Foto: Joanna Chichelnitzky
Isabel Vidal (Barcelona, 1971) és la presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) des del 2019 i és a punt de finalitzar el seu segon mandat. Llicenciada en Dret, es dedica al teatre des de la vessant professional i el gaudeix, també, com a espectadora. Filla del barri de Gràcia, atén Cultura 21 entre les bambolines del Teatre Romea, on hem parlat del sector, de les bones dades del teatre, d’allò que volen seguir treballant i de com encara el procés electoral per seguir al capdavant d’ADETCA.
Podríem dir que el teatre és la seva vida?
Professionalment, i des de fa uns anys, sí, pel que fa a la gestió. En la part personal tinc la sort que a l’escola era molt freqüent anar-hi i la meva mare també m’hi portava, així que sí que és la meva vida.
Hi ha estat també a l’altra banda, la dels artistes?
Jo sempre n’he sigut espectadora, fins que em vaig dedicar al món de la gestió, i alguna vegada vaig fer alguna obra a La Salle Gràcia. Però més enllà d’això, millor que sigui gestora, ja m’agradaria tenir aquest talent [somriu].
Venim d’una temporada 2023-2024 amb xifres rècord, com està el sector del teatre a hores d’ara?
Passa per un moment esplèndid. Si ho valorem en termes de públic, és el millor moment de la història del teatre a Catalunya, comptant les dades de Barcelona, i estem en unes dades que ens diuen que el 2024 també ha estat el millor any de la història. L’objectiu de la temporada vinent és consolidar aquest salt on ens ha costat tants anys arribar. El teatre, quant al públic, es comporta d’una manera excel·lent, i té motius, perquè té una cartellera molt bona.
A què és degut aquest salt?
Segurament que és multifactorial. La feina que estem fent les empreses des de fa molt de temps, no renunciant a la qualitat malgrat els contextos econòmics desfavorables, ens està donant bons resultats. Amb la pandèmia, el públic ha pogut valorar més l’assistència als espectacles en viu, i acompanyat per campanyes per afavorir el consum cultural, fa que el teatre es posi de moda.
“Estem oferint un nivell de produccions amb més del 50% d’autors en català”
Cal reivindicar que l’Administració ajudi el sector?
Sí, és imprescindible si volem veure el teatre al qual estem acostumats a Catalunya. Tenim un teatre del qual ens sentim orgullosos, un sistema teatral que és model, tot i que té els seus problemes, i que està força ben dissenyat. A més, estem oferint un nivell de produccions d’autoria catalana que pocs països tenen, amb més del 50% d’autors en català. Fa molts anys que treballem perquè els autors catalans se sentin representats, i a les productores fa temps que no els sembla tan arriscat programar espectacles d’autoria catalana.
Quin percentatge d’obres catalanes es programen a Madrid?
Hi ha més producció d’autoria catalana a Madrid que a l’inrevés, i això no és flor d’un dia. Això també és degut, en part, a la feina de l’Administració, perquè si no marca unes certes polítiques i dona suport a aquesta forma de produir, seria molt difícil poder tirar endavant aquesta xarxa de producció teatral.
Per què hi ha més obres d’autors catalans a Madrid que d’autors madrilenys a Catalunya?
Perquè portem molts anys fomentant l’autoria catalana a través de diferents institucions que han fet de la producció d’autors catalans una normalitat, i això ha ajudat a què la producció privada arrisqui i obtingui èxits. Els textos catalans són exportables a tot arreu, el públic és sobirà i ho està valorant, i ens està dient que per aquest camí anem bé. Abans fèiem més revisions de textos clàssics, però ara s’està escrivint teatre original en català que està triomfant.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Es fan més produccions en català que en castellà, a Catalunya?
