Sala Screen X dels Cines Filmax Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat.

“No hi ha res comparable a l’experiència de veure una pel·lícula als cinemes. Continuarem portant els nostres films als cinemes”. Són paraules de Juan Antonio Bayona i, més enllà del seu compromís personal, expressen el doble valor artístic –per als creadors, actrius i actors implicats en l’obra cinematogràfica– i experiencial –per als seus espectadors–. I és sobre ells que el sector de l’exhibició està vivint una accelerada evolució tant en el terreny tecnològic com en la seva relació amb els seus públics, que va molt més enllà de vendre’ls l’entrada i un bol de crispetes. La irrupció de les plataformes d’accés a continguts audiovisuals (OTT, IPTV…) amb uns catàlegs de sèries i films enormes, i la creixent oferta d’opcions d’oci de tota mena, podria fer pensar que les sales de cinema anirien esllanguint-se. Però la situació ara és una altra.

De fet, el que hi ha és un creixement global dels ingressos mundials de la taquilla de cinema, amb països com la Xina que han duplicat el nombre de sales en els darrers 5 anys. Si l’any passat els ingressos van superar els 41.000 milions de dòlars, es preveu que enguany s’aproximin als 45.000 i superin els 55.000 el 2023, segons un recent informe de PwC. Un creixement que va acompanyat de l’espectacular augment dels ingressos de les plataformes d’streaming, que enguany ja superarien els ingressos de les sales de cinema i que el 2023 saltarien el llistó dels 70.000 milions de dòlars, lluny encara de les ofertes de televisió “tradicional” com les diverses modalitats de la TDT, la televisió per satèl·lit o per cable. Si a aquestes xifres els en sumem d’altres com la música i els videojocs, el negoci de l’oci amb suport digital creixerà més d’un 30% en els pròxims cinc anys.

Però no tot és la Xina. A nivell europeu, l’any passat es va registrar una lleu reducció dels ingressos a les taquilles dels cinemes, un 2,9%, però la mitjana des del 2013 assenyala un resultat lleugerament positiu. Hi ha, doncs, una situació d’estabilitat al nostre continent; allò que s’anomena un mercat madur. Tot i això, hi ha importants diferències entre països. Així, mentre la mitjana per càpita d’assistència al cinema a l’any és de 3,1 a França o de 3,3 a Irlanda, a l’Estat espanyol baixa fins al 2,1. En el cas de Catalunya, se situaria en una franja més alta, equiparable a la de la Gran Bretanya, amb un 2,7. Un mercat europeu que té a Barcelona la seu de la seva gran trobada internacional, el CineEurope, que celebrarà la seva 29a edició el mes de juny de l’any vinent.

Un negoci que a Europa i a tot el món és majoritàriament dominat per les produccions nord-americanes. Concretament, els tres films més exitosos l’any passat, tots ells amb recaptacions superiors als 600 milions de dòlars (Black Panther, Vengadores: Infinity War i Els Increïbles 2 –aquesta sí doblada al català–) tenen Disney de productora. De fet, fins i tot en països que potencien la seva cinematografia com França, la quota de mercat de les seves produccions queda just per sota del 40%; clarament per sobre, però, de la mitjana europea i estatal.

Certament, el nombre de sales de cinema s’ha anat reduint. Si el 2008 n’hi havia 789, l’any passat van ser 668. En els darrers anys, mirant estrictament Barcelona, han tancat cinemes emblemàtics com l’Alexandra, l’Astoria, els Lauren Universitat o l’Aribau Club (l’antic Club Doré), que va abaixar les persianes fa poc més d’un any. El que és indubtable és que s’ha produït un fenomen de concentració de les sales a les grans ciutats, aquí i arreu. Fa quatre dècades, 426 municipis del país tenien, si més no, una sala de cinema, xifra que va quedar reduïda a un centenar i mig a principis de la dècada dels 90. Actualment, cinc comarques no tenen cap sala de cinema (l’Alta Ribagorça, el Berguedà, el Pla d’Urgell, el Pla de l’Estany i la Segarra) i cinc més només en tenen una (l’Aran, les Garrigues, El Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i el Solsonès).

