Cristina Genebat: “La versió teatral de ‘La Trena’ ha fet ressorgir la venda del llibre”

Cristina Genebat (Barcelona, 1976) és actriu per l’Institut del Teatre de Barcelona, i traductora i intèrpret per la Universitat Pompeu Fabra. Des de fa prop de dos anys és una de les protagonistes de La Trena, un fenomen literari que ha arribat als teatres a partir de l’adaptació que va fer amb Marta Marco, sota la direcció de Clara Segura. La febre per aquest llibre s’ha vist reflectida, també, als escenaris, i és que el diumenge 17 de març acabarà la segona temporada al Teatre Goya amb les entrades exhaurides des de fa dies. A Cultura 21, Genebat parla de com han viscut la passió del públic per aquesta obra i sobre el moment de salut pel qual passa el teatre a Catalunya.

La segona temporada de La Trena al Teatre Goya acaba aquest cap de setmana. Com hi arribeu?
Arribem cansades [riu]. Hem fet moltes funcions, i és una obra molt exigent quant al físic, però hi arribem felices, perquè fa més de 15 dies que tenim totes les entrades venudes i ha estat una funció molt especial per a nosaltres. Hi ha hagut setmanes de fer moltes funcions, hem pres moltes vitamines i hem intentat no refredar-nos [somriu].

Per què ha estat tan especial?
Perquè ha tingut una acollida increïble per part del públic, tal com va passar la temporada anterior i en la gira arreu de Catalunya, amb 49 actuacions. Ara tornarem a girar per alguns llocs als quals no vam poder anar l’any passat i farem unes nou actuacions més.

Hi haurà tercera temporada al Teatre Goya?
Estem valorant la possibilitat de fer-la, perquè les dues primeres han anat molt bé. Estem revisant les agendes de tothom i ens ho estem pensant.

Per què és una obra que us ha exigit tan físicament?
Perquè entre tres actrius fem molts personatges, cadascuna és protagonista d’una de les històries i també fem tots els personatges secundaris de les altres. Per tant, estem tota l’estona dalt de l’escenari, ens estem canviant de vestuari en tot moment, jo tinc uns 50 canvis, i tot és molt ràpid. Canviem de personatge, de veu, d’actitud, així que és una obra cansada.

Quant a la interpretació, també és una obra que us demana molt?
Sí, perquè ser a l’escenari tota l’estona és cansat, però si has d’anar canviant de personatge ho és encara més. De fet, ara la tenim molt per la mà, ja no hi ha risc d’equivocar-se, però al principi hi havia moments en què era molt complicat saber on eres i què et tocava fer.

“La cultura està forta, el públic torna a omplir els teatres”

La Trena és un llibre que ha triomfat entre el públic, i a l’hora de portar-la al teatre l’acceptació ha estat molt generosa. Com us sentiu?
Ha fet ressorgir la venda del llibre, i això que ens feia respecte portar-la al teatre, però teníem la sort que al darrere teníem una bona història amb molta ànima, i això ens feia estar segures.

L’autora, Laetitia Colombani, va venir-vos a veure. Què en recordes?
Vam passar una mica de nervis, perquè esperàvem que li agradés i va ser així. Li va encantar, va sortir entusiasmada i ens va dir que hi havia tot el que necessitava que hi hagués a l’obra. Això ens va fer molt felices, tot i que vam fer tota la funció pensant que estava asseguda en una butaca [riu].

Vau fer moltes versions a l’hora d’adaptar el llibre a una obra de teatre?
Mira, la primera ens donava per a una obra de tres hores. I la versió que finalment vam estrenar és la número 12, vam anar retallant coses per fer-la possible i vam haver de fer renúncies, és inevitable.

Juntament amb Marta Marco vau encarregar-vos d’adaptar el text durant la pandèmia.
Sí, teníem el llibre i, quan ens vam trobar per primer cop, vam saber que totes tres l’havíem llegit. Marta Marco ens va proposar que el portéssim al teatre i a Clara Segura li va encantar la idea de dirigir-la, i aquí va començar tot. A més, les tres havíem fet Les noies de Mossbank Road i ens havien quedat les ganes de tornar a treballar juntes. Vam buscar còmplices, com La Perla 29 i Bet Orfila, perquè ens ajudés a fer la producció, i Carlota Olcina es va apuntar a fer un personatge.

La Trena explica la història de tres dones que busquen llibertat. Per què és tan necessari parlar-ne?
Sempre que fas un personatge és un aprenentatge. I en aquests tres casos, són tres casos diferents d’empoderament, cadascuna té els seus problemes. Cada personatge té una crisi vital important que la farà canviar, lluitar i barallar-se amb tot el que li vingui.

