Pere Baltà Llopart (Torrelavit, 1940) ha estat guardonat amb el Premi Ens de l’Associacionisme Cultural Català a la Persona. Un premi que desitja reconèixer tota una vida dedicada a la promoció i consolidació de l’associacionisme cultural. La concessió del guardó ens ha brindat una excel·lent excusa per concentrar una entrevista amb ell, i conèixer les opinions d’un dels grans estudiosos del moviment associatiu català.
Què significa per a vostè rebre el premi de l’Associacionisme Cultural Català a la Persona?
He de reconèixer que em sento honorat. Tota la meva vida he estat vinculat a l’acció cultural, com ja ho havien estat el pare i els avis. Podem dir que ho porto als gens. L’organització federativa cultural més important del món, com ha reconegut la UNESCO, m’ha honorat. Com activista social i cultural cap altra reconeixement podia ser millor.
Un dels temes que més el fascinen: la importància que va tenir el moviment associatiu per canalitzar els ideals de la Il·lustració als Països Catalans. Com es va produir a grans trets aquest procés?
El moviment associatiu sorgeix de la Il·lustració, concretament de l’enciclopedisme, amb l’impuls que dona als ateneus científics literaris i a les societats corals i musicals que, al mateix temps que alfabetitzen les classes populars i universalitzen la cultura creant ateneus instructius, posen a l’abast del poble els coneixements tècnics i científics que en el segle XVIII l’aristocràcia i l’església tenien enclaustrats en cercles elitistes. Els valencians s’emmirallen en les bandes de música que acompanyen els exèrcits napoleònics, com Josep Anselm Clavé ho fa en la banda militar de la caserna de les Drassanes de Barcelona, abans d’optar per la creació de corals com a eina per a la dignificació de les classes populars. A les Illes arriben ambdós models. En paral·lel, l’enciclopedisme impulsa ateneus (Barcelona, Figueres, la Pobla de Segur, Reus, Vilafranca, Igualada…) i moltes societats corals adopten el model de casino popular que arriba als nostres dies, com a model de convivència cívica, que s’escampa arreu de Catalunya i és la base de la riquesa i la diversitat associativa que ha perdurat, s’ha multiplicat i és el fonament sobre el qual s’ha construït el nostre model de país.
Seguim fent un trajecte per la història de l’associacionisme català. Les noves generacions d’activistes poden tenir la sensació que estem mitificant la figura de Josep Anselm Clavé. Per què va ser tan important la seva figura?
Clavé segueix sent el personatge amb més places, carrers i monuments a Catalunya. Fou un extraordinari compositor musical d’arrel popular, certament, però també introduí a casa nostra la música de Wagner. Periodista important. Diputat a Corts. Governador Civil. President de la Diputació de Barcelona amb una gran visió social. Si en el seu moment haguéssim tingut Generalitat, n’hagués sigut president.
La transcendència de Clavé es deu a la repercussió de la seva obra en les classes populars, a la dignificació de les quals contribuí decisivament. De les societats corals van sorgir els casinos populars que afavoriren la convivència social interclassista, els ateneus instructius que van alfabetitzar infants i adults, societats de socors mutuals, cooperatives de producció agrícola i industrial… En conjunt era la resposta a una revolució industrial que creava treball, però també portava l’alienació del maquinisme. Preparà Catalunya per a l’arribada de la modernitat, procurant que es produís en favor d’una societat justa i en benefici del benestar social.
Tornem a la seva trajectòria personal. Vostè forma part de les primeres generacions de postguerra. Al seu entendre, què significà l’associacionisme durant el franquisme?
Ho vaig explicar a bastament en el llibre L’altra resistència. L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la Guerra Civil, l’espai de llibertat més eficaç per avançar cap el final de la dictadura i l’escola cívica on es van formar la majoria de quadres que van democratitzar els ajuntaments. L’associacionisme aportà la majoria de parlamentaris i dels gestors que van reorganitzar la Generalitat en recobrar-la.
De fet, va ser una de les primeres persones a fer oposició al franquisme des dels ajuntaments.
L’any 1966 em van fer regidor “a dit” del Prat de Llobregat, i des de la delegació de Cultura vaig promoure la primera biblioteca popular. En Joan Barenys i jo vàrem ser els avançats del Moviment de Regidors Democràtics que Pallach va promoure des de l’associacionisme cultural, i que tanta importància va tenir en l’oposició al franquisme. El 1968 vaig plantejar que es tornés el nom de Pompeu Fabra al Grup Escolar que havia inaugurat la República i em van destituir com a regidor de Cultura, que era el que íntimament volia….
També són els anys en què estableix una amistat íntima amb Paco Candel. Com el recorda?
