Foto: Lucía Sclavo
Les publicacions periòdiques anarquistes van tenir un paper clau en la difusió d’aquest moviment social, entre els anys 1890 i 1920, quan l’anarquisme vivia el seu moment més àlgid. En tractar-se d’un moviment global, els textos originals no sempre estaven escrits en la llengua de la publicació i calia traduir-los. Al cap de cent anys d’aquests temps convulsos, la investigadora uruguaiana Lucía Campanella duu a terme una revisió de la traducció literària publicada a la premsa anarquista de l’època.
Amb el projecte The Anarchist Translation Flows and World Literature Project (ARGOT), Campanella torna al Laboratori d’Estudis Literaris Globals (GlobaLS) –adscrit a l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)–, en el qual havia estat investigadora el 2021, gràcies a una beca postdoctoral Marie Skłodowska-Curie.
Lucía Campanella va començar com a professora de Literatura en educació secundària i va continuar els seus estudis de Lletres a la Universitat de la República, a l’Uruguai. Va fer el doctorat en cotutela entre França i Itàlia, en el marc d’una beca Erasmus Mundus. Es va especialitzar en Literatura Comparada, particularment en la relació França – Río de la Plata. Forma part del grup Historia de la Traducción en Uruguay, que tira endavant el projecte R+D CSIC (Udelar) 150 años de traducción literaria en Uruguay.
Per què l’anarquia?
Des de fa deu o quinze anys s’està desenvolupant un camp que en anglès es coneix com a anarchist studies. En línia amb aquest camp, alguns col·legues de la meva universitat s’han interessat pels diaris anarquistes i les pràctiques educatives anarquistes. Paral·lelament, vaig arribar fins a aquest moviment a través d’un autor que vaig estudiar per a la meva tesi doctoral, Octave Mirbeau, un escriptor francès del segle XIX que va mantenir una relació molt estreta amb alguns corrents de l’anarquisme. Mirbeau va escriure una novel·la que m’agrada molt i que s’anomena Diari d’una cambrera, en la qual hi ha una empleada domèstica que sembla compartir idees anarquistes, molt pertinents per a la situació de dominació en què viu. Resulta que Mirbeau era també un dels autors favorits de la premsa anarquista de principis de 1900 i vaig veure que a la premsa anarquista del Río de la Plata hi havia una gran quantitat de traduccions de literatura internacional, no només de Mirbeau, sinó de molts altres autors i autores, no tan sols anarquistes.
Quin és l’objectiu del projecte ARGOT?
Ampliar i repensar el treball que jo ja estava fent, d’una manera molt artesanal, amb la premsa anarquista de Montevideo i Buenos Aires. Volem estudiar altres ciutats de característiques similars, que també tinguin port i hagin rebut o enviat migracions importants en el període que m’interessa, que és entre 1890 i 1910. Hem estès la recerca a Rio de Janeiro, l’Havana, Nova York, Lisboa i Barcelona. Per poder abastar tot aquest període de temps i totes aquestes ciutats, treballarem amb eines computacionals, que permetran processar aquesta quantitat de dades enorme. El resultat final de la recerca seran dues bases de dades: una sobre mediadors i traductors i traductores, i una altra base de dades de textos traduïts.
Quins autors i quines llengües destaquen en l’anarquisme?
Hi havia un corrent principal, escrit majoritàriament en francès, però també un altre de perifèric, en llengües minoritàries i de difícil traducció, com per exemple el neerlandès o el noruec. Aquest últim idioma, per exemple, és el d’Henrik Ibsen, que era una estrella a la premsa anarquista de l’època. Segurament, les traduccions no eren directes de la llengua original a la llengua final, sinó que es passava per traduccions intermèdies en francès o altres llengües.
Per què entre 1890 i 1910?
És un període importantíssim per a la història de l’anarquisme. A escala mundial, alguns anarquistes duen a terme atemptats i magnicidis que tenen una repercussió enorme. Amb els atemptats, el moviment passa a la primera línia mediàtica, policial i judicial. No hi havia ningú en aquesta època que no sabés què era un anarquista. A conseqüència de la repressió contra aquests actes, molts activistes troben en l’escriptura l’única manera d’expressar-se, tot i que la premsa anarquista queda pràcticament il·legalitzada en molts països. Es produeixen també moviments migratoris, d’exiliats o expulsats. A més, és un moment de canvi en la literatura, amb el naixement de les primeres avantguardes i la posada en qüestió sobre què és i què no és literatura.
I què s’entén avui dia per literatura?
