El passat divendres, el conseller Ferran Mascarell es va reunir amb alcaldes i regidors de cultura de la comarca del Garraf. Abans, però, va visitar el Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, moment que vam aprofitar per preguntar-li sobre alguns temes d’actualitat de la política cultural.Però són tantes les qüestions que hi ha sobre la taula que la improvisada entrevista es va allargar més del compte i els 5 minuts previstos es van convertir en 20.

La crisi afecta el sector cultural en general, però sembla que ho fa més en l’àmbit local.
La crisi s’està expressant entre altres coses en la dificultat de molts ajuntaments per seguir desplegant la feina amb la intensitat que ho havien fet en aquests últims anys. Això està repercutint en molts dels sectors culturals, perquè tenen menys bolos, menys demanda municipal, que era una de les més importants. Això s’està notant i és una cosa que ens preocupa i molt. Estem treballant amb la idea de cara a l’any vinent de mirar d’organitzar de la manera més simple i efectiva possible un joc que sumi els esforços municipals que es puguin fer amb els de la Generalitat i alhora també amb el compromís de les pròpies companyies, siguin de teatre, dansa o música, que són els sectors més afectats. Hi estem treballant perquè és perfectament clar que la crisi està afectant de manera notable tots aquests sectors de la nostra creativitat que toquen territori.

I es podrà deixar encaminat abans d’acabar el mandat?
Sí, el diguem-li pla d’emergència està pràcticament elaborat. Ja l’hauríem presentat si no fos que ara no es poden presentar coses d’aquest tipus, però l’estem acabant de cosir i serà efectiu a finals d’aquest any, però en plenitud a partir de l’1 de gener.

El pla contempla opcions com les del Teatre L’Amistat de Mollerussa i el Fortuny de Reus, que han arribat a acords per no pagar caixets i que les companyies es quedin part de la taquilla.
Aquí hi ha vàries opcions, i cap ajuntament és igual, tots tenen les seves particularitats i peculiaritats. És una de les opcions, però això no és suficient, per tant cal compensar-ho… Tot això s’ha de mesurar molt bé. Si allò que s’obté de la venda d’entrades és alt té sentit, però si és baix no, per tant s’han de fer unes regles del joc perquè en algun cas el diner públic ajudi i en d’altres no calgui. En tot això és en el que estem treballant: buscar una fórmula que sigui fàcil i eficient.

Se sap ja quin serà el pressupost del Departament de Cultura per al 2013, si baixarà o es mantindrà?
No sabem res, però no només del Departament de Cultura, sinó de cap pressupost, perquè el debat polític que s’està produint entre Catalunya i l’Estat espanyol té a veure amb aquest rerefons. Com sabeu, de cara a l’any que ve ens demanen que fem una adaptació del percentatge d’endeutament que tenim dret a mantenir, que està per sobre del que creiem és sostenible. Al darrere de tot hi ha el debat polític que s’està produint, i per tant encara no tenim pressupost.

Els grans equipaments s’hauran d’esforçar més

Darrerament s’han signat contractes programes amb grans equipaments que fixen els objectius estratègics i indicadors d’avaluació, alguns dels quals semblaven agosarats en plena crisi, però ara amb les retallades per part de l’Estat semblen de més difícil compliment.
Això no ho hem de mirar només com un aspecte vinculat a les aportacions econòmiques, també té a veure amb el compromís d’aquests equipaments respecte al seu àmbit d’actuació. Ens hem d’acostumar a veure aquests acords com acords d’interrelació. És a dir, la gent que gestiona un equipament públic té unes missions, les quals han d’estar clarament reflectides en un paper, i aquestes missions es condueixen en funció d’unes aportacions públiques, però també en funció d’unes accions: la recerca de patrocini, el nombre d’entrades que ets capaç de vendre… Tot això s’ha de combinar, perquè si no al final imaginem els equipaments com una cosa que se cedeix a unes persones i que a partir d’aquí no tenen cap obligació. Això és un error, tenen una missió pública que s’ha de mantenir amb unes regles de joc, que és el que fan aquests documents.