Però tan cert és això com que han nascut nous cinemes, alguns vinculats als nous grans centres comercials com La Maquinista o Les Glòries, o en altres ubicacions com els Cinesa Diagonal o el Gran Sarrià Multicines. O que han reobert, com els Boliche, els Texas, els Girona o el Phenomena (l’antic Nàpols), o s’han posat en marxa noves propostes com el Zumzeig Cinema al barri de Sants. I sortint de Barcelona, l’any vinent Vilanova i la Geltrú veurà renéixer les 12 sales de Vila Lauren, rebatejades com a cinemes Odeón i remodelades tècnicament de dalt a baix.

Quasi 125 anys de projeccions cinematogràfiques en constant evolució

Cinema Catalunya de Ribes de Freser.

Tot i que sovint se situa com la primera projecció cinematogràfica a Catalunya la que es va realitzar dins del saló dels fotògrafs Napoleón (l’actual Frontó Colom, a l’inici de les Rambles) el 10 de desembre de 1896, el cert és que n’hi va haver una sis mesos abans i a pocs metres: al Teatre Principal amb un aparell kinetograph, similar al dels germans Lumière. En molt pocs mesos el cinema arribava a diverses ciutats del país: Lleida, Manresa, Reus, Tarragona, Sabadell, Girona… Durant les primeres dècades, l’exhibició cinematogràfica es va fer en molts casos en espais on també es feia teatre, com l’Arnau, el Poliorama o el mateix Coliseum, però la tendència que es va consolidar va ser la d’espais –alguns ben luxosos i amb tota mena de serveis, com cafès o restaurants– específicament destinats al setè art. De totes aquelles sales ens queden actualment en funcionament els cinemes Verdi, inaugurats l’any 1933, a Barcelona –amb moltes renovacions i cinc diferents etapes viscudes pel mig–. Si anem a buscar el més antic en funcionament, hauríem de pujar fins a la comarca del Ripollès, a Ribes de Freser, i entrar al cinema Catalunya, inaugurat com a Teatre Taga el 1900.

L’exhibició, l’últim sector audiovisual que va esdevenir digital

Ara fa uns 10 anys es va iniciar un ràpid i definitiu procés de substitució de les bobines de pel·lícula de 35 mm i dels seus projectors fotomecànics, i amb ell el sector de l’exhibició deixava de ser l’únic de la gran indústria audiovisual que no s’havia incorporat al món digital, a partir de l’adopció d’un estàndard d’arxiu numèric –el DCP– que va ser projectat per primer cop el 1999. Un procés de canvis tecnològics, molt costosos econòmicament, que van ser finançats en bona part pels distribuïdors, mitjançant la fórmula del VPF (Virtual Print Fee), que es corresponia en una aportació als nous equips vinculada a l’estalvi que els representava a nivell del cost de la còpia (els més de 2.000 metres de pel·lícula fotoquímica davant d’una còpia digital), de logística i de temps de reacció. Gràcies a aquesta fórmula, molts exhibidors van poder fer les inversions necessàries en plena crisi econòmica i fer el salt al cinema digital. Altres no van poder fer el pas i van haver de tancar o, com en el cas del cinema Alhambra de la Garriga, es van salvar i van poder aconseguir els diners necessaris gràcies a una exitosa campanya de microfinançament.

Ara, passat aquest temps, es planteja la necessitat d’anar renovant uns equips que van esdevenint obsolets. Des de la “visió de l’exhibidor de cuidar el producte –en paraules del director d’operacions d’Ymagis Spain, Alexander van Hemmen–, això passa per fer projeccions en HDR (augmentar molt significativament el nivell de colors i contrast) com les que ofereix el format EclairColor, que requereixen projectors adequats”. Un format que es pot gaudir en una de les sales dels Verdi. Projectors com les noves sèries equipades amb làser en lloc dels de làmpades, gràcies als quals tota la pantalla de la sala queda il·luminada de forma homogènia i les imatges són projectades en resolució 4K. Una evolució tecnològica que implica no només els propis exhibidors sinó també els distribuïdors, que han de facilitar còpies digitals en aquest format. Imatge sí, i també millores en l’àudio, amb l’adopció de sistemes de so immersiu, com el Dolby Atmos, que juntament amb la millora de les pantalles i la resta de la sala, com butaques molt més còmodes i espaioses, permeten una gran millora qualitativa. Una renovació completa de tota la part tecnològica i de mobiliari que implica en molts casos la intervenció d’empreses integradores que donen resposta conjunta a totes aquestes necessitats, com seria el cas de la veterana Kelonik, que ha estat la gran protagonista de les instal·lacions de les sales de cinema del nostre país i d’Espanya de les darreres cinc dècades, i que compta amb una marca pròpia de sistemes d’àudio, KCS, amb una gran projecció també al Brasil.

