Foto: Joanna Chichelnitzky
Àlex Casanovas (Barcelona, 1964) és el president de l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya (AADPC), una entitat que recentment ha canviat el seu nom i que ha endegat una nova etapa amb canvis en el seu dia a dia. Actor de cinema, teatre i televisió, es troba en l’equador del seu tercer mandat i atén Cultura 21 per parlar del sector, de la precarietat que s’hi viu i del futur que preveu en un món on les noves tecnologies han pres la paraula.
Què suposa el canvi de nom de l’associació?
Més que un canvi de nom, suposa un canvi de marca. Ara ens presentem com l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya, i amb això aconseguim acollir totes les sensibilitats que hi ha quant a identificar-se d’una manera o altra. Hem buscat una terminologia que ens pugui identificar i és aquesta, sense deixar de ser una associació.
Suposa adaptar-se a l’actualitat, aquest canvi?
Exacte, fa molts anys que en parlàvem, perquè hi havia una reclamació per part dels afiliats i afiliades al sindicat, i volíem que el canvi fos fàcil.
N’arribaran més, de canvis?
Bé, com en totes les associacions, estem fent canvis. Nosaltres hem treballat molt directament amb l’Acadèmia del Cinema Català en el protocol contra abusos de poder i abusos sexuals per tirar-lo endavant, tot i que la gestió sencera ha estat seva i ha donat un acompanyament a les víctimes, així com canals perquè puguin denunciar i ajudar-les. Nosaltres estem en un procés de revisió dels estatuts, necessitem uns plans d’igualtat i que tothom que estigui dins l’AADPC sàpiga que pot venir per qualsevol problema d’aquest tipus. Esperem que no s’hagi d’utilitzar mai, perquè això suposarà que tots ens hem conscienciat sobre comportaments i actituds que no s’haurien de permetre.
“El sector s’està recuperant, però encara està en precari”
En aquest sector hi ha hagut casos d’abusos que ja s’han denunciat. Creu que és un sector on s’hi té el focus molt posat?
Sí, jo no he sentit que s’hagin fet públics casos en altres sectors, i segur que n’hi ha hagut. Hi havia unes actituds que abans donàvem per normals i que acceptàvem i que ara ja no ho fem, tot i que no ho fossin de normals. Evidentment, hi havia casos extrems on tots dèiem que aquella persona s’estava passant, però recordo casos d’assajos amb crits i males maneres i ho incorporaves en el procés de treball. Quan s’arribava a cert punt, això sí, deies prou. Tot el que està sortint ara et fa pensar que el que passava fa uns anys podien ser casos d’assetjament i abusos de poder, però ho veus ara, amb la perspectiva del temps.
Sobre les reivindicacions que fan, parlen de millores en l’àmbit laboral i de protecció social. Per què són necessàries?
Són necessàries perquè nosaltres tenim una professió que es caracteritza per la intermitència, però això no suposa tenir un treball temporal amb períodes fixes que saps que estàs parat i d’altres que no. En teatre, si tens la sort de fer un espectacle durant sis mesos és excepcional, la norma és treballar entre tres i sis setmanes. I aquesta intermitència ens penalitza quant a l’alta i la baixa en la Seguretat Social. També estem treballant molt en les mesures fiscals.
Com hi treballen?
La nostra irregularitat en els sous fa que, de vegades, quan tens un any bo i el següent és dolent, ens penalitza fiscalment. Per això estem demanant que ens tinguin en compte dins d’un període de temps més gran. Això no vol dir que deixem de pagar els impostos en cap cas, sinó que estem demanant una adequació a la nostra especificitat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En les seves demandes parlen de reconeixement i qualificació personal. En quin sentit volen ser reconeguts?
Una cosa és el reconeixement de la nostra feina que demanem per part de la societat, dignificar la nostra feina, i l’altra és el reconeixement a títol acadèmic. La professió d’actor o artista de circ no està recollida en el catàleg nacional de qualificacions professionals, i això suposa que, quan anem a oferir la nostra feina en segons quins llocs, tinguem més dificultats. Amb tots els respectes, i tenint en compte que també ens hem de formar pedagògicament per donar classes, però no és el mateix tenir un actor exercint de professor en classes de teatre que els professors i professores de literatura o tecnologia fent-ho.
