My Mexican Bretzel, el primer llargmetratge de la directora Núria Giménez Lorang, se situa en la fina línia entre el documental i la ficció, i demostra que la mentida és només una altra manera d’explicar la veritat. El joc enigmàtic de la pel·lícula l’ha dut a reunir tres guardons dels Premis Gaudí 2021 com a millor pel·lícula documental, millor guió i millor muntatge. Als Premis Goya 2021 també va arribar a ser nominació de dues categories, la de millor direcció novella i la de millor pel·lícula documental. L’obra de Giménez va ser la revelació de l’últim festival D’A, liderant els rànquings dels títols més vistos i guanyant el premi del públic. My Mexican Bretzel és una proposta de fórmula poc convencional que ha aconseguit creuar la frontera del cinema independent i casolà per arribar als circuits oficials amb catifa vermella.
Com estàs rebent tot l’impacte del documental?
Estic molt agraïda i molt sorpresa. No m’ho esperava, en absolut. Es fa una mica estany el contrast entre l’ambient general, aquest moment tant complicat que estem vivint, i estar personalment en un moment tan bo.
Què creus que ha cridat l’atenció dels jurats per nominar i premiar My Mexican Bretzel?
A mi em semblava que era una pel·lícula que podia tenir recorregut en un circuit determinat de festivals de cinema. Una mica més experimentals, petits, independents. No m’esperava aquesta rebuda de la part més oficial. Entre altres coses perquè pensava que el tema del silenci, de no tenir veu en off, la faria una pel·lícula poc comercial. M’ha sorprès també perquè la pel·lícula s’ha produït totalment fora de la indústria cinematogràfica, sense cap tipus de suport o ajuda. Per tant, és sorprenent que la part industrial oficial et nomini. Em fa molta il·lusió que un projecte independent, artesanal i fet completament “fora de” també pugui arribar a entrar en aquest circuit.
En quin moment del procés de set anys de feina vas començar a casar les imatges amb el text i a donar forma a la història?
Va ser a partir del quart any. Els tres primers anys vaig estar fent dos processos paral·lels. Per una banda, escrivia tot el que em venia al cap. Per l’altra, estava experimentant amb les imatges, jugant. Tenia el punt de partida del material d’arxiu, una inspiració total. Era com un viatge… que no sabia on em portaria. Em deixava dur i anava provant. Si alguna cosa m’agradava i funcionava, anava estirant d’aquell fil. Si no, ho descartava i provava una altra cosa. A partir del quart any vaig buscar les millors maneres d’encaixar text i imatges.
Fer un procés tan llarg és una lliçó sobre el mètode?
És que són processos llargs. És molt important que t’agradi molt fer-ho, si no és molt complicat. Tenir l’impuls inicial és molt fàcil, l’entusiasme al principi és molt fàcil. Ho comparo una mica a quan t’enamores; al principi és tot fantàstic. Després, mantenir-ho és més complicat i sorgeixen obstacles, problemes, coses que no saps com resoldre. I què és el que et manté? Per mi, una certa obsessió. Això és el que m’ha ajudat. Aquesta pel·lícula no me l’havia encarregat ningú ni l’estava esperant ningú. És més important que tu individualment tinguis moltes ganes de fer-la i acabar-la, perquè no hi ha pressió externa. Ara, durant els set anys de feina, hi ha hagut moments de tot. Però a la vida personal també et passen coses… i tot acaba a la pel·lícula. Per a mi ha representat un refugi o un temple de llibertat total, de benestar. Moltes vegades també hi ha hagut desesperació o carrerons sense sortida. Però en general, tornar a casa després d’un dia complicat i saber que tenia allò, m’ha ajudat a mantenir-me.
El fet que la pel·lícula pràcticament no tingui so, com canvia l’experiència de l’espectador?
Vaig provar de posar-hi veu en off, perquè no volia descartar una cosa sense haver-la provat abans. I vaig voler-ho mostrar, per veure què en deia la gent. Per exemple a estudiants de cinema. Va ser molt interessant, perquè em van dir que quan sents la veu no et pots fixar tant en la imatge. En canvi, si no tens cap so, tota l’atenció està centrada en les imatges. Fa que les imatges tinguin una força que no tenen amb so o amb música. També em va passar que, quan digitalitzava les bobines, una part les passava a discs durs i una altra a DVD. I amb el traspàs a DVD sempre es generava música, automàticament. I això canviava completament l’experiència; la música és tan poderosa que s’ho menja tot. És interessant veure les coses que et diuen respecte d’aquesta experiència amb el so. Un senyor, a la Garriga, durant el col·loqui posterior a una projecció, em va dir que per primera vegada, estant al cine, no havia obert la bossa de crispetes i la llauna de Coca-cola. Això demostra que tenim una relació amb el silenci complicada; no hi ha llocs on compartim el silenci amb altres. La gent se sent una mica incòmode, en les projeccions. Al principi, qui ho està veient creu que hi ha un problema tècnic. Després la gent es deixa dur i acaben pensant que és brutal el silenci de la sala de cinema. Ho trobo genial, perquè és aprendre a conviure amb el silenci sense que ens incomodi. “Em feia por que l’estómac em fes soroll”, m’han dit. No passa res, home, estem vius! Tenim molta mania de cobrir el silenci, de tapar-lo.