Unes millores tecnològiques que ofereixen unes experiències audiovisuals inimaginables fa uns anys i que no són, en cap cas, reproduïbles a la llar, per molt bons i costosos equips que es tinguin a nivell de pantalla i equip de so. Aquesta experiència cinematogràfica viscuda dins la sala és un dels actius que motiven i motivaran milions de ciutadans a anar al cinema i no de manera excepcional.

El futur de l’exhibició cinematogràfica s’escriu en plural

Cinemes Girona de Barcelona.

La diversificació de models de cinema és una realitat que s’ha anat consolidant en els darrers anys. No tot són cinemes multisala de grans estrenes ni totes les multisales tenen el mateix tipus d’oferta, ni les mateixes característiques tècniques. Un futur amb múltiples opcions aquí i a tota Europa, resultat que “els exhibidors continuen innovant i responent als interessos del seu públic, gràcies a l’ús de les eines d’anàlisi de dades i de les interaccions d’abans i després d’haver anat al cinema. Una constant reinvenció que continua desmentint els detractors de les sales de cinema”, en paraules de Laura Houlgatte, directora general de la UNIC, l’entitat internacional organitzadora dels CineEurope.

Hi hauria quatre grans factors que motiven, que són elements clau del seu atractiu: el contingut, però aquest ja no és exclusiu de les sales a partir de l’entrada en escena de les plataformes de continguts audiovisuals; l’excel·lència de l’experiència que ofereix la tecnologia, que és molt cara; la socialització de l’experiència, de compartir-la; i tot allò que envolta la mateixa sala de cinema com a punt de trobada, l’espai i els seus serveis, com pot ser l’oferta de bar i restauració.

Camilo Tarrazón, president del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, que agrupa la majoria de sales del nostre país, assenyala el nou paper de l’exhibidor com a prescriptor: “Fora dels blockbusters –els grans èxits de taquilla–, la resta de l’any tens la necessitat de fidelitzar els teus clients, amb l’ús del màrqueting per fer arribar missatges expressament vinculats als continguts elegits; de dotar de personalitat el cinema i de vincular-lo als seus públics, per exemple amb ofertes creuades entre cinema infantil amb pel·lícules pensades per a un públic més gran o amb programació de continguts no cinematogràfics com concerts, ballets… Uns continguts que fan que les sales de cinema siguin percebudes com a rellevants per l’espectador. El cinema és una opció d’oci prèmium que rivalitza amb les altres opcions d’oci que té tothom al seu voltant”.

Pel que fa a tendències, Tarrazón apunta a les sales PLF (premium large format), que prioritzen els factors experiencial i d’espai a partir de grans inversions en les instal·lacions i els equipaments d’imatge i so. En tindríem exemples ben propers amb la Sala Dolby de la Maquinista, o les sales 4DX (dotades d’efectes de moviment i d’altres a les butaques) i Screen X (amb pantalles de projecció laterals a la principal oferint un angle de visió de 270 graus) dels Cines Filmax Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. Juntament amb els equipaments i espais, algunes iniciatives encara per arribar al nostre país, com el Secret Cinema, proposen l’organització de grans muntatges exteriors, vinculats a la temàtica del film, als quals els espectadors esdevenen part integrant de l’esdeveniment. En tots aquests casos, el repte és assolir un retorn econòmic que passa per grans volums d’entrades, impensables fora de les grans ciutats.