Sí, amb un percentatge de 60% en català i del 40% en la resta de llengües. Normalment, els espectacles en castellà venen de fora i es poden veure als teatres més grans, així que és normal que acabin tenint un públic igual que el del català. Tot i així, i quant al català, penso que el teatre és una de les activitats culturals més sanes per a la seva normalització, pel seu origen popular, que connecta amb el públic, i el català en teatre està molt normalitzat.
Si comparem l’oci que es fa a Madrid amb el de Barcelona, és diferent?
Madrid i Barcelona són capitals teatrals, i Madrid no té el factor de l’idioma, així que pot atraure el públic de tot Espanya, inclosa Catalunya, qui més públic aporta als musicals que s’hi fan. Però són dos models diferents, perquè a Madrid es concentren moltes produccions de teatre musical. I són dos models, al meu entendre, complementaris.
I a Barcelona no n’hi ha?
I tant. Ja en tenim, però no tants. Als grans equipaments, com en el Paral·lel, que m’agradaria que acabés de ressorgir, perquè cada tarda i cada nit tenim musicals i comèdies i és un goig veure les cues que s’hi fan.
“Els textos catalans són exportables a tot arreu”
Què caldria, perquè el Paral·lel ressorgís?
Moltes coses: el Paral·lel necessita saber quin tipus de comerç i de públic i visitants vol atraure, quina il·luminació s’hi vol posar, les façanes dels teatres, quins són els seus usos i horaris. Mar i cel, l’èxit de la temporada, té lloc allà i està omplint la sala cada dia, i hi ha molt activitat, però tot el que envolta aquests teatres s’hauria de tractar, perquè portem molts anys parlant-ne i cal que hi actuem, perquè és una via fonamental.
Com està el sector del teatres més enllà de Barcelona?
Barcelona té tots els equipaments nacionals i una gran densitat de teatres privats, perquè hi ha una densitat de públic molt alta. Fora de la capital, canvia, i és que tenim un sistema de teatres privats i alguns públics que estan fent una tasca importantíssima i lluiten contra una densitat de públic molt menor. Però hem de conèixer les dades de públic, els equipaments i el que es programa fora de Barcelona, aquesta és una informació que hem de tenir abans que acabi la legislatura actual per poder prendre mesures.
Troben a faltar alguna cosa, en els teatres de fora de Barcelona?
En general, la programació professional en aquests equipaments ha baixat moltíssim, i no ens hem recuperat des d’abans de la pandèmia. Els ajuntaments han de cobrir gran part del pressupost, la Generalitat ha fet un esforç per compensar-ho, però no s’hi ha invertit prou i la programació professional ha de lluitar contra la que no ho és. Hem de protegir i finançar el teatre amateur, però no es pot programar per substituir el professional.
Per què?
Perquè això provoca competències complicades, baixada de preus i de sous, i ho hem posat sobre la taula a l’Administració. Estem treballant per millorar-ho i no amagar-ho rere les bones dades del teatre a Barcelona.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Més enllà d’aquests 3 milions d’espectadors, que és una dada històrica, hi ha coses que no funcionen?
Crec que hi ha hagut un canvi quant a la importància que se li dona a la cultura, i amb la pandèmia es va accentuar. Des de la demanda del 2% del pressupost per a cultura i amb l’arribada de la pandèmia, va quallar la idea que és més important del que ens pensàvem, i la prova és que totes les disciplines culturals estan signant els seus millors anys de la història. Però hi ha normatives que no tenen en compte la nostra activitat i això costa que s’entengui.
No s’entén?
No. Existeix l’Estatut de l’Artista, però hi ha moltes altres normes que no s’adapten, i per això estem els agents articuladors, per asseure’ns amb els polítics i explicar-los que necessitem millores.
Als mitjans de comunicació, es parla bé, sobre la cultura?
Se’n parla, però crec que entre tots hauríem d’ajudar-la a què tregui el cap, perquè és important. I hi ha capes de la societat on el teatre no arriba.
Els preocupa?
