Valentí Farràs: “El CosmoCaixa és un museu on s’aprèn molt divertint-se, és el contrari d’avorrir-se”

El CosmoCaixa, antic Museu de la Ciència, celebrarà aquest any els 40 anys de la seva inauguració. 15 anys després de reinventar-se sota aquest nom, el CosmoCaixa s’ha convertit en la institució cultural de referència del sud d’Europa en relació a la ciència i alhora segueix molt relligat amb la vida dels barcelonins i de molts catalans. El centre ha dut a terme recentment una reconcepció de la seva sala estrella, la Univers. Des de la seva inauguració –es va obrir el mes de juliol de 2019– i fins a finals d’any el nou espai ha rebut un total de 512.349 visitants, la meitat del milió de persones que han vist el conjunt del museu el 2019.

El procés de reconceptualització del museu va començar el 2010. Han passat nou anys abans no l’heu transformat fins a ser el que veiem avui. Això vol dir que darrere d’aquesta tasca hi ha molta reflexió prèvia de què fer i com fer-ho?
Hi ha molta reflexió. I hem de pensar que ara estem celebrant els 15 anys des que el Museu de la Ciència, CosmoCaixa des del 2004, té aquesta configuració que coneixem actualment. Però el Museu de la Ciència de “la Caixa” s’inaugura el 1980; és a dir, aquest any tindrà quaranta anys. S’inicia amb un model que, primer, fa una referència a com eren els museus de la ciència abans, que eren de paleontologia o d’història natural i, a partir dels anys 90, es comença a fer aquest concepte de museus de la ciència on tu realment tinguis un contingut transversal i que et permeti interactuar i entendre tot el coneixement científic. Això es plasma el 2004 amb la inauguració de l’antiga sala de la Matèria i el 2010 ja es comença a pensar: “Doncs bé, portem sis anys, ja tenim opinió del públic, veiem com realment la gent interactua…”. També surten noves maneres d’explicar però, sobretot, nous avenços científics. I és en aquell moment que es comença a repensar com ha de ser aquesta sala que es va gestant i que va veure la llum el passat mes de juliol. I hem de dir que la societat ho està acceptant molt bé perquè, només amb aquests mesos, doncs ja han vingut més de 500.000 persones a visitar aquesta sala Univers; i estan sortint amb un índex de satisfacció, que anem seguint per estudis de valoració, molt elevat.

Més enllà del teu càrrec com a director d’aquesta casa, vivencialment, què és el que et fa més il·lusió de mostrar, allò de què estàs més orgullós?
Jo penso que el que hem aconseguit amb aquesta nova posada en escena de la sala principal, de la sala permanent del CosmoCaixa, és poder transmetre la ciència a la ciutadania en general. Perquè hem de pensar que el CosmoCaixa treballa en tres grans àmbits: un és la divulgació de la ciència a tot tipus de públic; l’altre és fomentar les vocacions científiques en els més joves, i la tercera és posar en valor la ciència per a la societat (o que la societat posi en valor les aportacions de la ciència). I això aquí queda molt clar perquè s’ha fet un recorregut cronològic que va des de la mil·lèsima de segon en què comença a gestar-se l’univers a entendre com es forma tot l’univers, a entendre com es forma el nostre sistema solar, com es forma el planeta Terra… Després, passem a veure com fa 3.850 milions d’anys es crea la primera espurna de vida, quan no hi havia ni oxigen a la terra, i com aquesta evolució arriba fins als primers homínids, que ja comencen a ser els nostres antecessors, i com arribem fins aquí, a la vida intel·ligent (a l’última part de la sala). O sigui, passem pel cosmos, passem per l’evolució, passem per fronteres del coneixement…

Quin paper té un museu de la ciència en el moment de consciència medioambiental que estem vivint?
Veiem com nosaltres hem sigut una espècie que hem pogut desenvolupar una intel·ligència simbòlica que ens porta a poder transformar una miqueta la naturalesa en benefici nostre. Però no oblidem que, després, posem una gran bola del món on podem fer una acció de sensibilització de dir: “Molt bé, hem vist d’on venim, hem vist com som, hem vist les oportunitats que tenim, però alerta, aquí tenim aquesta Terra que és on vivim, on tenim diferents escenaris que ens diuen com realment ho hem de gestionar”. I, una miqueta, la part que ens interessa molt és veure com les vocacions científiques es fan amb aquest coneixement transversal que pot realment aportar, des d’un punt de vista positiu, l’anar construint un avanç de la societat que en cap cas sigui un retrocés de les possibilitats del propi planeta.