Com apuntàvem abans, no tot són multicines en grans centres comercials, sinó que hi ha altres models que funcionen i tenen un llarg recorregut per endavant. Un d’ells és el dels Cinemes Girona de Barcelona, que el març de l’any vinent celebraran el 10è aniversari. Una arrencada en plena crisi econòmica que no va espantar els seus impulsors. Toni Espinosa, productor i responsable d’aquests cinemes, explica que la clau del seu èxit recau “a defensar la diversitat” de la seva oferta. “No aportaríem res a la ciutat si féssim el que fan els altres. Per això hem apostat pel cinema europeu, l’asiàtic i el llatinoamericà, així com per les produccions locals”, remarca. I al costat de l’oferta cinematogràfica, els Girona “estan oberts a la ciutat”: organitzen 22 esdeveniments a l’any –festivals, mostres– vinculats al món audiovisual i, a més, cada dia fan una acció: des d’organitzar una exposició pictòrica fins a fer una projecció d’un film per recollir fons per a malalties minoritàries.

Espinosa també defensa la necessitat que “cada cinema ha de buscar la seva personalitat”, així com apunta una reflexió a compartir per tot el gremi d’exhibidors: “Els cinemes hem de defensar que som el darrer reducte que fa possible gaudir d’un espectacle audiovisual sense que ningú et molesti. Quina diferència entre veure un film a casa o a una sala de cinema! Oferim hora i mitja per desconnectar-te del telèfon i ser lliure i feliç”.

El responsable dels Cinemes Girona apunta que “abans era tot més fàcil per a l’exhibició cinematogràfica, però ara hi ha noves oportunitats al negoci. Com a la ràdio, les coses canvien però continuen i amb força”, diu, posant com a exemple que “Netflix està buscant ara sales de cinema per estrenar les seves pel·lícules”. “Tothom que conec que ha vist Roma en una sala de cinema li ha agradat. Tothom que la va veure a casa, no. És una pel·lícula per veure en pantalla gran”, exemplifica.

A prop dels Cinemes Girona, fa cinc anys reobrien els Texas al barri de Gràcia de la mà del cineasta Ventura Pons, amb un èxit consolidat de públic com ho demostren els 4 milions d’espectadors assolits el 2018. L’aposta dels Texas com a cinema de reestrena –“bo, bonic i barat”, en paraules de Ventura Pons– passa també per una oferta diferenciada “que el públic sap apreciar”, davant una oferta de les majors “que només sap atraure per alguns títols o directors en concret”. A diferència de l’oferta general, els Texas programen “pel·lícules més properes, resultat del desig del seu director d’explicar una història, ja sigui francès, alemany o llatinoamericà”.

Els Texas fan una defensa de la VO dels films, que fa que s’hagin dotat d’un equip que elabora els subtítols en català de totes aquelles pel·lícules que els arriben sense. En aquest sentit, Pons alerta que “falta normalitzar la llengua catalana als cinemes”.

Les sales de cinema: imprescindibles demà per al negoci cinematogràfic?

Camilo Tarrazón apunta que, per primer cop a la història d’aquesta indústria cultural, hi ha dos models “antagònics de distribució de pel·lícules”. En primer lloc, “el que existia des de l’inici, que és un model contrastat, que agrega valor econòmic, organitzat per diferents finestres seqüencials –des de l’estrena en sala fins a l’arribada als canals de televisió– i que ha anat funcionant, amb un creixement de públic a nivell mundial de més d’un 40% en els darrers cinc anys, el qual suposa aproximadament la meitat del negoci de les pel·lícules transaccionals que es venen”. I, en segon lloc, “un model que aporta un valor artístic que no ofereix l’altre”.

L’altre al qual es refereix Tarrazón és el dels models d’accés IP al cinema per subscripció (OTT, IPTV…), que “no és pas un model que generi valor al film. De fet, la producció de pel·lícules esdevé un cost del seu servei. I donat l’enorme catàleg de continguts disponibles, que fa que només uns quants siguin exitosos, és un model igual d’ineficient que l’altre”, pel que fa a poder oferir notorietat a una quantitat elevada de films en un mateix període de temps.

Sí, el cinema a les sales d’exhibició és una potent i sòlida realitat avui i també demà. Però, malauradament, no podem dir el mateix del cinema en català. I les perspectives immediates no apunten a cap canvi en positiu al respecte. Però això mereix un altre article per analitzar-ho.

 

Article publicat en el número de tardor 2019 de la revista Comunicació 21.