Foto: Joanna Chichelnitzky
Jaume Clotet (Sarrià, Barcelona, 1974) és periodista, historiador i escriptor. Acaba de publicar La Germandat de l’Àngel Caigut (Grup 62), novel·la premiada amb el Josep Pla de prosa en català aquest 2024. Llicenciat en Ciències de la Informació, va ser corresponsal al País Basc de l’Avui i Ona Catalana (2001-2003), cap de premsa del Departament de Governació (2003-2008), subdirector de l’Agència Catalana de Notícies (2008-2010), cap de política del diari Avui (2011) i director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques ‘Eugeni Xammar’ de la Generalitat (2014-2016). També va ser director general de Comunicació del Govern (2016-2021) durant les presidències de Carles Puigdemont i Quim Torra, i darrerament va ser director de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. És autor dels llibres El càtar proscrit (2016, Premi Nèstor Luján de novel·la històrica); 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (2014); Lliures o morts, amb David de Montserrat (2012), i Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), amb Quim Torra (2010), a més de diversos contes infantils. A Cultura 21, Clotet parla sobre una novel·la guanyadora que ja s’ha situat entre les més venudes pocs dies després de la seva estrena.
L’enhorabona pel Premi Josep Pla! Com ho està digerint tot plegat?
Tothom qui fa llibres li agrada que el premiïn i li facin un reconeixement, i més si és un premi com aquest, un dels més antics en llengua catalana, i dels qui els lectors tenen més al cap, perquè el dia 6 de gener és un dia molt assenyalat. És un dels premis més populars, la gent l’espera i n’està pendent dels guanyadors, així que guanyar un premi com aquest és el millor que li pot passar a un escriptor.
El llibre que ha escrit és un thriller històric i hi apareix Catalunya. Va ser una aposta arriscada?
No ha estat gaire premeditat, potser vaig adonar-me’n després. Vaig tenir la idea de la novel·la i, a partir d’aquí, vaig construir la història, el relat, els personatges i els escenaris. És cert que es tracta d’una història que podria passar a qualsevol indret del món, però no se’m passava pel cap que no fos al meu país.
Què implica, això?
Que passi a Barcelona i a Montserrat i que els protagonistes en siguin un monjo i una mossa d’esquadra és normal. De vegades mirem pel·lícules o llegim llibres de literatura sueca o escandinava i sabem el nom de la policia sueca, però no passa res perquè defensem allò que és nostre. No se m’acudia fer-ho d’una altra manera, són referents que la gent de Catalunya té al cap, i tot i que no ha estat premeditat, per a mi és la manera natural de fer les coses.
“Guanyar un premi com el Josep Pla és el millor que li pot passar a un escriptor”
Això el va obligar a tenir encara més rigor a l’hora d’escriure la novel·la?
Pel que fa a Montserrat, ho tenia per mà, però vaig fer una visita extra a fons per veure llocs concrets, perquè no em volia equivocar. Vaig tenir l’ajuda d’un mossèn de Poblenou a qui li estic molt agraït. Quant als Mossos d’Esquadra, també ho vaig fer amb tot el que té a veure amb els horaris, els torns, les armes, els vehicles i la presa de decisions, i tinc la sort que m’han ajudat.
De la recreació i l’ambientació de la novel·la n’ha quedat satisfet?
Sí, i jo soc periodista, la nostra manera d’escriure és molt directa i explicant les coses sense gaire descripcions. Això té una virtut, i és que accelera l’acció, i crec que la novel·la té un cert dinamisme i hi passen moltes coses, així que les descripcions són secundàries.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Es veu molt el Jaume periodista en la novel·la?
Sí, es veu, però també es veuen les meves neures i manies [riu]. Hi ha tres capítols estrictament històrics, però van sortint contínuament, i vaig escriure algunes coses de les quals no estava gaire segur si feien falta. Moltes vegades surt l’intent de donar informació històrica i potser això és marca de la casa. La veritat és que surten moltes coses meves.
Quines?
El Santuari de Núria, que és el meu preferit, i suposo que de tots els escriptors surten coses en els llibres. I també apareixen amics meus, tot i que ells no ho saben.
Ah sí? De quina manera?
Quan faig les descripcions del cardenal, la mossa o el monjo, podrien assemblar-se al caràcter d’alguns amics meus, i pensava què farien ells en aquestes circumstàncies. Això també m’ajuda, perquè els personatges han de tenir coherència i han de ser vius i amb autonomia. Una de les coses que més m’ha obsessionat és que fos versemblant, tot i que la història fos difícil de creure.
