Foto: Joanna Chichelnitzky
Enric Puig Punyet (Mataró, 1980) ha estat renovat com el director del Centre d’Arts Santa Mònica. Després de la primera etapa de quatre anys, el doctor en Filosofia, escriptor i curador encara una nova fase després de situar al mapa el centre i obrir les portes als nous públics. Puig ha estat director de la fàbrica de creació La Escocesa i ha dut a terme projectes culturals al Centre de Cultura contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) o Azkuna Zentroa. A Cultura 21, Puig explica els trets d’identitat del centre barceloní i com mira al futur des de La Rambla.
Ha estat renovat com a director del Centre d’Arts santa Mònica, què suposa?
En el concurs públic que vaig guanyar ara fa quatre anys ja es plantejava la possibilitat de renovar, així que sempre he tingut al cap que els primers quatre anys havien de ser de reconstrucció del centre. I els quatre següents, a estabilitzar-lo.
Què es va trobar quan va arribar al centre?
Vaig trobar que hi havia moltes coses que necessitaven ordre, entenent el paper que ha de jugar el Centre d’Arts Santa Mònica a Barcelona. Per això, una de les coses importants que hem fet ha estat entendre el paper d’un centre d’arts, no només visuals, diferenciat del d’una estructura museística, assumint la funció de treballar amb el que és estrictament contemporani. Per tant, és important que un centre com el Santa Mònica abraci una metodologia experimental i jugui amb les propostes artístiques, enlloc d’enfocar-se en formats més estandarditzats.
Abraçar aquests formats què implica?
Suposa abraçar l’error i submergir-se en processos llargs d’experimentació. Una de les nostres característiques és que no treballem amb temàtiques. Tenim interrogants oberts i troncals que s’estenen al llarg de tota la nostra programació, i que es visibilitzen, per exemple, en els cicles expositius.
“Sento que el projecte està construït i, ara, toca reforçar-lo i donar-lo a conèixer encara més”
En la construcció d’aquest nou projecte els últims quatre anys, com s’ha treballat?
Ens hem allunyat d’una proposta elitista, per això hem estès propostes de mediació i d’aproximació dels continguts basada, en gran part, en la participació. És un dels nostres trets diferencials, permetem diferents graus de participació i establim diferents cercles, els quals els formen les persones que hi treballem, els artistes que estan creant, els artistes residents i el públic que ens visita. La institució està atenta al que passa al seu voltant i a totes les transformacions que ofereix cadascun d’aquests cercles. Això ens fa ser un centre menys allunyat dels interessos ciutadans i genera diferents maneres d’aproximar-se a nosaltres.
Els cercles interactuen entre ells?
Sí, i aquesta és una de les grans complexitats del projecte. Apostem per processos col·lectius on diverses veus, provinents d’aquests cercles de participació, poden dialogar entre sí.
Han aconseguit que el públic jove els visiti?
Sí, ho hem aconseguit. En general, molt públic jove percep la institució cultural com un espai molt allunyat dels seus interessos. Crec que apostar per les formes de col·lectivització i participació de les quals hem parlat està comportant un tipus de visita més activa i atenta, molt més propera a les demandes del públic jove.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quin creu que és el paper que té el centre a la ciutat?
En aquest cas, també podem pensar la relació amb el context en cercles concèntrics. Cal pensar el barri on està ubicat el Santa Mònica, amb el qual aquests anys hem pogut teixir una xarxa significativa i consolidada de la qual estem molt contents.
Per què és important?
Perquè és una qüestió de responsabilitat històrica, política i social. El fet d’introduir un centre com el Santa Mònica en un barri com el Raval canvia les dinàmiques de l’entorn. Aquesta és una realitat davant la qual no ens en podem desresponsabilitzar, sinó treballar-hi activament.
Hi ha més cercles?
Sí, el Santa Mònica és un centre de ciutat que s’engloba en un ecosistema. És un centre d’art, no un museu ni un centre de producció. Un centre com el Santa Mònica és un lloc necessari en la cadena de l’ecosistema cultural de Barcelona, que connecta la realitat local contemporània amb la internacional i que també permet treballar amb artistes de mitjana carrera. També posem una atenció especial en sortir dels cànons del que s’espera de l’art contemporani, i això és important.
“Un centre com el Santa Mònica és un lloc necessari en la cadena de l’ecosistema cultural de Barcelona”
Quins són?
Ens agrada explorar altres formes de crear, perquè enriqueixen l’escenari institucional. I això va molt de la mà de l’accent que posem en la col·lectivització i en implantar altres tipus de metodologies institucionals. Creiem que són maneres de dinamitar la construcció blanca, burgesa i patriarcal de l’escenari sociocultural tal i com el vivim.
A què es refereix, amb aquest escenari?
Estem encara immersos en un escenari construït per la modernitat europea i el romanticisme, un paradigma que se centrava a erigir una figura artística com el gran geni creador tancat al seu taller, habitualment un geni identificat amb un home, blanc, heterosexual i que esdevé de classe mitjana-alta.
