Susana Ventura (Barcelona, 2000) és coneguda artísticament amb el nom de Suu. Des del llançament del seu primer àlbum Natural (Halley Records, 2018), la seva carrera ha estat a l’alça en els dos darrers anys. El premi Enderrock com a millor artista revelació el 2019 la va situar en l’aparador musical. Amb prop de 86.000 seguidors a Instagram, Tant de bo –un dels temes més sonats– s’ha convertit en la cançó de l’estiu de TV3.Fa poc va poder tornar als escenaris amb una actuació al Grec de Barcelona.

El 2020 havia de ser l’any del seu segon disc Ventura, però una pandèmia global inesperada ha capgirat tot allò que estava previst. Com se sent havent de conviure amb la Covid-19?
No ho porto gens bé, tot i que durant el confinament vaig escriure moltíssim i tinc quatre o cinc cançons noves. A més, va ser un moment en el qual vaig fer molts directes a través de les xarxes socials. Una oportunitat que m’ha servit perquè moltes persones coneguin la meva música. En aquest sentit, aquest 2020 està sent bo per a mi. Tot i el moment d’incertesa que vivim, la gent té ganes de veure el directe del segon disc.

Què li ha ensenyat la pandèmia?
Que hi ha coses que no podem controlar, que se’ns escapen de les mans. Ara bé, el risc de contagi que hi ha en els espectacles culturals és molt baix. Per això, aprofito l’avinentesa per reivindicar que la cultura és molt segura.

Té la sensació que en aquesta pandèmia la cultura és qui està rebent tots els cops?
Sí, n’hi ha que es pensen que la cultura és innecessària i n’hi ha que diuen que la cultura només te la pots permetre quan tens les teves necessitats cobertes. Això és fals, perquè la gran majoria de la societat consumeix plataformes com ara Netflix o Spotify. S’imaginen un altre confinament sense Netflix o Spotify? Per tant, quin punt de cultura és innecessària? Per què la deixem en l’últim lloc si és el primer que utilitzem cada dia? Per això caldria fer una rentada de cara de la cultura i de la societat.

Així i tot, la cultura està demostrant que té una gran capacitat d’adaptació i de reinventar-se en el nou escenari que planteja la pandèmia.
La ràbia ve d’aquí, perquè ens reinventem i fem la nostra feina d’una altra manera, i a sobre ens diuen que no la podem fer. Aleshores, què?

El confinament va obligar a suspendre la presentació del seu segon disc, que ara està presentant en comptagotes.
Sí, sis mesos després l’he pogut presentar a Barcelona al Grec! Fins ara només l’havia pogut presentar a Girona. I encara ho he de fer a Madrid i València, que com la resta de ciutats era previst a l’abril. Però va arribar la pandèmia i va aturar-ho completament tot. Fins al punt que el meu pare encara no m’havia vist en directe amb aquest segon disc fins a l’actuació del Grec. Tot plegat és molt fort.

Què aporta en aquest segon disc Ventura?
És un show bastant potent i més enèrgic. El primer era d’un estil molt festiu, en canvi aquest directe és molt més madur. Amb tot l’equip hem creat una estructura més teatral, amb més rock. Recomano veure’l.

Quin paper ha jugat Carlos Sadness en aquest segon disc?
Sona molt a ell, i és el que buscava. Ell no havia produït mai ningú més enllà dels seus treballs, i vaig pensar: “per què no li demanes?”. Vam establir la nostra manera de treballar, tot i que ens costava coincidir en el temps. Així que vam fer-ho a través de missatges de veu de WhatsApp. Carlos Sadness m’ha ensenyat moltes coses i li dec tot. M’ha ajudat molt a fer aquest disc, en l’àmbit musical, estètic i ideològic. Ha estat magnífic treballar amb ell.

Hi ha joc en el nom del disc?
Sí, Ventura també és el meu cognom. En un primer moment, el significat de la paraula m’agradava (la sort de la persona que troba el que està buscant) però, per altra banda, aquest disc s’ha convertit en una reivindicació de mi mateixa.

No és la mateixa?
No, en el primer disc era molt adolescent. Ara soc una mica adolescent, però ja sé cap a on vull anar. El primer disc el vaig fer pràcticament sense voler, tenia cançons, no sabia si faria concerts, i de sobte em vaig trobar amb una gira, amb gent que em seguia, i jo no n’era conscient. Ara soc molt conscient de tot plegat, sé cap a on vull anar, no sé fins on puc arribar, però sé que vull escriure molt. Soc la mateixa, però he madurat. Ara mostro com és la Suu més real.

Com és la Suu?
Un desastre divertit, un caos que busca l’ordre i que va trampejant.