Però si a causa d’un menor pressupost no es compleixen indicadors com nombre d’exposicions mínimes, visites…
No té per què no complir-se. Pot ser que baixi el percentatge del que aporta l’administració pública un 10%, però això vol dir que s’ha de fer un esforç més gran en buscar públic. No pot ser que en aquests moments hi hagi butaques buides. Això vol dir pensar molt bé quin preu hi poses i com busques públic, i no té res a veure amb els diners de les administracions. Es pot dedicar més esforç en la recerca de patrocini o en el treball pedagògic. Totes aquestes coses són les que es porten en aquests moments, tot això s’ha de combinar, sinó al final sembla que és una relació de ‘a veure què em dóna l’administració’. L’administració ha de donar, ha de mirar de complir, però en qualsevol cas, abans de renunciar a fer coses s’ha de veure si es poden incrementar altres aspectes, en aquest cas els ingressos, o fins i tot millorar les despeses i els costos; de vegades si baixa l’aportació pública també es pot baixar una mica despesa en algun aspecte. Això és el que diuen aquests documents, que en principi són una guia, però tenen la intenció que es pugui complir.

Fa uns dies es va reunir amb la plataforma 8 d’Octubre pel pagament endarrerit de les subvencions…
La reunió tenia com a motiu principal desfer alguns malentesos que van circulant. De les primeres coses que em van preguntar va ser si era cert que no es pagarien les subvencions ja concedides; això no s’ha dit mai ni forma part de cap escenari, però alguna gent s’ho pensava. Vam treure alguna d’aquestes incògnites irreals. Les subvencions tradicionalment s’han pagat tard, però aquesta vegada s’està pagant més tard del que és habitual, per tant això està tenint uns costos i unes dificultats per a les companyies, i és en funció d’això que vam fabricar tot un conjunt de mesures per fer-ho una mica més senzill, per treure’ls-hi pressió, per mirar d’adaptar les obligacions de les companyies respecte a les nostres pròpies obligacions. Va anar bé i està més o menys ordenat, en el benentès que, malauradament, els diners dels que disposem no arriben i per tant no hem pogut encara satisfer els recursos que hauríem de posar sobre la taula.

Hi haurà més impugnacions a les invasions competencials del Ministeri

Han millorat una mica les relacions amb el Ministeri de Cultura?
Les relacions amb el Ministeri són les mateixes que eren, no han de millorar ni d’empitjorar, des del punt de vista personal això no compta. Aquí el que passa és que tenim dos models diferents del que és el paper de l’Estat en relació a la cultura catalana. Nosaltres creiem que Catalunya hauria d’estar ben finançada per poder fer polítiques culturals, com diu l’Estatut del 1978 i el del 2006; polítiques culturals pròpies, a partir de les competències exclusives en la matèria, i això vol dir tenir uns recursos per fer-ho. I l’Estat té tendència a creure que s’ha de fer política a Catalunya directament des del Govern de Madrid amb polítiques pròpies i amb presència a tot arreu. Són dues mirades diferents. Espero que al final, la nostra, que és la que convé a la cultura catalana, acabi sent la que guanya. Això ens costarà bastant feina.

Acaba de sortir un document sobre la invasió de competències de l’Estat a la Generalitat, el qual ha coincidit amb el fet que el Departament de Cultura ha impugnat una resolució del Ministeri pel que fa a la convocatòria d’unes subvencions.
Això és una d’aquestes coses típiques. El Ministeri fa una convocatòria de subvencions sense comptar el Govern de Catalunya, i això està absolutament en contra del que és la lògica de l’Estatut, i per tant hem usat el dret d’impugnar. El procés d’apropiació de competències passa per aquest tipus de coses, per tant hem de dir que no.

Però fins ara no s’havien impugnat aquest tipus d’accions.
En aquest tipus de subvencions les que s’havien de fer sempre havien estat compartides. Quan treballava a l’Ajuntament de Barcelona compartíem les propostes amb la Generalitat i el Ministeri, i a partir de les nostres propostes entre les tres parts fèiem les polítiques de suport. Cadascú no jugava a fer la seva política, i ara sí. L’Ajuntament i la Generalitat no, però el Ministeri sí.

Aleshores aquesta impugnació només ha estat la primera…
Sí, n’aniran venint més.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram