Yvonne Griley i Martínez (Barcelona, 1964) és la directora general de Política Lingüística. Viu a Sant Fost de Campsentelles i fins ara havia treballat a la Direcció General d’Afers Religiosos com a responsable de coordinació i suport a la gestió. Anteriorment havia estat subdirectora general de Política Lingüística de 1996 a 2004 i compta amb una llarga trajectòria vinculada al món de la llengua catalana. El nou Govern ha decidit retornar Política Lingüística al Departament de Cultura i rebaixar el rang de Secretaria General a Direcció General.
Política Lingüística ha sortit ben parada d’aquests moviments de conselleria i rang?
En els seus orígens estratègics, amb l’Anna Moll com a directora general, que va tenir el gran repte d’iniciar la política lingüística, ja estava dins el Departament de Cultura i com a Direcció General. Com que la Política Lingüística sempre ha tingut la voluntat de ser un eix ferm i transversal en el sí del Govern i de coordinar-se amb altres departaments, sempre havia estat una reivindicació històrica situar-se com més a prop possible d’on es prenen les decisions de Govern. En aquests últims anys, per circumstàncies polítiques, la vida de la Direcció General ha estat una mica tortuosa, no gaire estable, però tampoc ha estat una experiència gaire reeixida. Malgrat estar dins d’un departament dels presidencials tampoc ha aconseguit marcar una diferència. Les polítiques de foment i reforç de la llengua catalana no han variat massa. Ni el resultat obtingut. En aquest moment, en un context de simplificació de l’Administració per motius econòmics i de simplificació estructural, Política Lingüística torna a Cultura com a Direcció General, igual que ha passat en altres secretaries generals que ara són direccions generals perquè fins i tot en alguns casos s’havien doblat els càrrecs. En aquest sentit, s’ha tornat al sentit originari de Política Lingüística.
Afectarà en la capacitat operativa de la Direcció General?
Vista l’experiència, crec que no és tant determinant a on estigui situada la Direcció General de Política Lingüística, sinó que el que realment és important és la ferma convicció que tingui el Govern que la política lingüística que ha d’aplicar sigui forta, una i transversal. Tornar al Departament de Cultura també ens dóna oportunitats de guanyar públic. Ens facilita créixer al filtrar-nos per les xifres de població que es mouen amb interès cultural. Ara, pel fet de ser a Cultura, però, hem de fer alguna passa perquè es visualitzi la transversalitat de la Política Lingüística.
Com afectarà la retallada a Política Lingüística?
En xifres encara no ho sabem. Treballem de moment amb pressupost prorrogat i també treballem amb diferents escenaris pressupostaris en funció de quin sigui el pressupost que finalment s’aprovi al Parlament. Comptem que possiblement serà entorn al 10%, perquè és el mínim que s’està establint en general a totes les conselleries. Això no significa que sigui un tant per cent lineal, que s’apliqui a tots els àmbits de treball. Tot i que hi hagi una rebaixa en el pressupost, treballem perquè tingui el mínim impacte possible en els serveis que oferim de formació i certificació oficial. I que tingui el mínim impacte possible en la nostra relació amb entitats i amb les ajudes a les entitats que treballen per augmentar la presència, l’ús i la sensibilitat envers la llengua que tingui el mínim impacte.
El Consorci per la Normalització Lingüística no se’n salvarà…
El Consorci també s’haurà d’estrènyer una mica el cinturó en despeses de caràcter intern o despeses substituïbles que permetin garantir el servei que donem. Mantenim l’oferta de cursos. El 2010-2011 s’està fent tal com s’havia previst. L’atenció a la nova població i els cursos especials del Consorci també s’estan començant a fer. En comptes de febrer a finals de març, però s’estan fent igualment. La demanda que hi ha l’anem cobrint amb un calendari o altre, però l’anem cobrint. Pot ser que hi hagi d’haver algun tipus de reenfocament o reorganització de com es presten els serveis. Pensem en el màxim de reaprofitament dels nostres efectius per no haver de baixar els serveis si hi ha demanda.
El full de ruta
Abans de parlar de les seves prioritats, mirant enrere, quin balanç fa de la gestió del tripartit en matèria lingüística?
Des del retorn de la democràcia i els inicis de la Generalitat, en matèria de llengua no hi ha hagut canvi de línia estratègica. Això és positiu perquè garanteix l’estabilitat. La Generalitat sempre ha tingut coherència, tant pel que fa al model educatiu català, que ha estat un dels pilars, com pel que fa als dos grans eixos de treball: l’educació i el foment. La valoració positiva és que s’han seguit aquesta línies i les polítiques concretes s’han fet amb més o menys encert. El que potser ha estat menys reeixit ha estat precisament la transversalitat. La pluralitat en la composició política dels departaments probablement no ho ha facilitat. I també que la política lingüística es percep des de fora amb certa distància. L’activitat de la Direcció es percep una mica distant de la població. Es percep tecnocràtica, d’especialistes. Una de les fites que tenim és acostar la Direcció a la gent, a la societat civil, al que fan les entitats. Crear sinergies. Ens farà falta en moments que el consens sobre la necessitat de reforçar la llengua catalana se’ns està posant en entredit.
