Lluís Gendrau: “Ens sentim molt orgullosos d’haver creat un espai on puguem mostrar la música del país”

Lluís Gendrau (Malgrat de Mar, 1966) és el director editorial del Grup Enderrock, que publica Enderrock, 440Clàssica&Jazz, EDR (la revista digital setmanal), Sons de la Mediterrània i l’Anuari de la Música. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, és l’impulsor de la revista Enderrock, que compleix 30 anys. La capçalera s’ha convertit en una marca molt arrelada de l’escena musical catalana. A Comunicació 21, Gendrau transcorre els 30 anys de la capçalera i avança alguns dels projectes previstos a mitjà termini.

Fa 30 anys que va impulsar la revista Enderrock. Com es va posar la llavor?
Sempre he estat vinculat en mitjans de comunicació i el periodisme de proximitat, i a la ràdio fèiem programes de música en català. Tot va començar a l’Autònoma, sent estudiant de Periodisme. En el quiosc de la facultat hi havia la revista El Tubo, es feia al País Basc i parlava de música. Un dels seus números el va dedicar al rock català, i vaig pensar: això és el món al revés.

I què va fer?
Vaig contactar amb els dos o tres periodistes que signaven el reportatge. Un d’ells era Xavier Mercadé, qui va ser el cap de fotografia d’Enderrock fins que va morir fa un parell d’anys; l’altre Ferran Amado, que continua amb nosaltres, i la fotògrafa Cristina Calderé. Amb ells vam muntar l’Enderrock. Cadascú va posar el que podia de diners, vam crear una associació cultural col·laborant entre tots, i vam tirar endavant.

En aquell moment, hi havia alguna altra capçalera musical en català?
No, totes s’editaven en castellà: Popular 1 i El Tubo. De mirada catalana s’estava gestant Musicat a càrrec de Xavier Tudela, i hi havia molts programes de ràdio que parlaven de música en català. La situació era idònia, ja que feia ben poc del concert multitudinari al Palau Sant Jordi i molts diaris generalistes apostaven pel rock català. Però ens semblava que feia falta una revista a l’estil de les publicacions angleses. I així va aparèixer Enderrock.

Enderrock va aprofitar l’embranzida de la generació del rock català.
Hi havia la sensació que allò del rock català era una cosa inflada, va començar a córrer la brama que la Generalitat ho pagava tot amb subvencions. Nosaltres vam dir que allò no havia acabat, sinó que gràcies al concert hi havia un nou panorama amb molts grups, un circuit de festes majors i molts programes sobre l’escena musical catalana, sumat a un suport públic.

Qui tria el nom de la capçalera?
La primera seu de la revista la teníem al Guinardó, en un local d’un antic director de cinema, i vam fer una llista de noms dels quals van quedar Catalunya Rock i Enderrock. Vam anar a les escoles del barri a preguntar als nens quin els agradava més i ens vam quedar amb Enderrock, perquè era contundent i tenia força.

“Per mantenir vives les revistes en català no n’hi ha prou només amb subscripcions”

Quina acollida va tenir al principi per part del sector?
Recordo que pel primer número vam fer una parada per Sant Jordi coincidint amb un concert de Sangtraït i Lluís Llach al parc de la Ciutadella. Ho vam vendre tot! Vam fer una segona edició, però l’impressor ens demanava que el paguéssim abans, tot i que no teníem diners, i vam trucar molta gent per poder pagar la primera impressió. La vam fer i no va quedar bé, però teníem clar que havia de ser sostenible i ens havíem de poder guanyar la vida fent això.

Com podia ser sostenible?
Havíem d’aconseguir subscripcions, publicitat i vendes, així que vam fer quatre números. En aquell moment totes les companyies ens posaven publicitat perquè es venien discos, i els primers números vam poder garantir una certa normalitat en publicitat i vam aconseguir portar la revista als quioscos.

