Un informe conclou que la situació en què es troba el cinema català és excepcional, després d’establir paral·lelismes amb diversos països i territoris amb altres llengües oficials que tenen un nombre de parlants igual o inferior al Principat.
L’Estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya, elaborat per Gemma Ponsa i presentat per la Plataforma per la Llengua aquest divendres al matí al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), determina que el tracte negatiu que rep la comunitat de parla catalana és únic a Europa, ja que això no passa amb cap altra llengua comparable del continent. En altres països, les pel·lícules són doblades o subtitulades per a col·lectius iguals o inferiors en nombre al català.
En tots els casos estudiats (16 països europeus, dels quals tres són plurilingües), el agents encarregats de les traduccions (grans companyies o majors, agències de venda, distribuïdores locals) empren la llengua pròpia i oficial a l’hora de distribuir les pel·lícules que no són nacionals.
“Les majors ho venen com una complicació, però en tenen altres més importants, com per exemple la baixa assistència a les sales perquè la gent es descarrega els films d’internet”, afirma el crític de cinema i representant de la Plataforma per la Llengua, Josep Maria López Llaví.
Segons Gemma Ponsa, “la demanda de cinema en català al territori és molt alta”, mentre que, segons es demostra a l’estudi, l’oferta és molt baixa, ja que l’any 2007, del total de projeccions als cinemes a Catalunya, només un 3% de les sessions eren en català.
L’origen d’aquest desequilibri es remunta als temps del franquisme, quan una llei imposada pel règim, en la qual es prohibia “la projecció cinematogràfica en un altre idioma que no sigui l’espanyol”, “va interrompre les dinàmiques mercantils a la comunitat catalana”, afegeix l’autora de l’anàlisi.
La llei de cinema català
Un altre aspecte que remarca Ponsa és que “no s’entén com s’han tardat deu anys, des que es va aprovar la Llei de política lingüística de Catalunya, a fer una llei que reguli el català al cinema”. Una llei que “no és pionera”, ja que, per a l’autora del treball, “és ben normal als països democràtics legislar contra el monolingüisme a les sales de projecció”.
A Letònia, Lituània, Estònia, Eslovàquia, Quebec (Canadà), Suïssa i Finlàndia, hi ha normatives que obliguen les empreses cinematogràfiques a emprar els idiomes propis en films exhibits als territoris on són oficials.
