ajudar a alçar la veu?
Sí, i voldria dir dues coses que es diuen i que de vegades són tòpics. Ens veu poca gent cada dia, però la catarsi que es provoca dins el teatre no és comparable a cap altra cosa, i hem de mantenir la força de la vivència en viu. I per altra banda, es diu que les coses no s’han de tractar amb molta rapidesa, sinó que ha de passar un temps, i hi estic radicalment en contra.
Per què?
Perquè penso que el teatre és l’eina que pot fer reflexionar més ràpidament. En dos mesos podem tirar endavant una obra, però un llibre o una pel·lícula necessiten més temps per poder sortir i arribar als seus espectadors. En el teatre tenim la possibilitat d’immediatesa i crec que l’hem d’aprofitar. Amb Jauría se’n fan lectures diferents, però els impactes són semblants.
Amb quins projectes estàs treballant ara mateix, més enllà de Jauría?
Ara som a la Villarroel, on hem estrenat Conspiranoia, amb un text escrit per Marc Angelet i jo mateix. És una comèdia dramàtica que es basa des del supòsit que una amiga nostra ens digués que la Terra és plana. A partir d’aquí, recull les reaccions dels amics.
Canvies molt de registre.
[Somriu] Sí! Després de la bomba emocional de Jauría venim a riure una estona sobre les teories de la conspiració.
