Ona Kirei és el nom artístic de la vocalista i compositora catalana Itsaso Satrustegi (Barcelona, 1985) que des de fa quatre anys viu i treballa a la Badia de Tampa (Florida, Estats Units). Abans de fer el salt a les Amèriques va ser guardonada amb diversos premis, com al Certamen Internacional de Jazz de Talavera i a Actúa!, un concurs de música de la Cadena SER. Ha actuat arreu d’Europa participant en festivals europeus com el Getxo Jazz Festival i el Jazz Ladies Festival de Bourdeaux. Sota el seu nom ha publicat dos àlbums. Un Hogar es va exhaurir al Festival de Jazz Heineken Jazzaldia de Donostia – Sant Sebastià de 2016. Actualment està enllestint un doble projecte: Orilla, amb el baixista veneçolà Alejandro Arenas, i un amb segell propi, que sortiran a la llum aquest 2022. A Exterior.cat, Ona Kirei explica el seu recorregut fins a fer-se un lloc en el panorama musical del sud-est dels Estats Units.
Quantes vegades t’han preguntat si ets catalana?
[Somriu] Moltes! I això que gairebé tota la meva vida he viscut a Sabadell, tot i que el meu pare és fill de Donosti. És una cosa que em perseguirà tota la vida, fins al punt que vaig decidir posar-me un nom artístic, perquè quan vivia a Catalunya se’m tancaven moltes portes perquè el meu cognom no era català.
La música també t’ha acompanyat tota la vida?
Sí, de ben petita vaig començar a cantar en corals, i els meus pares van decidir inscriure’m al Conservatori. Encara no tenia la majoria d’edat que ja vaig independitzar-me, però com que la música inicialment no em permetia viure’n, durant uns anys vaig haver de combinar-ho sent hostessa de vol. Ara ja fa deu anys que em dedico plenament i de forma professional a la música.
Què t’hi porta a Tampa?
M’hi va portar la meva antiga parella, perseguint tots dos el somni americà [riu]. Volia fer un salt qualitatiu en la carrera com a músic, en el meu cas com a vocalista, compositora i arranjadora. El fet d’escollir Tampa i l’estat de Florida va ser perquè la meva especialitat és el jazz fusió, un gènere molt integrat en aquesta zona dels Estats Units. Trobo molt a faltar Barcelona, però als Estats Units hi ha moltes més oportunitats.
“A Iberia, el meu primer projecte musical als Estats Units, faig un homenatge a les diferents nacionalitats i músiques de la península Ibèrica”
I les has trobades?
Sí, tot i que també m’ha coincidit la pandèmia, cosa que ha tallat una mica la meva progressió. Un cop vaig aterrar a Tampa vaig endinsar-me en el jazz més tradicional, així i tot, a mesura que em van anar coneixent i presentant-me com a cantant de Barcelona, la majoria associava la ciutat amb el flamenc. Fins i tot em van proposar que em presentés com a cantant llatina, quan aquesta etiqueta no té res a veure amb mi mateixa. Així que a partir d’aquí vaig trobar una nova oportunitat.
Quina?
Exercir d’ambaixadora de la música catalana, i especialment difondre la diversitat cultural i musical que hi ha a tot l’Estat espanyol, que no tot es redueix al flamenc. Així és com vaig desenvolupar Iberia, el meu primer projecte musical als Estats Units, on explica les diferents nacionalitats i músiques de la península Ibèrica i en faig un homenatge. En aquest projecte canto cançons en català, euskera, gallec, castellà i portuguès. Aquest distintiu m’ha permès descobrir el meu lloc aquí.
Aquest Nadal vas exercir d’ambaixadora sent la protagonista de la nadala musicada per a Catalansalmon?
Va ser un encàrrec que em va fer Sergi Marzabal, l’impulsor de l’associació de Catalansalmon. Va ser una adaptació d’El desembre congelat amb un estil més electrònic. Ha estat una gran experiència i una bona oportunitat per apropar-me a la comunitat catalana de l’exterior.
Abans de la pandèmia vas preparar un tribut als Beatles.
[Somriu] Sí, és un projecte que vam estrenar en una galeria d’art poc abans que esclatés la pandèmia, i que vam haver d’ajornar els concerts que teníem previstos més endavant. Vam poder fer alguna actuació en format virtual, però estic convençuda que tornarem a repescar-ho quan recuperarem la normalitat.
El projecte Iberia va evolucionar cap a Orilla, un duet amb Alejandro Arenas que va néixer durant la pandèmia.
Sí, amb Alejandro Arenas vam començar a treballar plegats als inicis de la pandèmia tenint en compte que no podíem sortir de casa. A Orilla oferim una música molt més arranjada. Una part del repertori més acústic on destaca la veu i el baix, i una altra més electrònica, on incorporem altres elements que ens permeten oferir una música feta des de la postproducció. I comptem amb la col·laboració dels millors músics de la zona de Badia de Tampa com La Lucha o James Suggs.
Tot i la pandèmia, has pogut mantenir les actuacions en viu. En les setmanes vinents actues en tres sales de Florida: Firehouse (Ruskin), Grill 1951 (Port Charlotte) i Studio@620 (St Petersburg).
Sí, els dos primers ho faré acompanyada amb La Lucha. A Florida tenim l’avantatge de la meteorologia, que ens permet fer concerts en viu a l’exterior tot l’any. Amb això no vull dir que no hàgim patit la pandèmia, perquè no ens trobem en una situació de normalitat i durant tots aquests mesos s’han suspès moltes programacions previstes.
Actualment estàs treballant intensament a dues bandes, amb Orilla i també amb el teu segell personal.
Així és. Amb Orilla estem acabant d’enllestir els últims serrells d’un nou treball discogràfic que té previst sortir a la llum el març vinent. I al mateix temps estic treballant amb el que serà el treball més personal que hauré fet mai, fet íntegrament per mi amb temes originals. Per tant, el 2022 pot ser un molt bon any per a mi.
Amb el disc sota el braç, tens previst exportar-lo a Catalunya?
El jazz a Catalunya és un gènere que no té una oferta àmplia, cosa que fa que tinguis moltes menys oportunitats i que econòmicament siguin raonables. Especialment, per la meva especialitat de jazz fusió. És molt difícil fer-te un lloc, per això soc als Estats Units. Tan de bo algun dia giri la truita, perquè el meu repte seria poder treballar entre una banda i l’altra de l’Atlàntic. Encara no he trobat el meu mecenes, però el trobaré! [riu]