Algun detall, alguna instal·lació concreta que et tingui el cor robat? Amb quina et quedaries?
Costa perquè, realment, és difícil de poder-ne dir només una; però, quan vens per primera vegada, a mi el que m’ha impressionat moltíssim és la campana on realment veus com es gesta l’univers i com parteix del no-res tot el que avui coneixem –pensem que els àtoms que tenim nosaltres ja es van crear en aquell moment–, per tant, això és una part. I després, evidentment la bola del món i la vida intel·ligent és una cosa que també ens apassiona molt. I després hi ha un altre mòdul molt interessant que és el que ens permet entrar en el món subatòmic; pensem que els àtoms ja no els veiem (els àtoms els hem de veure amb uns aparells molt sofisticats), però, si ens n’anem al món subatòmic encara veiem partícules. I aquestes partícules les veiem en un dels mòduls de CosmoCaixa que ens permet veure, amb una aplicació que mostra el rastre que deixen il·luminat, com aquestes partícules (que estan aquí al nostre entorn, que provenen del formigó, per exemple, i que són tan petites que poden travessar el vidre) entren en aquesta pròpia aplicació. Aquest món subatòmic realment és apassionant; és el que avui també està estudiant la fotònica: moltes aplicacions de medicina, etcètera, que ens poden ajudar molt van en aquesta línia. Entendre aquest món subatòmic és molt important.

Tornar a replantejar aquesta sala, que ja tenia èxit, suposo que s’emmarca en una estratègia de seguir captant nous usuaris, nous públics, anar segmentant l’oferta… Cal constantment anar refent les coses encara que funcionin per anar a més, no? És molt competitiu aquest món?
Bé, el CosmoCaixa és el museu de la ciència de referència d’Espanya, i podem dir que també del sud d’Europa, però és un museu que és de Barcelona i els barcelonins se’l senten molt seu. Del milió de persones que venen cada any a visitar el CosmoCaixa –i sobretot a partir de què inaugurem aquesta nova sala Univers pensem que estarà fins i tot per sobre d’aquesta xifra– 670.000 són barcelonins. O sigui, pensem que CosmoCaixa està molt cèntric –a vegades sembla que està lluny, allà a la Ronda de Dalt, però no és així, perquè des de la plaça Kennedy fins aquí és una passejada de deu minuts– i Barcelona s’ho fa seu. I el fet que hi hagi aquesta renovació no és per atraure públic, sinó que és perquè calia posar-se al dia. Cal explicar les coses d’una manera, adaptar-ho al moment actual, sobretot pensant en què la gent que ve avui es fa moltes preguntes al voltant de la ciència; la gent vol conèixer les possibilitats que hi ha, els canvis que venen, quina explicació, quina mediació pot fer la ciència… I per això tenim no només aquesta sala Univers, sinó l’espai d’exposicions temporals. Ara en tenim una dedicada als miralls, però el mes de maig en tindrem una dedicada al món 3D. Pensem que el 3D té aplicacions en salut que són espectaculars de poder explicar a la ciutadania, o aplicacions per a la vida quotidiana, fins i tot de menjar, o de la producció de béns que utilitzem tots com poden ser unes sabates esportives, etcètera. I aquesta és una mica la voluntat: mantenir-se al dia perquè, aquesta acceptació que ja té CosmoCaixa, el visitant la renovi i vegi que realment li estem aportant coses noves perquè ell es vagi situant en el que és la ciència i que es vegi com la ciència ens influirà a tots a la vida. Però és molt important entendre que tenim una visió global, però que també tenim una visió molt de proximitat: és a dir, Barcelona, l’àrea metropolitana, s’han fet –s’estan fent cada vegada més– seu aquest museu.

Per últim, per als qui això dels museus o de la ciència, a priori, els pugui tirar una mica endarrere, què els hi diries per convèncer-los de venir? Què hi trobaran aquí?
Jo penso que potser sí que a vegades la paraula ‘museu’, a segons quines persones, ens pot aclaparar una mica: “Serà avorrit?”. Doncs, precisament, CosmoCaixa és al revés. El concepte de museu de la ciència va molt lligat al fet de tocar, d’experimentar, de jugar –en el sentit d’aprendre–, d’estimular, de veure… I aquí hi ha 170 mòduls que el que fan és això. Per dir-ho d’una forma resumida: instruir divertint, o tot divertint-te descobrir coses que t’interessen i sobre les quals després pots intentar ampliar informació. Jo penso que és un museu, bàsicament, on s’aprèn molt divertint-se.