El vaig conèixer l’any 1959, ja fa gairebé 60 anys. Havia llegit els seus primers dos llibres, Hay una juventud que aguarda i Donde la ciudad cambia su nombre, quan va venir al Prat a presentar Échate un pulso Hemingway. Era a la primera fila per tal de fer la crònica de l’acte per a la premsa; deu minuts abans li havia servit un cafè al bar de la meva família, molt proper al cenacle on se celebrava l’acte. Anys més tard, quan em van processar per injúries al cos policial pel relat Sota una gorra grisa (1966), vaig rebre una carta on hi havia uns fulls clandestins universitaris que reproduïen el text i un missatge que conservo: “Amigo Pedro: he leído en los periódicos la noticia de tu procesamiento. Bienvenido a la profesión. En este país, todos los escritores hemos tenido que pasar por esto”. Firmava Paco Candel.
Més enllà del record personal, Candel va ser una figura cabdal per entendre la Catalunya dels nostres dies.
La contribució de Candel a la cohesió social de Catalunya és impagable. Amb les seves obres ens ajudà a descobrir una realitat que la Barcelona franquista havia amagat rere la muntanya de Montjuic, com passava en altres ciutats catalanes. Creà consciència d’un problema que s’havia de resoldre. Cap altre escriptor se n’havia preocupat. L’anàlisi que fa a Els altres catalans és definitiu, en construir un pont entre les comunitats dels autòctons i els nouvinguts, proposant el respecte mutu com a norma de convivència que ha estat enormement eficaç. Estic molt content d’haver-lo succeït en la presidència de la seva fundació.
Quin paper creu que ha tingut l’associacionisme en l’adaptació de les diferents onades de nouvinguts que han arribat a Catalunya?
Quan els nouvinguts arribaven a pobles i ciutats que disposaven d’un associacionisme potent, després d’una primera etapa de desconcert en què es relacionaven a través del bar de la cantonada, anaven descobrint les estructures socials de les entitats (cafès, cinemes, sales de ball…). Allà connectaven amb les diverses activitats de cada centre. Immediatament es produïa una segona etapa, que era la consolidació professional que els impulsava a l’arrelament, que es produïa sobretot en la segona i en la tercera generació.
Els mecanismes d’incorporació social de la cultura popular són infinits. Vaig veure la “catalanització” d’una enxaneta en la mesura que es feia gran i baixava en els pisos dels castells, o bé gent de Cornellà contant les sardanes en castellà. En canvi, si els nouvinguts anaven a parar a barris sense teixit cultural, o sobretot als polígons d’habitatges socials creats per l’Estat, la cosa era molt complicada. Les darreres dècades les administracions han impulsat equipaments i s’ha procurat fomentar teixit sociocultural creant l’esperança recollida en el “Catalunya, un sol poble”, com plantejà Candel.
En la justificació del premi que li han concedit, el jurat va valorar el seu paper en la consolidació de les federacions de cultura popular.
En el primer Govern Pujol, Max Cahner m’encarregà la direcció del Servei de Promoció Cultural; del pla de dinamització que vaig dissenyar van néixer Expocultura i la gran majoria de federacions culturals que van sorgir del Congrés de Cultura Tradicional i Popular, celebrat a cavall de 1981 i 1982… Retornat de Madrid, on havia exercit com a diputat al Congrés (1986-1996), vaig participar des del moment zero en la creació de l’Ens, que liderà el meu amic Antoni Carné.
Incidim en els primers anys de democràcia. Durant la Universitat Catalana d’Estiu de 2017, es va mostrar crític amb la relació que les naixents institucions democràtiques van establir respecte de les associacions.
La crítica es referia al dirigisme que alguns ajuntaments van aplicar buscant el control polític de les associacions i creant infraestructures mastodòntiques, des d’on portar a terme una activitat cultural en mans de la tecnocràcia municipal. Els casos més flagrants es van produir en crear centres cívics al costat mateix de casinos populars o ateneus que tenien una llarga història d’acció cultural, que perillà, en importar un model de gestió cultural ja fracassat a França, que és on havia nascut. Ha estat una obsessió política que ha posat en perill la xarxa d’ateneus i casinos populars.
En general, l’administració ja ha corregit aquesta política de substitució de la societat civil, però encara queden llocs on es condicionen les subvencions municipals a les propostes partidàries dels que governen, quan les ajudes han de ser obligatòries i mai haurien de condicionar l’acció de les entitats culturals, que ha de ser plenament lliure.
Quins reptes creu que ha de plantejar-se actualment l’associacionisme cultural?
Des de fa força anys, l’associacionisme viu un moment esplèndid. No obstant això, cada àmbit de la cultura popular és un món a part. Tots els col·lectius han assumit el repte de ser l’ànima d’una identitat de país que, també des de la potència de la seva cultura popular, es reivindica lliure. L’Ens ha estat un aglutinador extraordinari, una plataforma de difusió que ha visualitzat com mai la cultura popular, un interlocutor davant les administracions públiques de tots els nivells. Potser el gran repte és tornar a celebrar un Congrés de Cultura Tradicional i Popular. La segona i darrera edició es van celebrar el 1995 i el 1996, gairebé fa un quart de segle. Caldria trobar el moment tan aviat com la situació política recobri la calma.