Les actrius que representeu aquests personatges compartiu les seves inquietuds?
I tant, totes. A la nostra edat, tothom coneix casos propers als problemes que pateixen les tres dones de l’obra, i ens hem adonat que desperta molta empatia entre les persones que ens venen a veure. De fet, hem viscut casos molt bonics de grups de dones que ens han visitat i persones que ens han escrit amb casos iguals als d’algun personatge, això em va fer molta il·lusió. Totes aquestes coses que ens han passat han fet d’aquesta aventura alguna cosa més que fer una obra de teatre, ens ha aportat molt a escala humana.

“La nostra intenció és que un dia ja no es comenti si és una obra d’homes o de dones”

És una de les obres amb què més propera t’has sentit al públic?
Aquesta ha estat important, tot i que n’hi ha hagut d’altres a la meva carrera, com El curiós incident del gos a mitjanit, de la qual vaig aprendre molt. Sí que és veritat que La Trena ha estat una de les més especials.

L’obra va començar amb molt bona acollida.
Vam començar amb moltíssimes entrades venudes i a la meitat de l’explotació ja ho teníem tot venut, això és molt insòlit, no passa sovint.

I què vol dir?
Que el públic reacciona, respon i segueix tenint ganes de veure-la, creix exponencialment, perquè el públic recomana l’obra a familiars i amics, i cada cop ve més gent.

Creus que el teatre és una bona eina per parlar de les dones i les reivindicacions femenines?
La Trena és una obra interpretada per dones, protagonitzada i escrita per dones, fem el ple. Però al capdavall és teatre. Quan fa deu anys es feien obres escrites, dirigides i protagonitzades per homes ningú ho destacava, així que la nostra intenció és que un dia ja no es comenti si és una obra d’homes o de dones. La nostra implicació és la mateixa, siguem dones o estiguem al 50%. Qualsevol espai cultural és imprescindible per parlar de les coses de les quals és necessari parlar. La cultura és l’espai idoni per reivindicar, en tots els sentits; el moment en què trobes històries que fan que la gent s’hi pugui veure reflectida és molt bonic.

Fa 25 anys que et dediques professionalment al teatre. L’escenari és el teu hàbitat natural?
[Somriu] El teatre té un pes especial. Però parlo del teatre en tots els seus àmbits, he fet molta traducció, molta adaptació i molta dramatúrgia, i m’hi sento molt còmoda i feliç. També m’agraden altres potes de la cultura, soc una àvida lectora. El teatre és el meu lloc i és del que més en sé.

T’atrau la possibilitat de dirigir alguna obra de teatre?
Sí, algun dia ho faré, però quan sigui més gran [riu]. M’ha passat pel cap moltes vegades, però he de conciliar, tinc un nen molt petit i sé què implica. Haig de trobar l’obra, el moment i que sàpiga que haig de fer-ho.

Les dones en el sector del teatre, com poden conciliar?
Penso que tots els sectors deuen tenir les seves complicacions. En el cas del teatre, nosaltres no treballem en horari escolar, i això ho complica tot una mica més. En general, la conciliació no és fàcil, i nosaltres treballem quan la resta de gent no treballa, així que ho fa complicat, has d’anar mirant l’agenda tot el dia.

“La cultura és l’espai idoni per reivindicar, en tots els sentits”

Creus que la situació ha millorat respecte d’anys anteriors?
Sí, quan vaig començar els assajos eren a la tarda, i ara cada cop hi ha més directors i directores que estan adoptant l’horari de matí. Com a mínim, salves els dos mesos d’assaig, i la meitat del procés de l’obra és una mica més fàcil. Tot i que depèn de cada director que tingui en compte aquestes coses, i això s’està fent, però encara hi ha molt camí per recórrer.

La pandèmia fa quatre anys va aturar-ho tot, i la cultura va ser un dels sectors més afectats. Fenòmens com La Trena ajuden a fer veure que el públic tenia ganes de tornar als teatres?
El sector s’ha recuperat, sí. La cultura està forta, el teatre està anant bé, en general, el públic torna a omplir els teatres, ho demostra la campanya Cap butaca buida arreu de Catalunya. Que hi hagi bon teatre farà que cada cop n’hi hagi més i que el públic vulgui veure’l. La Trena ha ajudat a fer que el públic tingui ganes d’anar al teatre, i tant! [somriu].

I ara que s’acaba La Trena, quins projectes tens en marxa?
M’encarregaré de la traducció de Tots ocells, que Oriol Broggi estrenarà a finals de temporada. També estic amb una traducció per a la temporada que ve que encara no puc anunciar. I a més, tinc un projecte audiovisual.