Quin és el full de ruta per aconseguir els objectius que s’ha marcat en aquest mandat al capdavant de la Política Lingüística?
Hem d’estudiar els instruments per intentar aconseguir un consens social i una relació amb el món social que ens ajudi a planificar les eines per aconseguir els objectius. Disposem d’un organisme, el Consell Social de la Llengua Catalana, que ja existia, però que les funcions que li estaven atorgades no s’havien treballat prou. Ha pogut avaluar però no ha tingut l’opció de proposar. És un ens que no ha estat suficientment escoltat per l’administració. Volem que el Consell amb representació social ens pugui ajudar a fer la planificació estratègica a curt termini.
En quin punt es troba la relació amb altres territoris de parla catalana?
Sempre hem tingut relació tant amb les Illes Balears, com València o la Catalunya Nord, i continuarem col·laborant-hi. Tenim diferents maneres de fer-ho. El reconeixement de les equivalències de la certificació és un element de normalització i d’unitat de la llengua més emblemàtic del que ens imaginem. Ja el tenim molt assumit, però ha costat esforços. També treballem amb l’Institut d’Estudis Catalans. També estem al Ramon Llull, que treballa més en un altre objectiu nostre, que és la internacionalització del català, com ens veuen des de fora.
El català ha de ser un element indispensable en els certificats d’arrelament dels immigrants?
Això deriva d’un article de la Llei d’Acollida que va comptar amb el suport dels partits de Govern i també de CiU. Recull aquesta obligatorietat. El que hem de començar a fer, amb coordinació amb la Direcció General d’Immigració, és a desenvolupar aquest programa. Nosaltres haurem de definir el nivell de català que s’haurà d’exigir. De coneixement de la llengua, d’existència de la llengua, de coneixement bàsic. Els nivells són una qüestió europea. No som els primers ni serem els últims que ens plantegem aquesta exigència. En funció dels nivells marcats pel marc comú europeu mirarem quin nivell hem d’exigir, quantes hores d’estudi. Serà un gran pas que les persones nouvingudes coneguin que a Catalunya hi ha una realitat diferent de la que esperaven. Serà un pas de positivització de la llengua catalana. Es tracta d’oferir-los la possibilitat d’aprendre un mínim que els permeti la integració en la vida social i cultural amb més facilitat. La possible aturada de l’arribada immigratòria sense límit per la crisi també ens pot ajudar. És molt difícil poder arribar a tota la demanda d’ensenyament en català quan l’arribada és imparable. Per molts esforços que fas no veus resultats a curt termini. Si la crisi provoca una aturada de l’arribada de gent nova, com a societat ens permet poder garantir un mínim de serveis, que és el que volem. Volem que tingui les mateixes possibilitats que té qualsevol ciutadà i garantir l’accés a l’educació, sanitat i en el nostre cas, a la llengua catalana.
Hi hauria una prova de català indispensable per obtenir l’arrelament?
Sí. Aquesta és la idea de desenvolupament, en el marc de les altres exigències que hagin de complir.
Pel que fa al cinema, què els diria a les majors per convèncer-les?
És una llei que s’ha de complir i que estableix unes quotes, i si es fan les lleis és perquè hi ha aquesta necessitat. En aquest moment es veu claríssimament que mentre no hi hagi el desplegament d’aquesta llei serà molt difícil que hi hagi català a les pantalles de cinema. El reglament que desenvolupa la llei s’està treballant. En un mes, deia el conseller Mascarell. S’està negociant amb les majors. El reglament ha de ser fidel a la llei. El que estableixi ens ha de permetre créixer d’un 3% de presència de català al cinema que hem tingut els darrers anys, paulatinament fins els anys de compliment de la llei perquè les quotes es compleixin. Mentrestant, mentre no hi hagi desplegament, la nostra intenció és que segueixin havent-hi pel·lícules en la gran pantalla especialment per al públic infantil. Hem tingut comunicació amb les majors perquè en aquest impàs també els oferim ajuda pel doblatge i la subtitulació de pel·lícules.
La sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística, la befa per l’ús del català al Senat, el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià… Creu que patim una ofensiva espanyolista contra el català?
Hi ha una involució per part de l’Estat del respecte a l’estatus que ha aconseguit el català, i un desconeixement de la realitat del català al carrer i de la convivència a Catalunya. Hi ha molta distància de la percepció que té l’Estat a la percepció que tenim els ciutadans de Catalunya. De conflicte lingüístic, a Catalunya, no n’hi ha. La voluntat que es vegi que hi ha un conflicte és més política que real. No ens hem d’oblidar que estem a prop d’unes eleccions i aquests temes influeixen. El dia que la feina sobre la llengua catalana estigui lluny de tenir nexes político-electorals, segurament tindrem moments de més pau. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la del Suprem sobre la Llei d’Educació, els reglaments d’usos de les administracions, són intents polítics de trencar polítiques de consens que ens han garantit la pau social. Hem de mantenir-nos ferms davant aquests intents, i tenim la complicitat de la societat civil i de les administracions a Catalunya per poder-ho mantenir. No podem permetre que aquesta pau se’ns trenqui per raons alienes.