Després de 30 anys, quins factors han consolidat la marca Enderrock?
Per fer una publicació en qualsevol llengua necessites que hi hagi un mercat, i nosaltres hem fet un camí de repte constant. Sempre hem estat a la corda fluixa intentant superar la precarietat en què es troben les publicacions en català. Depeníem de la publicitat sectorial que feia música en català o de la publicitat institucional, i això et situa en un nivell de competitivitat molt complicat.

I com ho van cuinar?
Se’ns va ocórrer crear un entorn al voltant de la revista que fos transversal. Només amb els anuncis, les vendes, la publicitat i les subscripcions era impossible que fos sostenible. Així que vam començar a crear, al voltant de la revista, un concurs de maquetes, els Premis Enderrock, a editar discos i muntar concerts. Al llarg dels anys hem creat un univers al voltant de la revista i hem aconseguit ser una marca de referència sostenible econòmicament. El negoci editorial, ara, està entre un 55 i un 60%, i l’altra meitat ve dels projectes que desenvolupem.

Com s’ha adaptat Enderrock a l’aparador digital i de les xarxes socials?
La revista ha anat creixent amb el públic, que és qui la consumeix. Com que majoritàriament el públic és jove, hem intentat allargar al màxim el target fent números especials, perquè els nostres referents han estat els pares de la premsa anglesa, en saben molt. Teníem clar que havíem de mantenir els lectors que havien començat amb nosaltres, però, la vegada, havíem d’arribar al públic més jove, i amb el paper no podíem.

Com ho van fer?
La marca era clau i, a partir d’ella, hem pogut desenvolupar al web un ventall de finestres digitals. Et parlo de gairebé una desena de notícies diàries, un catàleg de discos, tres digitals que informen de l’actualitat musical fins a xarxes socials.

I la redacció, quin perfil té?
Tinc molt clar que hi ha d’haver una part de periodistes sèniors que ens puguin explicar la història de la música dels últims 50 anys i, a la vegada, que hi hagi gent molt jove, entre 20 i 25 anys, que ens diguin quins llenguatges hem d’utilitzar per arribar a aquests col·lectius.

Les subscripcions són el pal de paller de les publicacions, també per a Enderrock?
Sempre ho han estat, i en les publicacions en català és una qüestió de mercat. Quan hem volgut crear nous productes (sempre a través de Verkami), el model de subscripció l’ha hagut de fer el ciutadà a partir de les seves aportacions, i és molt diferent de la resta de l’Estat. Sempre hem estat un poble actiu per intentar tenir un marc de referències culturals, polítiques i socials.

“Les grans marques no contemplen les publicacions en català com a una de les millors eines per arribar al públic de proximitat”

Què implica que PP i VOX torpedinin la llengua a les Illes Balears i al País Valencià?
Si perdem l’explotació d’aquest mercat pot representar un impacte directe al voltant de 150.000 euros, el 15% de la nostra explotació. Si això es propaga, els governs ens acabaran tombant els projectes que estem desenvolupant. No som pas aliens a la situació política del país, però per a una escena musical sana és necessari el suport institucional, públic i polític, i també als mitjans de comunicació.

Enderrock ha estat una de les cinc revistes en català que ha retirat l’Ajuntament de Borriana en un nou atac a la cultura i a la llengua. És l’espurna del que pot venir?
Sí, és una anècdota, perquè al capdavall són 60 euros que hem perdut d’una subscripció. No es pot permetre que un regidor vagi a una biblioteca i cometi un acte feixista. Borriana ha provocat que estiguem rebent més peticions que mai per subscriure’s a Enderrock. Fins i tot, alguns ajuntaments a prop de Borriana ens han demanat pressupost per comprar publicacions.

Són fonamentals les subscripcions per garantir la viabilitat de les revistes en català?
Sí, i així és com s’explica que hi ha tantes publicacions en català, però no n’hi ha prou. Aquests dies, amb l’incident de Borriana, s’ha dit que si tothom hi estigués subscrit, no hi hauria problemes, però no és així.