I intenten trencar amb aquesta concepció?
Sí. Per això treballem a partir de processos col·lectius. Al voltant de cada cicle expositiu, acostumem a convocar unes 40 persones perquè treballin juntes i trenquin la jerarquia habitual entre la institució, la figura comissarial i els artistes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Com són les exposicions del Centre d’Arts Santa Mònica?
Apostem per exposicions radicalment col·lectives on la narrativa, la configuració espaial i el pressupost s’ha treballat de manera conjunta. Això no és cap ximpleria. És una transformació profunda de les maneres de treballar, que s’acompanya d’una millor retribució dels honoraris dels treballs artístics.
Apostar per noves narratives i trencar motlles és un risc de cara al públic?
Crec que estem entrant en un nou paradigma. Ho notem en certs canvis de les maneres de fer, les quals comporten una millor resposta del públic més jove. Però també és cert que venim d’un escenari que es resisteix molt a ser modificat, un sistema que fins i tot s’ofèn i s’enfada quan es veu convivint amb aquest nou paradigma.
Catalunya és un territori des d’on es pugui modificar l’antic paradigma?
És cert que el nostre país té un tarannà històricament tradicionalista, però estem en un món molt plural que també està modificant la realitat del nostre territori. Per tant, és un bon moment per estar oberts a la introducció i als canvis de veus i mirades. Ja no estem en aquell moment de venerar-nos a nosaltres mateixos, sinó que hauríem d’aspirar a una veritable redistribució simbòlica del que entenem per cultura.
“Apostem per exposicions radicalment col·lectives on la narrativa, la configuració espaial i el pressupost s’ha treballat de manera conjunta”
Què podem entendre com a creació contemporània?
Per una banda, podem parlar de la creació professional, la que té lloc en els tallers dels artistes, però per altra banda també va més enllà. Hi ha molts factors que han comportat una transformació els últims anys i que, d’alguna manera, ha obert un accés mes democràtic a les formes de creació culturals.
Què ha generat, aquest accés més obert?
Una dissolució de la funció artística. I també ha estès els modes de creació artística. Això és molt bo per a la societat, ha donat una major usabilitat i una capacitat més alta de participació cultural.
Les Mòniques és el projecte estrella del Centre d’Arts Santa Mònica?
A Les Mòniques els agradaria molt que els definissis com el projecte estrella [somriu], i indubtablement ho són, entre molts altres. Però no m’agrada gaire parlar en aquests termes. Podem dir, si vols, que el Santa Mònica és una constel·lació d’estrelles. D’alguna manera, això sí, Les Mòniques suposen una novetat en un centre com el Santa Mònica.
Per què?
Perquè introdueix en un centre expositiu un conjunt de residències artístiques, les quals redefineixen els graus d’usabilitat i participació, i li donen vida al centre, fan que es converteixi en un lloc on vols ser-hi habitualment. Aquest projecte reforça la capacitat del centre de posar atenció i ser porós a les propostes artístiques que es fan al seu voltant, entenent l’art com un lloc privilegiat des del qual poder denunciar certs malestars que ens impacten com a societat. No té sentit que el lloc que acull aquestes crítiques sigui tancat, que miri únicament cap a fora i que no sigui mai capaç de transformar-se a sí mateix.
“Volem que s’entengui que el que fem és un intent de renovació institucional”
Què s’està cuinant, a curt termini, al Santa Mònica?
Tenim l’exposició col·lectiva Citissimum altissimum fortissimum que s’inaugurarà a finals d’abril i que s’enfoca en l’esport de competició entès com a metàfora del món on vivim. I seguirem presentant un gran cicle expositiu cada tres mesos. Tenim també una nova entrada al centre, que aconsegueix que el carrer entri dins el Santa Mònica. I moltes altres novetats, com una línia de jocs de taula creats per artistes.
Cap a on s’encaminarà la seva següent etapa com a director?
Sento que el projecte està construït i, ara, toca reforçar-lo i donar-lo a conèixer encara més, tant a nivell nacional com internacional. Volem que s’entengui que el que fem és un intent de renovació institucional, perquè proposem una altra tipologia de centre cultural que respon millor a certes realitats i demandes contemporànies.
Fa uns anys va escriure La gran addicció, segueix exconnectat?
Malauradament m’he hagut d’anar reconnectant de mica en mica [somriu]. Vaig arribar al Santa Mònica amb smartphone i sense xarxes socials, i des d’aquí l’entorn em va forçar a donar-me d’alta, perquè vaig sentir que era una responsabilitat estar al cas del que comenten sobre el centre i fer-ho de primera mà. Però segueixo pensant que les xarxes socials són un nucli desregulat d’acumulació de valor, i això explica el que estem vivint actualment amb les grans plataformes que hi ha al darrere.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Iolanda Batallé: “La literatura catalana està més viva que l’ús social de la llengua”