En quina situació es troba l’ús social del català?
El català és una llengua viva. Un 80% de persones està en condicions de parlar el català, que l’entenen i el saben parlar. Són xifres realment bones pel que fa a la capacitat de la llengua de ser parlada. Això no obstant, l’allau migratori, la presència universal d’una altra llengua que és la castellana i la mundialització fan que el català pugui estar, com diuen els sociolingüistes, en perill de minorització. Hi ha una situació de diglòssia absoluta, de preponderància d’altres llengües en l’espai comunicatiu català. Fa que el català no pugui viure amb normalitat. Les persones que volen expressar-se i viure amb normalitat a Catalunya, no poden. Hi ha àmbits en què estem molt allunyats de la normalitat, com l’àmbit de la justícia. És molt difícil poder expressar-te en català en un tribunal. Hi ha contradicció. Salut i possibilitats de manteniment, de créixer i de pervivència, evidentment que n’hi ha. Però perills de minorització, també. Hem de fer que la gent se senti més segura utilitzant la seva llengua, més desacomplexada. La gent s’ha de llançar a parlar el català, sobretot els nouvinguts, perquè els permetrà aprendre la llengua.
“La popularitat del català en els mitjans públics no ha d’anar en detriment de la qualitat”
La recent aparició del diari Ara i la imminent sortida de La Vanguardia en català afavoreixen la posició del català…
El panorama que es presenta amb la incorporació de La Vanguardia en català fa que, pel que fa a premsa escrita, la presència de català sigui molt més gran. Els lectors de premsa escrita, o per una banda són lectors que realment busquen la lectura en català, un públic fidel de diaris redactats i pensats en català, que ha crescut amb la incorporació del diari Ara, o per una altra banda és un lector fidel a una capçalera. En el seu dia, la traducció d’El Periódico en català ja va suposar un gran pas per la fidelització dels seus lectors i li va permetre créixer. En aquest pas amb La Vanguardia, igual. Segur que als lectors fidels s’hi sumaran els de la versió catalana, i segur que podran fer créixer el número de lectors. Suposo que si ho fan també és per una operació comercial que calculen que els pugui sortir reeixida. Ha de fer créixer la lectura de premsa escrita en català. L’altra cosa és la premsa escrita gratuïta; cada vegada més hi ha presència gratuïta en català, sobretot comarcal, i l’altre gran eix on els lectors de llengua catalana han fet un creixement exponencial és en premsa digital. La comunitat digital i virtual catalana és més vital a Catalunya que la castellana, i això també permet fer un salt com a país, en l’ús de noves tecnologies, l’ús del català i també la lectura de premsa. No podem oblidar la premsa digital i el que suposa per a la difusió de la llengua catalana.
A nivell de televisió, seria convenient un grup privat potent per estendre i ampliar la presència del català en aquest mitjà?
[En aquest punt fa palès que expressa la seva opinió a títol personal i que no és un tema de la seva competència – NdR] En la televisió la presència del català té un gran handicap, hi ha una descompensació molt gran. A les televisions institucionals sí que hi ha presència catalana, les oficials evidentment són íntegrament en català. En canvi, a les televisions que arriben a les llars el pes no és precisament d’oferta en català. Les televisions estatals, que són institucionals, tenen zero presència catalana pel fet que deleguen aquesta presència en les televisions institucionals de Catalunya. Això fa que el pes lingüístic que es rep a les llars sigui molt deficient. Potser sí que hi hauria d’haver alguna mena d’inversió perquè també hi hagués un esforç per part de les altres televisions a poder afegir la llengua catalana com una llengua viva.
El nivell de català que es fa servir als mitjans públics és satisfactori?
Aquí trobaràs opinions molt diverses. Per una banda dels professionals de la televisió que s’esforcen moltíssim perquè hi hagi un estàndard de qualitat alt però que permeti un nivell de popularitat i de varietat dialectal que sigui visible. D’altra banda, també he rebut una visió més acadèmica que creu que estem rebaixant massa l’estàndard de la llengua. És difícil trobar l’equilibri, però la meva opinió és que el nivell de llengua que s’ha de donar des dels mitjans de comunicació ha de poder combinar popularitat i facilitat de comprensió per aquella gent que s’hi vulgui sumar, però que no ha d’anar en detriment de la qualitat i de la genuïnitat de la llengua. Ja no en el vocabulari o en la terminologia; el que s’ha de vigilar més, perquè és el més fàcil de perdre, és la genuïnitat en la morfologia i les construccions estructurals. Moltes vegades hi ha excessius calcs del castellà per part d’alguns professionals o d’alguns estàndards d’altres televisions que no són pròpies o genuïnes de la llengua catalana.