Per què?
Perquè una subscripció a l’Enderrock per a un any té un cost de 60 euros (14 números). Tot i que en tinguéssim un milió (de subscripcions), no cobreix el cost d’editar la revista. Per mantenir vives les revistes en català no n’hi ha prou només amb subscripcions. Necessitem molts més elements, com la publicitat, el suport públic i el ventall d’activitats paral·leles que promovem al voltant de la capçalera. Ja estem fent el paper de resistents i de resilients, i sento que el president del país defensarà les publicacions i la llengua, i és el que espero.

De què depèn que hi hagi una bona escena musical?
Hi ha d’haver artistes. El cos d’artistes creix en funció de si hi ha referències o no. El fet que hi hagi Rosalía, Bad Gyal o The Tyets genera que a les escoles de música hi hagi una fabricació d’artistes bestial; hi ha d’haver indústria musical amb circuits, segells i promotors; hi ha d’haver suport públic en forma d’ajudes i mitjans de comunicació públics; i hi ha d’haver mitjans de comunicació. Quan es compleixen aquestes quatre columnes, hi ha una escena musical.

I si en falla alguna d’aquestes quatre columnes?
Doncs, com ha passat recentment al País Valencià, on ha decaigut el suport públic, impedeix que hi hagi una escena musical que es pugui desenvolupar de forma potent.

Així com ha passat en el món de l’esport, on existeix un mur entre els protagonistes i els periodistes, passa el mateix en la música?
Si parlem d’artistes del mercat català, no, perquè és un mercat proper. Però si passem a artistes com Rosalía, Bad Gyal o Sílvia Pérez Cruz, sí que ha estat impossible accedir-hi.

La catalana Rosalía és la gran icona de la música global. En aquestes situacions, l’artista és inaccessible per a Enderrock?
La vam poder entrevistar i fer-ne una portada quan començava a despuntar, fa uns sis anys. Però des d’aleshores, tots els intermediaris que té al darrere han fet que sigui impossible entrevistar-la. En general, els artistes tenen memòria i se’n recorden dels qui van apostar per ells la primera vegada. La gràcia d’aquests 30 anys ha estat que hem vist néixer molts artistes quan pràcticament ningú els coneixia, i això és interessant.

Des de la capçalera s’ha de marcar distància amb els artistes?
Sí, perquè si tens una relació molt propera mai pots ser crític. És un mercat tan petit que, un dels principals problemes és que, si fas una crítica destructiva o poc constructiva a algun artista, arriba una allau de trucades. Hi haurà retirada de publicitat, queixes, trucades, i ens plantegem quina capacitat tenim per poder ser independents respecte a aquest mercat, del qual formem part. Acabem fent una funció pública, la d’empoderar i donar suport al mercat.

“El paper et permet consolidar allò que passa d’una forma veloç i accelerada a les xarxes”

Els Premis Enderrock són els Grammy catalans?
No ho sé, però intentem que siguin la referència, ja fa 25 anys que els fem i vam començar-los com una broma. Els premis s’han convertit en una referència per als artistes, per als programadors i els mitjans de comunicació. La constatació que això és així és que The Tyets van presentar el Coti x coti als Premis Enderrock; l’endemà s’havien disparat els escoltes de la cançó i, en menys d’un any, ha trencat totes les barreres de les audiències. Ens sentim molt orgullosos d’haver creat un espai on puguem mostrar la música del país.

Què ha vist canviar més en els últims 30 anys?
El paper de les dones com a líders de propostes musicals o com a músiques. Juntament amb la professionalització del sector musical, és de les coses que més han canviat. De fet, en els primers números de la revista apareixia una dona a la portada cada 25 números, i en els darrers anys hem fet especials parlant només de les dones.

Un dels èxits d’Enderrock és que tots els qui fan música en català hi volen aparèixer?
Sí, i no només en català. És veritat que posem l’accent en la llengua, però hem fet portades d’artistes que no canten en català. El nostre marc de referència és el mercat dels Països Catalans, i parlem de qualsevol artista, faci l’estil que faci. És veritat que exercim certa influència com a prescriptors en el mercat musical i intentem que aquesta prescripció sigui el màxim de rigorosa possible. Això crea moltes pressions, però estem contents que la gent ens pressioni [riu] per poder sortir a les portades.