Aquesta és l’artista que veu i escolta Catalunya amb Tant de bo a TV3 i Catalunya Ràdio, que sona a tort i a dret aquest estiu?
Sí, estic molt agraïda, és una oportunitat impagable, i és una bogeria. Recordo que van trucar a l’equip de management i van preguntar: “voleu que Tant de bo sigui la cançó de l’estiu de TV3 i Catalunya Ràdio?”. Què has de dir, que no? És un aparador i m’està descobrint molta més gent.

Un telespectador, el de TV3, que a priori compta amb una mitjana d’edat més alta que el seu públic habitual.
El públic objectiu de TV3 és molt variat, tot i que hi ha públic més adult, però ja em va bé, perquè són qui tenen ingressos i poden permetre’s les entrades a concerts [riu].

Tant de bo és la cançó més escoltada. A Eres un temazo es mirava al mirall a l’hora d’escriure-la?
[Riu] Sí, és clar! Tothom es pensa que parlo d’algú altre, però parlo de mi. Això d’“estima’t molt”… Diguem-nos coses boniques: “ets un pivón, ets un temazo”. Engorilar-te en tu mateixa és el millor que pots fer per fer créixer la teva autoestima. Tot el que escric m’ha passat alguna vegada. Miro què m’ha passat i miro com vull explicar-ho. No em trenco gaire el cap a l’hora de compondre-les.

Canta davant el mirall?
Quan preparem el directe em passo moltes hores davant el mirall per veure els gestos que faig, per saber com actuo. Si ets capaç de mirar-te als ulls al mirall seràs capaç de fer-ho davant de qui sigui.

L’amor no correspost forma part del seu relat musical?
Sí. Tot el que canto és amor: a mi mateixa, als amics, a la parella… De fet, el Tant de bo és una cançó d’amor no correspost. Sempre dic que necessito que em trenquin el cor per fer bones cançons. Quan estic en una relació estable no escric. Vaig estar un any en parella i no escrivia cançons. Des de fa uns mesos que estic soltera…, així que s’albiren grans temes [riu].

Pel que fa a la llengua, majoritàriament canta en castellà, ha dit que s’hi sent més còmoda. És una cosa que li surt innata?
És una espècie de barrera. El català és la llengua que utilitzo cada dia amb els meus amics, i sento que si parlo en català ells sabran de qui estic parlant. Canto en castellà perquè penso que d’aquesta manera ells no sabran de qui o de què estic parlant, o la persona a qui li estic cantant no sabrà que li parlo a ella. He trobat com un refugi en el castellà.

L’any passat va rebre el premi Enderrock com a artista revelació.
Va ser un regal del cel. Era el premi de la crítica, gent que en sap, i en aquell moment vaig voler saber qui eren, preguntar-los el perquè del meu premi.

Tot i haver publicat dos discs, segueix compartint covers a Instagram. Això forma part d’una estratègia?
No, m’agraden les cançons de la gent, cantar-les i compartir-les. És una manera de crear contingut i que la gent gaudeixi de la música. És molt més divertit que penjar fotografies de la meva cara, segur.

Què s’hi troba a les xarxes socials?
Intento ser la més propera possible. Responc sempre, hi dedico unes quatre hores diàries a respondre missatges d’Instagram. Això està molt bé, perquè la gent s’assabenta d’on actues, sap de tu, i ho agraeix moltíssim. Però hi ha una línia molt fina entre ser fan i que et demanin una foto i ser col·legues, i això, de vegades, la gent no ho entén.

Què vol dir?
A Instagram els seguidors es pensen que són els teus amics, i això fa que se t’apropin, que et demanin una foto, i m’encanta, perquè significa que estan reconeixent la meva feina. El que no m’agrada és la gent que et demana que t’aixequis de la taula per fer-se una foto mentre tu estàs sopant. Hi ha uns límits, però tenim els nostres moments.

Li passa sovint?
Em passa, sí. I curiosament és el públic adult a qui li costa més entendre on són els límits. La gent jove és com jo, entén què és una xarxa social. El públic adult no ho sap prou bé, perquè no ho han viscut, i es pensen que som amics.

Recorda quan era una artista menys coneguda?
Sí, amb 15 anys, anava a calçotades dels meus amics amb la condició que no pagava a canvi de cantar-los una estona. Era increïble, fent quatre versions i quatre temes propis amb la meva guitarra. Eren concerts autogestionats.

Volia dedicar-s’hi o s’hi ha trobat?
No pas! Jo volia estudiar Filologia i ser professora de batxillerat. Però vaig treure el primer disc sense voler i vaig adonar-me que la música em servia per viure. He vist que l’aposta és bona i m’he llançat a la música.

L’espanta agafar volada, també, a escala internacional?
A mi m’agradaria seguir creixent, i això suposaria tenir repercussió internacional. No sé si m’agradaria arribar a l’alçada de Rosalía, però a la de Leiva o Don Patricio, en un nivell més intermedi, estaria bé.

Com s’imagina d’aquí a un temps?
Feliç i escrivint molta música.