Els espectadors del documental han necessitat buscar a Google què hi ha de veritat en el que expliques. Una història té més valor per ser real?
Per a mi no té més valor en funció de si és real o no. Entenc perfectament la curiositat que genera; jo soc la primera que sempre ho va a buscar tot. Com que ens fa sentir emocions reals, també vols que sigui veritat. És com confirmar que el que has sentit també és real. Però el cinema és això, una il·lusió. Busca això, fer-te sentir emocions o fer-te reflexionar. Que la història sigui veritat o mentida no té tanta importància. La meva mare, quan va veure la pel·lícula, em va dir que havia fet un retrat més veritable dels seus pares del que hagués fet si hagués intentat explicar la història real. Això és molt significatiu. Segurament, si hagués fet un documental explicant la vida real, hagués mentit molt més. M’he deixat emportar més per les imatges i per la meva interpretació.
A la pel·lícula, qui porta la càmera és un home. I has hagut de construir una història de veu femenina amb l’edició. Com es fa, això?
Experimentant, explorant camins i deixant-te dur per les imatges, per la mirada d’ell. Ell és qui controla la càmera i es nota que, fins i tot quan ella el filma, ell és qui controla l’acció. A ella li podem veure algun gest de quan no està gaire bé o de quan està trista. Però ell sempre va impecable. Ell decidia quan li donava la càmera. És molt interessant mostrar el contrast amb aquesta mirada. Tant amb el tema masculí i femení com amb el tema de les imatges fantàstiques i meravelloses. S’ha de buscar el contrast, l’equilibri.
El reglament dels Gaudí no permet que My Mexican Bretzel optés a millor pel·lícula. Què en penses, d’aquest reduccionisme al qual se sotmet el gènere documental, que només opta a la seva pròpia categoria?
No he entès mai perquè hi ha aquest tipus de prejudici. Al final tot és cinema. Quan em pregunten si és un documental o una ficció… sempre responc que és una pel·lícula! Tan important, és? Hi ha moltes pel·lícules, dels últims 20 anys, que no se sap ben bé si són documental o ficció, perquè són híbrids. Per a mi ja és anacrònica, aquesta diferenciació. Jo li diria no-ficció, però crec que és una cosa més àmplia. En els premis hauria de tenir tot el mateix valor.
Com has viscut l’experiència del festival online? Com t’agradaria que evolucionés aquesta fórmula?
Òbviament no podem lluitar contra el tema online, vivim tots a través d’internet. I ara amb la pandèmia, encara més. Penso que seria molt important transmetre a les generacions que venen el que representa viure l’experiència de veure una pel·lícula a la sala de cinema. És incomparable i insubstituïble. És impossible, encara que tinguis a casa un projector. No es tracta d’això, de les condicions tècniques, sinó de que és una experiència compartida i això ho converteix en una experiència molt més poderosa. A més, et pots posar una sèrie a casa i és compatible amb anar al cinema, són dues coses diferents.
Amb què et vindria de gust seguir experimentant, en el proper projecte?
Tinc moltíssimes ganes de començar un altre projecte. Una de les coses que vull fer és escriure el Llibre vermell de l’escriptor i pensador que invento en el documental, Paravadin Kanvar Kharjappali; tinc moltes ganes de fer-ho. És divertit i m’ho passo bé. Em permet aprendre sobre llibres místics, misteriosos i màgics que hi ha hagut al llarg del segle. A nivell d’audiovisual, tinc moltes ganes de fer una ficció, un rodatge de ficció. Jo no ho he fet mai, això, no tinc ni idea de com sortirà. Tinc un parell d’idees en un estat molt inicial. Com us deia abans, jo necessito tenir l’obsessió per treballar. Si no la tinc, cau el projecte immediatament.
Text: Anna Fernàndez i Joan Salicrú / Clack / AMIC