Enderrock és, sobretot, una revista de paper. Morirà, el paper?
No, no morirà, així com el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio. El paper aguanta moltíssim, i també ho farà el disc, perquè necessitem marcar certa distància respecte de la rapidesa amb què evoluciona l’accés a la informació. Cada vegada que canvien els formats amb els quals accedim a la informació, neix una nova escena musical, i crec que el paper ha superat totes aquestes generacions.

Què aporta el format paper?
Et permet consolidar allò que passa d’una forma veloç i accelerada a les xarxes. I de fet, molts artistes ens demanen sortir a la portada, perquè saben que té una transcendència diferent del milió d’escoltes a Spotify. El paper ens serveix per prescriure; pensa que cada mes surten 80 discos en català i unes 300 cançons, així que és impossible accedir a tot això. Que hi hagi una prescripció, encara que sigui subjectiva, és interessant, i s’haurien de potenciar els prescriptors.

S’han platejat mai prescindir del format paper de la revista?
No, només quan arriba la factura de l’impressor [riu]. Necessitem aixecar uns 100.000 euros per cada número, n’editem uns tiratges de 8.000 exemplars, i al cap d’un any hem de facturar un milió d’euros per poder sostenir un producte editorial com el d’Enderrock.

La llengua és element intrínsec del projecte d’Enderrock. Com es competeix amb l’oferta allargada de les capçaleres en castellà que conviuen a Catalunya?
No em preocupa que hi hagi publicacions en castellà a Catalunya, perquè som competents en les dues llengües, però quan vas als quioscos d’un país monolingüe totes les publicacions són en aquesta llengua. El que em preocupa més és que, per fer possible aquest mercat d’edicions de diaris i revistes, hi ha d’haver un suport publicitari.

I no hi ha aquest suport?
En la majoria de països les grans marques inverteixen en les publicacions perquè es consideren estats. A Catalunya, en canvi, les grans marques només s’anuncien a les publicacions en castellà, no contemplen les publicacions en català com una de les millors eines per arribar al públic de proximitat.

“Borriana ha provocat que estiguem rebent més peticions que mai per subscriure’s a Enderrock”

Quin és el full de ruta que té Enderrock a curt i mitjà termini?
Un dels reptes en fer 30 anys era pensar de quina forma Enderrock deixa un testimoni i és una referència, però ens interessa també el prestigi de la revista. Per tant, voldríem continuar treballant en què la revista no només faci entreteniment musical, sinó que en el seu pòsit aporti prestigi, perquè hi escriu gent molt competent. Per altra banda, estem treballant per crear un entorn no només de paper, sinó també com una plataforma amb tots els pòdcasts musicals que s’estan fent en aquest moment en català.

Com tenen previst fer-ho?
N’hi ha molts i ens agradaria crear un entorn al voltant d’Enderrock per poder visibilitzar aquests espais que també fan ràdio. I hi sumarem una plataforma en la qual es puguin trobar referències de tots els discos que s’editen en català arreu dels Països Catalans. Així, els catalans que viuen a l’exterior i el que viuen al país podran comprar la música dels artistes, i reivindicarem el sector de la música, reforçant la idea que un disc és una obra d’art.

Fins a la primavera vinent tenen previst celebrar els 30 anys de la capçalera. Pot avançar-nos algunes de les actuacions previstes?
Sí, estem preparant una antologia de la música catalana dels últims 50 anys a partir de les portades dels discos. Això ens farà veure de quina manera el disseny, la pintura i les arts plàstiques han estat sempre al costat de la música per crear una obra d’art conjunta. Serà una exposició per a l’any que ve amb aquesta antologia de 500 portades i un centenar de dissenyadors. Mentre hi hagi música farem soroll.