No sabria dir-te què és el que es considera ara literatura, però és clar que el concepte ha canviat. Aquesta evolució comença en el segle XIX, amb la multiplicació de gèneres en ampliar el concepte més enllà dels gèneres clàssics, com la tragèdia, l’epopeia o la comèdia. En aquest període irromp amb molta força la novel·la o el poema en formes diferents de la del sonet clàssic. Avui dia segueix sense estar clar què és literatura i què no ho és, però ja no importa tant si es pot posar o no a una publicació l’etiqueta de literari.
Què és la literatura comparada, una de les vostres especialitats?
La literatura comparada qüestiona que les literatures siguin necessàriament enteses i estudiades en el marc nacional i de l’Estat. És a dir, quan jo vaig estudiar tenia una assignatura que es deia literatura uruguaiana, una altra que era literatura llatinoamericana, i després hi havia la literatura espanyola i la literatura universal. No entenia per què l’Uruguai i Espanya sí que tenien dret a tenir una assignatura pròpia, però els altres països no. Això té a veure amb la tradició d’entendre la literatura en el marc de la nació. Però els lectors som transnacionals. No llegim només publicacions del nostre país. La literatura és sempre un fenomen que adquireix una dimensió internacional, però sobretot transnacional. La literatura comparada entén la literatura com un fenomen global, té una mirada més àmplia i compara diferents sistemes.
També esteu especialitzada en la història de la traducció a l’Uruguai. En què esteu treballant en aquest camp?
Participo en el projecte 150 años de traducción literaria en Uruguay, que ha estat triat per la Comissió Sectorial de Recerca Científica de la Universitat de la República (CSIC-Udelar). A l’Uruguai no hi ha una càtedra d’estudis de traducció literària. Es pot estudiar traducció jurídica, per exemple, però no traducció literària. Tampoc no hi ha una tradició sòlida i establerta de treballs entorn de la traducció. Per aquest motiu les meves tres companyes del projecte i jo mateixa ens hem hagut de formar, en part, fora del país. Amb aquest projecte volem dur a terme un estudi bibliomètric sobre el catàleg de la Biblioteca Nacional, que és on es dipositen tots els llibres que es publiquen a l’Uruguai, per saber quants i quins dels llibres publicats en els últims 150 anys són traduccions. Esperem que la generació i la posada en comú d’aquesta informació sigui un impuls per als estudis de traducció.
En tots els vostres estudis teniu en compte la perspectiva de gènere. Quin paper han exercit les dones en els vostres camps d’estudi?
Justament estic organitzant amb una companya un congrés per a l’any vinent a Madrid sobre traductores i editores anarquistes. Cal dir que durant molts anys la traducció va ser considerada una tasca menor, subalterna, secundària, una pràctica escriptural de menys categoria. En ser considerada així, molt sovint la duien a terme dones, tant en l’àmbit anarquista com en d’altres. Queda molt per explorar. Personalment, fins ara m’he trobat amb molt pocs noms de traductores. També és cert que a la premsa, que és l’àmbit on em moc, poques vegades s’esmenta el nom de la persona que tradueix i algun cop s’utilitzen pseudònims.
Hi ha bones i males traduccions?
No busco traduccions que siguin perfectes i tampoc no m’interessa fer un treball d’acarament de la traducció amb l’original per veure si el traductor era bo o no. De tant en tant, es tendeix a rabejar-se amb els traductors i ens oblidem que les lectures més importants de les nostres vides les hem llegit a través de traduccions que potser no eren les millors. Tan sols unes poques vegades les traduccions d’obres crucials són unànimement reconegudes com a excel·lents; de fet, el concepte de què és una bona traducció canvia amb el temps. Però res d’això ha impedit que ens enamoréssim de Shakespeare o d’Ibsen llegint-los en llengües que no eren les originals. Moltes de les traduccions que em trobo a la premsa anarquista estan fetes tan bé com era possible i m’interessa reivindicar aquest treball intel·lectual dut a terme en condicions precàries.
Algun nou projecte per esmentar?
Fa temps que estudio l’autor francouruguaià Álvaro Armando Vasseur. Va fer una gran quantitat de traduccions i va ser el primer a traduir una part important de Fulles d’herba de Walt Whitman al castellà, i és també el primer que va traduir el filòsof danès Søren Kierkegaard al castellà. No se li va fer mai gaire cas perquè no va transcendir com a autor. La meva idea és fer una mena de biografia intel·lectual, que reti compte d’aquest personatge i del seu treball, no sempre reeixit, com a agent cultural.
Entrevista publicada a UOC News.