Per part de la societat, quina imatge es té dels artistes? Encara es té aquella en què són persones que es lleven tard i que porten una mala vida?
Bé, mala o bona vida, segons qui ho miri [somriu].
Creu que s’està vencent aquesta imatge?
Crec que sí, però la imatge que tenim des de fora és la d’aquelles persones del món de la televisió o del teatre que treballen molt i a qui se’ls fa entrevistes.
I no és això?
No! Som un sector molt petit, on el 77% no cobra més de 12.000 euros a l’any, això està per sota del llindar de la pobresa. Per tant, aquesta imatge que es té des de fora, i sense conèixer del tot la nostra professió, no és l’habitual, tot i que brilli. Als Premis Gaudí hi van professionals del sector que porten deu anys treballant-hi, per exemple, i a qui les càmeres no coneixen.
“Tot el que està sortint ara et fa pensar que el que passava fa uns anys podien ser casos d’assetjament i abusos de poder, però ho veus ara, amb la perspectiva del temps”
La televisió ho eclipsa tot?
Bé, la televisió et fa més proper, conegut i popular. A mi això em va passar l’any 1991, quan presentava el programa Amor a primera vista i que va funcionar molt bé. Em deien que era famós, però jo responia que no, que jo era conegut, perquè si fos famós no hauria de treballar per viure. De la mateixa manera que durant un temps ets reconegut, quan deixes d’estar present en aquell mitjà, el públic se n’oblida i s’enganxa amb els qui en aquell moment surten. És molt efímer.
Vostè com ho ha portat, aquest canvi d’una etapa a una altra?
Crec que depèn del moment de la vida en què t’agafi. Quan van començar les sèries de televisió, que va ser el boom de conèixer la majoria d’actors i actrius d’aquest país, era completament nou, aquí es coneixien els actors i actrius que feien teatre. Abans no fèiem la nostra feina per ser coneguts i famosos, sinó que ens era igual el mitjà i ens encantava interpretar. Va bé tenir els peus a terra i ser conscient que aquests moments també passen.
A vostè encara el recorden pel seu paper a El cor de la ciutat?
Sí, i tinc sort, perquè em recorden, i ho fan pel meu nom, Àlex Casanovas, no pel nom del personatge que interpretava. A això també ens referim quan parlem de dignificar la professió, que el públic sàpiga qui és en Pep Anton Muñoz, no en Peris.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Les plataformes de continguts han fet mal a la cultura del teatre, la més propera?
No. Concretament, a Catalunya el que han fet ha estat dinamitzar la feina, perquè l’únic centre de producció era TV3 i era esporàdic. Les plataformes han permès que des d’aquí es faci una feina que es pot veure a tot l’Estat, que s’hagin donat a conèixer actors i actrius que, d’altra manera, segur que s’haguessin quedat tancats en l’àmbit de Catalunya, i que estiguin rebent ofertes de feina arreu. A més, molta gent ha marxat a Madrid, on hi ha més producció d’audiovisual per a televisió.
Des de Catalunya s’hi pot competir?
No, perquè a TV3, de producció pròpia tenim la sèrie del migdia. Sí que hi va haver una època en què es feien sèries que s’emetien un cop a la setmana i donava feina per a tres mesos, però no hi havia més.
Catalunya també participa en produccions a altres països. Quin paper juga quant a generació de talent?
Bé, tenim casos d’actors i actrius i directors i directores que han liderat projectes significatius, com Això no és Suècia, un projecte amb cara i ulls que ha estat reconegut fora de Catalunya. És molt bona la repercussió que tenim, tenim molts actors catalans treballant a Madrid i sort n’han tingut d’això, perquè l’espai a Catalunya és limitat. Ara, el debat seria si és bo que marxin fora i que no puguem fer aquests productes aquí.
