Pere Ibáñez (Cardedeu, 1982) és fotògraf audiovisual professional i viu a Pequín (Xina) des de 2007. Després de fer els estudis de direcció cinematogràfica i arts a Barcelona, no ha deixat mai d’estudiar. Té un màster de fotografia, que combina amb la pintura i el vídeo. Durant aquest temps s’ha guanyat un reconeixement internacional per la seva obra d’art carregada d’emocions. Ha guanyat diversos premis i les seves obres han estat presentades en exposicions i publicacions arreu del món. A Exterior.cat, Ibáñez explica com s’ha fet un nom lluny de casa en l’àmbit artístic.
Sent molt jove vas marxar de casa, i molt lluny.
Vaig marxar de Catalunya perquè no veia oportunitats. Estava enamorat de la cultura asiàtica i viure a l’estranger era una manera de revelar-me, de buscar el meu espai com a artista. Després d’un temps rumiant entre la Xina o el Japó, vaig decidir-me per la Xina. La meva família pensava que tornaria a casa al cap de tres mesos, i ja fa 16 anys que soc fora!
I a casa com ho van rebre?
Al principi els va costat acceptar-ho, és normal. Però l’any següent d’arribar a la Xina es van celebrar els Jocs Olímpics. Els pares van venir-me a veure, van viure els Jocs, i es van quedar tranquils veient com era la meva vida a Pequín. Després van venir un cop a l’any fins a la pandèmia.
Tenies alguna referència de la Xina abans d’aterrar a Pequín?
A Barcelona havia estudiat breument el xinès, però en arribar a l’Àsia no entenia ningú, no coneixia ningú. Però el xinès és molt proper, sempre he trobat suports. La majoria dels meus amics també són artistes.
Sempre has estat envoltat d’artistes?
Sí, quan vaig arribar vivia en un barri on sovintegen els artistes, però els preus s’han encarit moltíssim. Era un apartament a prop del centre de la ciutat, i a mesura que han passat els anys m’he anat allunyant, buscant més tranquil·litat i un espai on compartir el meu estudi propi de fotografia.
Dius que a Barcelona no hi havia oportunitats com a artista. A Pequín l’has trobada?
Sí, per descomptat. No va ser una cosa immediata, vaig trigar un temps a veure que podia créixer i reivindicar-me com a artista. Als inicis, a Pequín em vaig dedicar a pintar, més com un entreteniment. Fins que vaig tastar la fotografia. Uns amics em van proposar enviar unes fotografies meves a un premi als Estats Units, i vaig guanyar-lo.
Aquell va ser un punt d’inflexió en la teva carrera artística?
Sí. El premi em va permetre treballar per una agència i elaborar un llibre de fotografies. El llibre, a més, va ser molt venut i va guanyar un parell de premis més. Des d’aleshores, he anat sempre endavant. El premi als Estats Units em va obrir moltes portes. Des de la Xina, la meva obra és coneguda arreu del planeta. Han estat uns anys magnífics, explorant temàtiques de violència domèstica, pressió social, racisme i salut mental.
“Vaig marxar de Catalunya perquè no veia oportunitats”
La pandèmia coincideix amb la mort del teu pare.
Sí, va ser un moment molt difícil, a més a Pequín vaig haver de passar-ho sol. Poc abans del primer confinament, havia comprat un bitllet d’avió per tornar a Cardedeu per ser al costat de la meva mare, sentia que estava molt sola. Però ens vam haver de tancar a casa i, per acabar-ho d’adobar, van morir els meus dos gossos.
Així i tot, vas tenir l’empenta per dedicar-li una obra al teu pare.
Sí, el 2021 vaig publicar Pedro, una obra que és un homenatge a ell. Després va venir la sèrie Dream On, We’re Almost Home (Continua somiant, que ja gairebé estem), que és una frase inspirada en el meu pare. Recordo que quan pujava al seu cotxe sempre quedava adormit i ell em deia “ep, desperta, que ja hem arribat”. Un dia, mentre jo dormia a Pequín, vaig escoltar la seva veu repetint aquella frase. Ho estava somiant, per això vaig canviar el “desperta” per “segueix somiant”.
Què aportes en aquesta obra?
Comparteixo les mateixes influències, encarnant la poesia i el surrealisme de tot cor. Es tracta d’una immersió profunda en el subconscient i el món dels somnis, tant si s’interpreten com a portals o com a mecanismes d’afrontament mentre es dediquen al dol després de la pèrdua dels éssers estimats. He de dir que la meva mare apareix en la majoria de les meves fotos! De fet, en una foto vestida de núvia va guanyar un dels premis que he rebut.
Recentment has publicat la setena edició de la sèrie fotogràfica Dream On, We’re Almost Home.
Per aquest projecte, ha passat per un procés creatiu diferent. Així, una barreja de tècniques, des de la pintura digital fins a la restauració fotogràfica, han ajudat a crear aquesta sèrie nostàlgica que beu de la influència del surrealisme dels anys 30. La col·lecció estarà disponible format eBook a través d’Apple Books i Kindle, així com en format paper a través d’Amazon.
La teva sèrie fotogràfica es pot veure a la galeria HMVC de Nova York.
És una mostra completament virtual, que es podrà veure per internet. Serà una mena d’espectacle de realitat virtual, en la qual l’espectador podrà endinsar-se en la mateixa obra. A més, es podrà visionar un documental que hem elaborat per aquesta mostra.
Durant el 2023 és previst que les teves fotografies s’exposin a Roma i a Barcelona.
Sí, a Roma serà a partir del 28 de març en una exposició col·lectiva, i al maig a Barcelona, a la galeria FotoNostrum. Malauradament, no podré ser present en cap de les inauguracions previstes.
La teva trajectòria vital passa per la Xina?
Actualment estic molt perdut [riu]. Crec que tornar a Catalunya per viure, no m’hi veig. Però potser sí que és el moment de deixar la Xina. Veurem què em depara el futur.