Bé, és un tema que hem de treballar tots plegats, acostumant els nens i les nenes que vagin als teatres, que llegeixin a casa, així com anar a concerts, al cinema o a museus. Si des de l’escola es fa bé millorarem tots, i crec que estem en la mateixa línia, tots parlem del mateix i estem alineats sobre el que és important.
“Quant al català, penso que el teatre és una de les activitats culturals més sanes per a la seva normalització”
Cap Butaca Buida és la iniciativa que més ha ajudat el sector en els últims anys?
És una nova iniciativa i sempre ajuda. Des del teatre hem fet accions comunicatives per incentivar-ne el consum, fins i tot quan internet no era al nostre abast. Cap Butaca Buida és una idea que ens va proposar l’Eduard Voltas, des de Time Out, que va funcionar molt bé en la primera edició i per això la repetirem, perquè es converteixi en una diada teatral al calendari a Catalunya.
S’ha aprovat la Llei d’ensenyaments artístics, què suposa per al teatre?
Era una llei molt demanada. Suposa molt per als seus professionals, perquè afecta les escoles i la professionalització i la reglamentació de l’ensenyament artístic, el qual requereix de professionals.
Quant al pressupost, es va demanar l’1,7%. Com estan treballant amb l’1,5%, abans no s’aprovin els pressupostos de la Generalitat?
Estem treballant per recuperar aquest any perdut i restem a l’espera. Si s’aproven, confiem arribar al 2% per al Departament de Cultura, que era l’objectiu. Dins del sector hem notat la primera pujada que va haver-hi després de fa molts anys, i és que vam passar de menys de l’1% a l’1,5%.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quins van ser-ne els efectes?
Vam veure que amb pocs diners vam fer moltes coses i es van alleugerir línies que ho necessitaven. No s’acaba aquí, perquè Catalunya és un país cultural molt potent i qualsevol diner que hi dediquis es multiplicarà. Ja no només es van dedicar a eixugar forats, sinó a fer polítiques.
Quins eren, aquests forats?
En les línies d’ajuda per millorar l’estabilitat de les empreses i en el teatre públic.
ADETCA, després de 33 anys de vida, com està?
Ens trobem en ple procés electoral, amb eleccions el 3 de febrer, i l’actual junta directiva presentarem candidatura. Som la junta que va gestionar la pandèmia i creiem que els 63 socis estan força contents. Creiem que ADETCA té força credibilitat i tenim força, ganes i projecte per seguir treballant.
En cas que la seva candidatura seguís presidint ADETCA, quines serien les línies on voldran treballar?
Els socis i el sector són la prioritat, i els objectius principals són aconseguir estabilitat en les estructures empresarials, centrant-nos en els públics, les gires i les normatives, a més de millorar el finançament del sector.
“La programació professional en els equipaments de fora de Barcelona ha baixat moltíssim, i no ens hem recuperat des d’abans de la pandèmia”
Tinc entès que és de Gràcia. Segueix vivint-hi?
Sí! [somriu] Hi he viscut tota la vida i he fet l’impossible per no marxar.
Com és Gràcia?
Encara és un barri i és un barri cultural, sempre m’ha agradat l’ambient que s’hi viu. Hi ha molta diversitat, és obert, hospitalari, solidari, i tot i que és difícil, perquè s’ha encarit molt, he tingut la sort de poder-m’hi quedar.
Fa per a vostè, el barri de Gràcia?
Sempre t’agrada el barri on has viscut tota la vida. Gràcia és un barri cultural, de gent treballadora, de veïns, quan hi passeges sents un piano tocant, passes per davant d’escoles de pintura i de música o teatre; té teatres, cinemes, museus, escoles, llibreries, sales de música i ball, i circ, amb una gran cultura associativa i esportiva, i per a totes les edats, i et creues amb artistes, un barri de molt bona gent. Estic enamorada de Barcelona, i de Gràcia una miqueta més.
