Foto: MJ Vallejo
Fa 25 anys, Núria Pradas es va estrenar com a autora de literatura infantil i juvenil, àmbit en què ha publicat més de 50 llibres. El 2012, va guanyar el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura amb Sota el mateix cel i, dos anys més tard, va escriure la seva primera novel·la per a adults. Ara ja en té quatre i la darrera, Tota una vida per recordar, ha rebut el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull.
Has guanyat el Premi Ramon Llull amb la teva quarta novel·la per a adults. Ha estat una sorpresa?
Sí, una gran sorpresa i una gran satisfacció. No m’ho hauria imaginat mai, ni tan sols fa un any, quan vaig començar a parlar amb l’editora d’aquesta novel·la. Va ser més tard, el mes de setembre, que ella em va proposar presentar-me al premi perquè creia que el llibre era de l’estil dels Llull. Vaig acceptar-ho perquè no hi perdia res, però quan em van trucar per dir-me que havia guanyat, anava baixant per l’escala i gairebé caic [riu]. Era el primer cop que em presentava a un concurs de literatura per a adults i tenia molt clar que som molts escrivint i que hi ha molta gent que ho fa molt bé.
L’obra premiada, Tota una vida per recordar, explica la història de la Sophie Simmons, un personatge que no és real però que tampoc és del tot fictici.
La Sophie Simmons és una noia de 16 anys que té una cosa molt clara: vol ser animadora de dibuixos als estudis de Disney, que en el moment de la novel·la, l’any 1932, comencen a situar-se en un primer pla. Per això decideix anar-se’n de Nova York a Los Angeles, un viatge que en aquella època eren tres dies i mig en tren. Però quan arriba, de seguida s’adona que el seu somni no és possible, perquè no hi ha dones animadores. Precisament, la Sophie està basada en la Retta Scott i la Mary Blair, les primeres animadores de Disney, que ho van tenir molt difícil.
Com se’t va ocórrer parlar d’aquest tema?
No hauria arribat mai a conèixer aquest món ni a sentir-me còmoda parlant-ne si no fos perquè la meva filla és animadora. Ella em va explicar la història de les dues pioneres perquè sabia que m’interessaria. Sempre m’ha agradat parlar de la lluita de les dones per conquerir una parcel·la en el món laboral, en tots els àmbits, perquè penso que són aquestes primeres lluitadores a qui hem d’agrair tots els avenços que s’han aconseguit.
Consideres que fas novel·les feministes?
No, faig llibres sobre dones. Penso que posar aquestes etiquetes ens perjudica com a escriptors. Evidentment jo em plantejo la novel·la com un homenatge a totes les dones que han lluitat, però crec que pot arribar a tothom: a qui se sent feminista i a qui no.
A més dels personatges femenins, l’altre ingredient que no falta a les teves novel·les per a adults és el component històric. Per què?
Quan em van demanar que fes la primera novel·la per a adults, vaig tenir clar que volia escriure sobre dones i història, centrant-me en el segle XX i en Barcelona. El meu avi va estar pres a Argelers i després exiliat a Toulouse, i una altra part de la meva família va viure la Guerra Civil aquí. Centrar-me en aquest període m’ha ajudat a entendre’m a mi mateixa i saber d’on vinc. M’ha fet anar a la platja d’Argelers més d’una vegada i plorar pensant en el meu avi, a qui, després de morir, li vam trobar un quadernet on havia dibuixat i explicat tot aquell patiment. Penso que jo duc tot això en una motxilla i que en una novel·la deixes anar moltes coses que portes a dins. És com una investigació sobre un mateix. Quan em pregunten si parlo de mi als meus llibres sempre dic que no, però en realitat suposo que sí, és inevitable.
El teu salt a la literatura per a adults va ser una conseqüència del Premi Carlemany. Aquell guardó, com el Llull ara, va suposar un punt d’inflexió en la teva carrera?
