Marta Gili (Barcelona, 1957) és la directora de l’École Nationale Supérieure de la Photographie d’Arles, al sud de França. Nascuda al barri barceloní del Guinardó, és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona, va treballar com a responsable del departament d’arts visuals de la Fundació “la Caixa” i les itineràncies de les exposicions arreu de l’Estat espanyol. Després va fer el salt a França per dirigir el centre d’art Jeu de Paume a París i, actualment, assumint l’École Nationale Supérieure de la Photographie d’Arles des de 2019. A Exterior.cat, Gili reivindica la seva mirada crítica després de 16 anys residint a França.
De Barcelona a París passant per Arles. Aquest seria el seu recorregut vital?
Així és. Després de molts anys treballant a la Fundació La Caixa a Barcelona necessita un canvi en la meva vida, una motivació afegida. I així, el 2006, vaig presentar-me en una convocatòria per dirigir el centre d’art Jeu de Paume, i vaig guanyar la plaça. Aquest va ser el desafiament personal i professional més gran de la meva vida.
La París de principis de segle com va encaixar que una dona, i a més forastera, dirigís un centre d’art a la ciutat?
Vaig trencar motlles sent la primera dona i estrangera a dirigir un centre d’art a París, no va ser fàcil aleshores. Ara, sortosament, hi ha moltes més dones que dirigeixen centres d’art i museus a París. Fins i tot, actualment a Arles també he estat la primera dona a dirigir l’École Nationale Supérieure de la Photographie després de 40 anys.
És tota una pionera!
[Riu] Sí, pel que fa al gènere i a l’origen. Això comporta un exili permanent, i posar-hi una distància crítica; és a dir, no deixar-me absorbir per l’entorn i tenir la capacitat per veure les coses una mica més lluny. És habitual, no només en la feina, que els arbres no et deixen veure el bosc. Per això sempre he intentat no convertir-me en parisenca o arlesiana, perquè és així com puc posar en marxa projectes una mica menys convencionals.
Què recorda dels seus primers dies vivint a París?
[Somriu] Cada dia quan anava i tornava de la feina era com si m’endinsés en una postal, perquè al mig de la plaça de la Concòrdia em trobava en el rovell de l’ou de l’art i la cultura parisenca. I el que em sorprenia més era que gairebé tothom qui veia en el metro de casa a la feina llegia catàlegs d’exposicions. No sé si era pel fet que em trobava en el pulmó cultural de París i que la majoria eren turistes. Des d’aquest punt de vista, va ser fantàstic.
“La influència de la cultura catalana a França no és tan notòria com voldrien la majoria d’artistes i galeristes catalans”
El centre d’art Jeu de Paume ja és un referent a París. Què va suposar dirigir-lo durant 12 anys?
Ho vaig fer sense cap mena de fre ni de censura, excepte una vegada, quan vaig exposar una artista palestina, Ahlam Shibli. Aquell cop va ser sonada! Tot i que el centre depèn del Ministeri de Cultura francès, mai se’m va imposar res. Juntament amb el meu equip vam crear una massa crítica rellevant dins el panorama d’exposicions i activitats culturals a París. Així, oferint projectes i debats que van generar molt interès, vam saber col·locar el Jeu de Paume en el mapa i dotar-lo d’una projecció internacional que no tenia fins aleshores.
Després de la seva experiència a la Fundació “la Caixa”, com es gestiona un centre d’art i cultural a França?
A França la cultura és una eina d’identitat i econòmica molt rellevant. Hi ha molts ajuts i inversions que es destinen per a la cultura. A França, el sector cultural té el suport que necessita en forma de residència, beca o subvenció; així i tot, no n’hi ha mai prou. Actualment, França compta amb una estructura pública molt potent, però cada cop hi ha més inversions privades que estan enfortint molt la cultura al país.
Quina influència té la cultura catalana a França?
A París hi ha molta presència d’artistes i galeristes catalans, alguns establerts a la ciutat i d’altres que van i venen de Barcelona. Possiblement, la influència no és tan notòria com voldrien la majoria d’artistes i galeristes catalans.
La decisió de marxar de la Fundació “la Caixa” i el Jeu de Paume és pel mateix motiu?
Sí, perquè arriba un moment que després de tants anys necessites nous al·licients, si no caus en el perill de fer-te repetitiva.
Aterra a Arles en plena pandèmia.
Arles és una ciutat costanera preciosa de 50.000 habitants (durant l’any) que la travessa el riu Roine i que viu del turisme. Té un gran patrimoni romà, prova d’això és que se l’anomena la petite Rome. A més, és molt coneguda pel seu festival de fotografia i per un patrimoni cultural molt ric, amb una munió de llibreries especialitzades. És una de les ciutats més petites de França que compta amb un pulmó cultural molt intens i que darrerament s’està enfortint més per la presència d’una gran quantitat de fundacions d’art privades.
“A França, el sector cultural té el suport que necessita en forma de residència, beca o subvenció”
Quina és l’activitat educativa que promou l’École?
La prioritat a l’École és desenvolupar constantment noves reflexions interdisciplinàries i fomentar la pluralitat de pràctiques artístiques al voltant de la fotografia i la imatge. Així, els estudiants poden optar per una formació inicial, fins a la diplomatura màster, la formació professional continuada i certificant, sense oblidar la recerca artística. A més, s’ofereixen tallers de fotografia als aficionats o, fins i tot, un programa de mentoratge amb la creació nacional i internacional. Actualment, acull entre 120 i 150 estudiants.
Quina mirada hi posa com a directora en els estudiants de l’École?
És tot un repte, sobretot per la meva edat física, per comprovar quina relació puc establir amb gent molt més jove i la seva manera d’interpretar el món tan complex que vivim. Ara bé, com a directora, també hi ha una part molt administrativa i de recursos humans que esgota i que et pren temps per a dedicar-te molt més al contacte amb l’art i els estudiants.
Fa dos anys, l’École Nationale Supérieure de la Photographie d’Arles fa estrenar un nou equipament. És un pas endavant?
Sí, evidentment. L’Escola s’ha traslladat a un nou edifici dissenyat per l’arquitecte francès Marc Barani, que a més d’oferir l’activitat docent compta amb espais oberts al públic: dues sales d’exposicions, un auditori, una biblioteca amb més de 30.000 volums, i un laboratori per a la producció i creació digital d’objectes i imatges de tota mena.
L’estrena va coincidir en plena pandèmia.
Sí, durant la pandèmia el centre no va tancar i vam oferir la possibilitat als estudiants de poder ser-hi en grups molt reduïts i gairebé assistint-hi amb cita prèvia. A mesura que recuperem la normalitat, el nou edifici comença a explotar les seves possibilitats. Aquest 2022 és el 40è aniversari de l’École, així que serà un bon moment per reivindicar-la, perquè durant la pandèmia la vida cultural a França va aturar-se del tot.
Inconscientment, el pas de París cap a Arles va ser una parada a mig camí de Barcelona pensant en la seva jubilació?
[Riu] Tothom m’ho diu! A Arles em jubilaré per anar-me’n a viure a Barcelona, indiscutiblement. Un cop a casa, m’agradaria continuar treballant, com a freelance. I com deia anteriorment, m’agradarà compartir la visió del món dels més joves a la meva manera.