“Som un sector molt petit, on el 77% no cobra més de 12.000 euros a l’any, això està per sota del llindar de la pobresa”
Inclouen el doblatge en el seu paraigua. Com d’important és actualment, en un moment en què la llengua passa per un moment delicat?
El doblatge en català va servir, sobretot, per normalitzar-lo en els inicis de TV3. Abans no era tan habitual veure productes audiovisuals en català i TV3 ho va fer possible en els anys 80, així que crec que és necessari. També és cert que no es feia en les condicions en què es fa ara, per la rapidesa que hi ha a l’hora de muntar un capítol i pels avenços tecnològics; abans es treballava amb bobines i no hi havia tanta immediatesa.
Què suposa, això?
Que abans poguéssim conèixer paraules com ‘barjaula’, de la Sue Ellen [a la sèrie Dallas], i ara no es cuida tant, perquè anem a preu fet. Abans hi havia lingüistes a cada sala, ara ja no és tan habitual. I pel que fa al sector, ha crescut moltíssim, Barcelona era el centre del doblatge de l’Estat i la majoria de grans produccions passaven per aquí.
Quines amenaces té el doblatge?
Tenim la intel·ligència artificial com a amenaça. Pel que fa a l’ús de la nostra veu quan estem treballant, ara s’aplica una clàusula que reconeix que només serà utilitzada per a aquell producte en què estem treballant, perquè les grans companyies volien els drets per a tot i entrenaven intel·ligències artificials gràcies a nosaltres, tot era molt més barat.
I no creu que pot ajudar, al sector, la intel·ligència artificial?
Sí, però ben portat i segons quin ús s’hi doni.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Ha viscut al Maresme tota la vida, com hi va arribar?
Sí, soc maresmenc [riu]! Jo vaig néixer a Barcelona, a Horta, i amb deu anys m’hi van portar els meus pares. Vam anar a viure a Alella, i des d’aleshores no m’he mogut del Maresme; també he viscut al Masnou, a Tiana, a Premià de Dalt i ara estic a Mataró.
Què té aquesta comarca, per no moure’s-hi?
Primer, que ets a prop de Barcelona, i segon que pots desconnectar de la bogeria de la gran ciutat. El dia a dia canvia molt, i el perill que hi ha és que, si no hi vas per feina, et costa molt baixar a Barcelona, perquè hi estàs la mar de bé.
Caldria descentralitzar l’activitat del sector i ampliar-la més enllà de Barcelona?
És una de les coses que sempre expliquem, perquè no pot ser que Barcelona sigui l’únic centre de producció i d’exhibició potent de Catalunya. El que ens plantegem és com fer que el públic s’acostumi a tenir una temporada normal de teatre, de dimarts a diumenge. El públic s’animarà a anar-hi? Això també depèn dels ajuntaments, per tal que acullin espectacles o alguna residència, i hi treballem perquè creiem que és la base per a Catalunya. Tot i que des del pressupost del Govern s’arribi a dedicar el 2% en cultura, és difícil que això repercuteixi en el sector si qui ha d’invertir aquests diners en cultura no ho fa, i parlo de les entitats locals.
Es troba en l’equador del tercer mandat, el que va coincidir amb la pandèmia va ser el més dur?
Sí, va ser molt dur per totes les realitats que van sortir a la llum. Però alhora va ser satisfactori veure que la feina que es va fer va servir per ajudar molta gent, vam aconseguir unes mesures extraordinàries a l’Estat que van arribar dos mesos tard. A Catalunya vam aconseguir tres ajuts directes per als artistes i tot el personal tècnic que es dedicava a les arts escèniques, i vam ser de les primeres comunitats autònomes on es van posar diners a sobre de la taula per intentar pal·liar els efectes de la pandèmia.
El sector està recuperat?
S’està recuperant. Si el centrem en Barcelona, i tenint en compte les últimes dades, s’ha recuperat moltíssim, però encara està en precari i té el 77% de les persones que hi treballen cobrant com a molt 12.000 euros a l’any.
