Foto: Maria Cerezuela
Albert Torrens (Barcelona, 1979) és el director de la Revista Musical Catalana, la capçalera impulsada per l’Orfeó Català el 1904 i que enguany celebra el 120è aniversari de la seva fundació i el 40è de la represa de la publicació, després d’aturar-se el 1936 per l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Llicenciat en Periodisme i Diplomat en Ciències Empresarials per la Universitat Pompeu Fabra, té també formació musical de grau mitjà en les especialitats de piano i cant. Des de fa anys es dedica professionalment al periodisme musical, sobretot radiofònic, i presenta el programa Assaig general (de dilluns a divendres, de 18 a 19 h) a Catalunya Música. A Comunicació 21, Torrens posa en valor l’aposta del Palau de la Música per mantenir viva una revista de paper centenària.
Llicenciat en Periodisme i Diplomat en Ciències Empresarials, alguna cosa no lliga. A casa preferien Empresarials perquè en el Periodisme et moriries de fam?
Hi ha una part de veritat [somriu]. Jo volia estudiar a la Universitat Pompeu Fabra i, aleshores, la carrera de Periodisme només era el segon cicle. Vaig triar Empresarials en el primer cicle i en cinc anys vaig obtenir dues titulacions universitàries. No m’interessava especialment l’economia, però era interessant saber una mica de tot, que és el que t’aporta Empresarials.
Professionalment sempre t’has dedicat al periodisme.
Així és. Ara bé, curiosament, la primera feina que vaig tenir com a periodista va ser treballar en el departament de comunicació d’Endesa, així que el que havia après a la carrera d’Empresarials em va servir.
Al llarg de dues dècades, has unit dues vocacions: el periodisme i la música. La vocació musical ve de lluny?
Quan tenia 15 anys vaig començar a cantar en un cor del barri perquè els meus amics hi cantaven. A partir d’aleshores, ja vaig entrar com a integrant del Cor Jove de l’Orfeó Català, i també vaig estudiar solfeig i piano, on tinc el grau mitjà d’aquestes especialitats.
“Catalunya Música és una aposta de la Corpo que no sé si més endavant hi hauria la mateixa convicció d’impulsar un projecte com aquest”
Quan t’especialitzes en el periodisme cultural?
La inquietud l’havia tinguda sempre, però només faltava tenir l’oportunitat. Així, van coincidir paral·lelament dos fets: se’m va acabar el contracte de treball a Endesa i em van oferir presentar Cicle coral, un programa a Catalunya Música en la temporada d’estiu. Quan va acabar l’estiu, aquell programa va tenir continuïtat, també, durant tot l’any.
D’aquell primer tastet ja fa 18 anys. Catalunya Música és casa teva?
Sí, però també ho és el Palau de la Música Catalana! [riu]. A Catalunya Música vaig aprendre l’ofici de veritat, tot i que ja m’havia format a la universitat.
Has convertit l’informatiu de música clàssica en un referent.
Al llarg d’aquests anys, el programa ha tingut diferents noms, però amb l’objectiu que la graella de Catalunya Música tingui un espai d’informació. De Notes de clàssica a Assaig general. És un aparador per als músics de Catalunya i de fora que fan coses aquí perquè expliquin els seus projectes. En els darrers cinc anys hem obert la porta a estils més enllà de la clàssica; és a dir, el jazz i les músiques del món.
Foto: Maria Cerezuela
Què aporta Catalunya Música en el còmput global dels mitjans que aglutina la Corpo?
És una aposta de la Corpo que s’ha posat en valor i que s’ha d’agrair moltíssim. És una aposta feta l’any 1987 que, emmirallant-se en els grans països europeus que tots tenien la seva pròpia emissora nacional de música clàssica de 24 hores, van tenir l’encert de crear-la. És un model en el qual van haver de fer molta feina de normalització lingüística, perquè el català no havia entrat en aquest àmbit. Només per això, Catalunya Música ha fet una feina increïble. No se si més endavant hi hauria la mateixa convicció d’impulsar un projecte com aquest.