I tant. L’editorial Columna em va proposar escriure una novel·la per a adults arran d’aquest premi. Fins aleshores no n’havia escrit mai cap i no sé si m’hi hagués posat si no me l’haguessin demanat. Però, del Carlemany, el que em va fer més il·lusió va ser que el jurat eren estudiants de batxillerat. Jo he estat gran part de la meva vida fent classes a grups de batxillerat i arriba un moment que uns alumnes d’Andorra valoren la meva obra i decideixen donar-li un premi. Això va ser molt important, per a mi va marcar un abans i un després.
Això de conquerir el públic infantil i juvenil se’t dona bé: has publicat més d’una cinquantena de llibres en aquest àmbit. Però des que vas començar, ara fa 25 anys, han canviat molt els nens i els joves?
Sí, i jo he perdut contacte amb ells. Abans era professora, els sentia parlar, em venien amb les seves històries… i després els meus fills també van passar per aquesta etapa. Hi tenia un contacte molt directe i ara ho trobo a faltar. Amb els nens no ho he notat tant, és cert que ara fan servir mòbils des dels 7 o 8 anys, però al cap i a la fi la infantesa no és tan diferent. En canvi, amb els joves he d’anar més amb compte, sobretot quan parlo de temes més dogmàtics o psicològics. Em pregunto si els conec tant com els coneixia. Per això m’agrada fer novel·la negra, de misteri, que no tingui una edat determinada.
Ara parlaves de la teva etapa com a professora. Durant deu anys vas haver de combinar aquesta professió amb l’escriptura, fins que vas deixar les aules. Va ser una decisió complicada?
Sí. Vaig estar tres anys per decidir-me, perquè suposava deixar de tenir una nòmina a final de mes. Vaig aprofitar un moment personal en què veia viable adaptar-me al canvi, però és un pas que fa molta por, és tirar-se al buit.
Per tant, creus que és difícil ser escriptora a Catalunya?
No és fàcil. Cada vegada som més els escriptors que ens hi dediquem exclusivament, però continua sent molt habitual veure com els autors han de mantenir una altra professió. Penso que és molt important que lluitem per una professionalització de l’escriptura, perquè per a mi és impossible dedicar-me a escriure si no ho faig cada dia, si no tinc una jornada laboral escrivint. I això només s’aconsegueix amb millores que permetin garantir un mínim a nivell econòmic. Cal tenir en compte que, fins fa quatre dies, quan un escriptor es jubilava havia de triar entre els drets d’autor de la seva obra o la jubilació de la seva feina. Això és impensable a qualsevol país d’Europa!
I pel que fa als lectors, hauria de canviar alguna cosa?
Amb els nens i els joves és cert que des de les escoles i instituts es fa molta feina, però penso que les lectures obligatòries no ajuden. No serveix de res dir-li a un alumne que es llegeixi un llibre al trimestre i que després faci un examen. Crec que aquest no és el camí, però no jutjo la feina dels mestres perquè sé que és molt difícil. I amb els adults, no sé què es podria fer… La veritat és que en aquest país es llegeix poquíssim, costa molt conquerir nous lectors. Fa falta una cultura lectora, i al final una cosa va darrere l’altra: si fem lectors joves, hi haurà lectors adults. Jo tinc claríssim que vaig ser lectora perquè a casa meva hi havia molts llibres.
Algunes de les teves novel·les s’han venut més a Alemanya que a Catalunya…
De Somnis a mida, a Alemanya se’n van vendre 20.000 exemplars, mentre que a Catalunya, 3.000. I L’aroma del temps en alemany ja va per la segona edició en vuit mesos. Això aquí no passa. [Pensa] Saps què passa? Que de vegades vaig a un institut i em diuen que els nens no compren els llibres perquè els pares els troben cars, però després veus els nens guarnits de dalt a baix, amb el millor mòbil i les millors vambes. Si el concepte és que el llibre és massa car… És el que deia: això ja ve de casa. Però, de fet, l’escola ho accepta i en compra un per compartir entre tots. Aquesta és una altra lluita. És necessari que es trobi normal comprar llibres.
Entrevista publicada a Línia Nord ed. Montserratí.
