Els Bohigas, la família que ha custodiat el Romea durant quatre generacions

Lluís i Laia Bohigas, administradors del Teatre Romea [foto: Joanna Chichelnitzky].

L’any 1962, el Teatre Romea de Barcelona estava a punt de convertir-se en un pàrquing. El va salvar un grup de famílies de la burgesia catalana. Des de llavors, l’administració del teatre ha passat per quatre generacions d’una mateixa família, els Bohigas. Fa pocs anys, la Laia va agafar el relleu del seu pare. Parlem amb tots dos.

Què hi ha de cert en la llegenda que unes quantes famílies burgeses van salvar el Teatre Romea?
Lluís (LL): És veritat. Quan tot això va petar l’any 1962, van sortir cinc empresaris catalans; catalanistes, podríem dir. Es van unir i van comprar el teatre. Aquesta és la història. Hi havia Domingo Valls Taberner, que venia del tèxtil…
Laia (LA): Sí, els altres eren Josep Canals Ramón, Francesc Recasens Mercadé, Rossend Riera Sala i Agustí Pedro Pons. Després també s’hi van incorporar el joier Amadeo Bagués, Martí Mas i Tubau, Lluís Carulla i Joan Baptista Cendrós.

I què en van fer?
LL: A més de comprar l’edifici, es van fer càrrec de la gestió fins a l’any 1981, quan la Generalitat va arribar a un acord amb la propietat per instal·lar-hi el Centre Dramàtic Nacional. Després d’aquella etapa, l’any 1999 van signar un acord amb el Grup Focus, que és qui gestiona actualment el teatre.

La gràcia és que els descendents han continuat aquesta tradició de mecenes culturals.
LL: Sí, els hereus d’aquells empresaris són els que ara formen part de la societat del Romea com a accionistes.

“Hem transmès l’amor pel Romea de generació en generació”

I la seva família, els Bohigas, quant de temps fa que són administradors?
LL: El meu avi, Lluís Bohigas, ho va ser del 1947 al 1966. Ell formava part de la companyia del Romea de l’any 1929 i, a més, feia d’apuntador, que era algú que ajudava els actors a dir el text. Tenia la confiança dels propietaris i es va convertir en gerent del teatre. Després, a partir del 1968 i fins al 1989 el va substituir el meu pare, Fèlix Bohigas.
LA: Fins que va entrar-hi la Generalitat, el meu avi era qui buscava obres i companyies que actuessin al Romea. També gestionava el personal de sala i fins i tot el bar.
LL: Es cuidava de tot, però havia de sotmetre’s a la junta, és clar.

No és habitual que una feina passi de pares a fills durant quatre generacions.
LL: No és normal, no, però en el nostre cas hem de dir que a tots ens ha agradat el teatre.
LA: A casa sempre s’ha transmès una gran sensibilitat pel teatre i per la cultura. Penseu que celebràvem el dia de Nadal o el Cap d’Any al teatre, perquè el meu avi hi treballava. L’amor pel teatre i pel Romea s’ha transmès de generació en generació a la nostra família. Ho hem mamat a casa.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Hi havia un estímul per continuar la tasca, doncs.
LA: Sí, perquè una factura és una factura, tant si és d’un teatre com d’un bar, però l’oportunitat de treballar en un lloc com aquest és molt diferent. Pujar cada dia aquestes escales, treballar al despatx de l’avi…

I ara, amb vostè, Laia, al capdavant, tot continua igual.
LA: Sí, jo vaig entrar-hi el 2019, pocs mesos abans que el meu pare es jubilés. Al consell d’administració hi ha els hereus de les primeres famílies i el Grup Focus s’ocupa de la gestió, així que jo ara estic situada al mig.
LL: La meva família ha sigut i és el pont entre la propietat i els gestors. Sempre hi ha una relació molt estreta.

La història del Romea és un bon exemple de mecenatge, sense necessitat que hi intervingui cap administració pública.
LL: Sí, però tingueu en compte que aquest és un sector molt delicat i costós, amb molta gent al darrere, i és molt difícil de gestionar.
LA: No és fàcil trobar gent que vulgui dedicar-s’hi, perquè no hi inverteixes per tenir beneficis.

“Hi ha hagut ofertes de compra, però ni els propietaris el volen vendre ni les ofertes contemplaven el cost real”

Com a mínim tenim garantit el futur del Romea, oi?
LL: Bé, ara tot funciona molt bé amb Focus, però entre els propietaris sempre hi ha el dubte de fins on podran arribar. Si es podrà continuar en el futur…

Han tingut ofertes de compra?
LL: N’hi ha hagut, però ni els propietaris el volen vendre ni les ofertes contemplaven el cost real. És un edifici molt antic i està protegit per tot arreu. Jo crec que si la propietat va funcionant com ara i els que ho exploten comercialment ho van mantenint, tindrem Teatre Romea durant molt de temps.

La Rambla pot tornar a ser l’eix cultural de la ciutat?
LL: No ho sé. A mi tot m’agradava més abans. La gent, les parades, l’ambient… Abans s’hi venia de tot, també, però la gent vivia aquí i es coneixia de sempre. Ara tot es fa mirant cap al que ve de fora.

Què n’espereu de la remodelació del passeig?
LA: Doncs sí que agrairem la reducció del trànsit. I tant de bo que també serveixi per reduir la concentració de droga i prostitució que hi ha en aquest punt.
LL: Sí, jo sempre dic que estem a la frontera…

La voluntat del Pla Endreça era començar a posar-hi remei.
LA: Hi ha hagut un avenç des de l’arribada de Collboni. En la neteja, per exemple. Abans era impensable que netegessin els carrers amb aigua. També hi ha més policies al carrer, i això et dona tranquil·litat, però continua havent-hi droga i prostitució, i això s’ha de solucionar.