Creus que hi hauria d’haver més sinergies entre la ràdio mare –Catalunya Ràdio– i Catalunya Música?
Sí, és un desig i una voluntat que sempre han pronunciat les diferents direccions. Es parla, fins i tot, de fusionar les redaccions, però no cal anar tan lluny. El més lògic és que, quan l’emissora mare hagi de tractar un tema sobre música clàssica, es busqui un redactor especialitzat a Catalunya Música. Una cosa tan senzilla com aquesta no s’ha aconseguit, i quan passa és perquè soc jo qui m’ofereixo.
Aquest 2024, el programa Assaig general ha estat distingit amb el Premi Alícia –que atorga l’Acadèmia Catalana de la Música– en la categoria Periodisme i divulgació musical. Què suposa aquesta distinció?
[Somriu] És un reconeixement i un estímul, sobretot quan no l’esperes. Aquest premi, que trien els acadèmics del sector, fa que ens sentim valorats. Ho vam dir en el moment de recollir el premi: tothom que passa per l’estudi s’emporta una experiència molt positiva, tothom marxa molt agraït. Com a mínim, és el que ens diuen [somriu].
“La revista en format paper encara té credibilitat i prestigi”
A banda de Catalunya Música, des de fa cinc anys també dirigeixes la Revista Musical Catalana rellevant Mercedes Conde. Què has aportat al capdavant d’aquesta capçalera centenària?
Els canvis principals del projecte ja em van venir donats. És a dir, la junta del Palau va decidir el canvi de periodicitat (de bimestral a quadrimestral), l’augment de pàgines (fins a 92) i la creació de la secció La casa dels cants (que es dedica a la informació de la casa).
Revista Musical Catalana ha sobreviscut a una guerra civil i, també, a l’auge de les revistes de paper dels anys 80 i 90. Avui, l’escenari és molt diferent. Quina és la clau de l’èxit?
El mèrit és la capacitat d’adaptació, si no no haguera sobreviscut. Fa 40 anys, Revista Musical Catalana va ser recuperada per Lluís Millet i Loras, Pere Artís i Jaume Comellas, adaptada als nous temps i amb una voluntat més divulgativa que musicòloga, tot mantenint els valors fundacionals. Així, l’any 1984 va aparèixer com una revista comercial amb la intenció de competir als quioscos amb la resta de capçaleres.
Avui l’escenari és un altre.
Sí, com a capçalera especialitzada i en llengua catalana ens hem quedat bastant sols. Avui hi ha una altra publicació que competeix, 440Clàssica&Jazz del Grup Enderrock, tot i que no són competència directa. Avui, la Revista Musical Catalana és un projecte que no genera guanys, però el Palau el manté perquè hi creu fermament.
Foto: Maria Cerezuela
La continuïtat de la revista en format paper està garantida?
Aquesta és la intenció i l’aposta del Palau. Ara bé, hi ha molts arguments per deixar el paper i fer-la únicament en digital. El suport paper és car, i l’espasa de Dàmocles sempre és a sobre. Sense anar més lluny, durant la pandèmia es van deixar de fer dos números en paper; és a dir, un any sencer. El meu desig és que la revista en paper continuï molts més anys.
Tot i la crisi que viu el format revista, la tendència al digital en detriment del paper i l’encariment del suport, creus que el paper encara manté el seu estatus?
Sí, per descomptat! Prova d’això és que molta gent que és partícip dels nostres continguts ens demanen que volen sortir al paper. I jo els dic: el format web arriba a molta més gent, tant des del web com a través de les xarxes socials. Així i tot, prefereixen el paper. I això vol dir que el paper, encara avui, té credibilitat i prestigi. I també em consta que hi ha subscriptors que tenen tots els números en paper a casa seva.
Tenint en compte la periodicitat de la revista, com es compagina l’edició de paper i la digital?