Malgrat que es tracta d’una història irreal.
Exacte. Ha de ser versemblant, i de vegades la trobem en petits detalls, així que tenir dos o tres personatges que podia comparar amb persones reals m’ajudava, perquè aconseguien tenir una certa coherència.
“Escriure m’agrada, tot i que és una feina molt solitària que fas amb tu mateix”
A la literatura catalana, s’està començant a explorar el gènere del thriller amb tocs d’història?
El dia que vam presentar el llibre, la meva editora, Glòria Gasch, va dir que era un gènere poc explorat, i és veritat. No és una novel·la històrica estricta, és un thriller, però sense la història no funciona, i també té elements religiosos, així que no acabo de saber quin gènere és [riu]. Hi ha poca gent que ho ha fet, és veritat que està poc explorat.
De fet, recorda a algun autor com Dan Brown. Li han dit en alguna ocasió?
Sí, i vaig decidir que no llegiria res d’ell, només havia llegit Origen i em va costar entrar-hi per la versemblança, així que vaig decidir no llegir-ne més per no estar condicionat.
Té autors de capçalera d’aquest gènere o n’havia llegit abans?
No, no en tenia, la novel·la ha sortit així. Els meus referents no fan això, perquè són Joan-Daniel Bezsonoff, qui està a anys llum de tot això, Maria Barbal i Joan Francesc Mira, i no sabria dir-te què he llegit que s’hi assembli, a la meva novel·la. Jo llegeixo assaig i història, sobretot.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquest llibre ha decidit explorar el mal, per què?
Doncs això també ha sortit sol. Des de fa molt de temps, he pensat que les persones són bona gent, però en determinades circumstàncies, i pel motiu que sigui, podrien arribar al punt de cometre actes que no estan bé. Enganyem les persones que estimem, diem mentides i sabem que no ho hem de fer, però ho fem, i sempre he pensat que es tracta de persones que no ho semblen. Escrivint el llibre, el personatge té febleses i se sent culpable, i això surt en algun moment de la novel·la, perquè m’interessa.
Què passarà amb aquest llibre, tindrà continuïtat?
Com que aquest llibre va sol i ha anat agafant vida, els personatges han quedat més definits del que m’esperava, i això m’agrada. El final està obert i farem alguna cosa més, tot i que encara no està gaire pensat. Si als lectors els agrada, crec que podem fer més coses amb aquests personatges, tinc algunes idees pensades.
S’ha sentit més còmode com a escriptor que com a periodista?
No, jo em sento més còmode com a periodista, perquè treballar amb companys en una redacció és agradable, així com el contacte amb la gent. Quan escrius ets a casa teva o allà on siguis amb l’ordinador; jo ho feia de nit, perquè tinc nenes petites, i no ho podia ensenyar a ningú, feia el llibre molt meu, i apareixien els dubtes i les inseguretats. Escriure m’agrada, sinó no ho hagués fet, tot i que és una feina molt solitària que fas amb tu mateix.
“En questa novel·la la història podria passar a qualsevol indret del món, però no se’m passava pel cap que no fos al meu país”
Quina mirada hi posa en la literatura catalana actual?
Li he de dir que aquest era un tema que abans em capficava i ara ja no.
Per què?
Durant molts anys, rumiava sobre què passaria quan faltés la generació d’escriptors que hem llegit i que ens han marcat la vida. Ara ja no hi penso, perquè hi ha molts escriptors, hi ha molta gent molt jove fent moltes coses i cada cop són més coneguts, crec que potser ens passem amb el discurs pessimista de la llengua –el qual és cert–. Hi ha molts llibres en català, editorials en català, n’estan naixent de noves, s’obren llibreries i per Sant Jordi tot és ple.
Així hi tot, el català, quant a ús, no passa pel seu millor moment.
Si el català està malalt, és un malalt de ferro, no compro el discurs derrotista, tot i que tampoc soc un optimista total. Després de dècades de franquisme i de persecució i repressió, el 2024 hi ha un públic molt gran de llibres en català i molta gent jove que, sense sentir-se obligada, escriu en català malgrat guanyar menys diners. Això és un motiu per estar contents.
Sant Jordi és un dia més especial, potser el més especial de tots. Com el viurà aquest any?
Encara queden unes setmanes, però ja hem començat amb les primeres presentacions, en tinc 25 d’agendades i serà una feina que m’agrada molt fer-la.