Allò que és més d’actualitat va directe al web: des de crítiques de concerts fins a notícies del dia a dia. A banda de la revista de paper, hi ha una edició digital de la revista que es pot comprar a l’iQuiosc. Per tant, els continguts de la revista de paper no es publiquen al web fins que entenem que els lectors del paper ja han tingut temps suficient per llegir-ho. També som actius a les xarxes socials.
“La renovació estètica de la revista no modifica l’estructura habitual dels darrers anys”
Quins canvis ha fet la revista recentment?
Coincidint amb el doble aniversari estrena un nou disseny gràfic, el setè de la segona etapa de la revista i deu anys després de l’últim canvi d’imatge. El disseny i el procés d’edició, que elabora Abacus, és més atractiu i dinàmic des d’una mirada visual. Entre d’altres, el nou disseny aposta per la fotografia i una millor llegibilitat. En tot cas, la renovació estètica no modifica l’estructura habitual de la revista dels darrers anys.
Una de les activitats paral·leles és una exposició commemorativa. De què es tracta?
Fins al mes de gener el Foyer del Palau de la Música acull l’exposició 120-40: dos aniversaris i una història musical, produïda pel Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC) i realitzada per nosaltres mateixos. La mostra fa un recorregut per les dues etapes de la capçalera, i s’hi poden veure documents, fotografies i llibres, entre altres materials procedents dels fons propis del CEDOC i de la Revista Musical Catalana. La mostra l’hem comissariada la Marta Grassot i jo mateix.
Una altra activitat ha estat el concurs El joc de l’aniversari de la Revista Musical Catalana que s’ha dut a terme a través de les xarxes socials de la capçalera. Com ha anat?
Ha estat un concurs en el qual hem posat a prova els coneixements de música catalana. Cada dia s’havien de respondre 15 preguntes i hem quedat sorpresos de la quantitat de participants que ho han encertat tot. Per tant, demostra que l’audiència és molt fidel i coneix molt bé la revista. La campanya també ens ha permès créixer en nombre de seguidors en els perfils de les xarxes socials. Hem aconseguit fer bullir l’olla.
Foto: Maria Cerezuela
Des de fa més de 20 anys que estàs vinculat al cant coral català, en quin moment es troba?
Es troba en un molt bon moment perquè mai ho ha deixat d’estar. És una de les manifestacions de la cultura popular catalana que ha tingut continuïtat durant 170 anys, on ha passat per èpoques menys i més bones. Arran de les conjuntures polítiques i socials, el cant coral català va jugar un paper de resistència que va tenir durant molts anys, ja que en la postguerra va estar prohibit. Actualment, la majoria de cantaires ho fan de forma amateur, ja que únicament hi ha dos cors que són professionals, el del Liceu i el del Palau. Hi ha un últim model, un híbrid entre l’amateur i la professionalització.
En què es basa?
És un model semiprofessional en què es remuneren els cantants, però no tenen una temporada estable. És un model d’èxit perquè cada cop hi ha més gent que canta millor. Sense anar més lluny, a l’Orfeó Català hi ha molta gent que s’hi estan uns anys i que després marxen i fan la seva pròpia carrera en solitari.
Per què a Catalunya no hi ha més cors professionals?
La professionalització de les corals no és imprescindible per garantir la continuïtat del cant coral a Catalunya. El fet que sigui amateur és l’essència del cant coral a Catalunya i en molts altres països. Ara bé, hi ha persones que reivindiquen que hi hagi més cors professionals. No hi ha un cor nacional de Catalunya, però que no el tinguem no vol dir que no s’estiguin fent coses.
El relleu generacional assegura la continuïtat del cant coral?
Sí, per descomptat. L’Orfeó Català, l’Orfeó Gracienc o el Cor Madrigal, per posar tres exemples, no són cors sinó famílies corals. És a dir, tenen el seu cor jove i infantil que els garanteix el relleu generacional.
Foto: Maria Cerezuela
