Llei de l’audiovisual estatal: l’Espanya radial dels continguts digitals

Una directiva europea en favor del pluralisme cultural i lingüístic

L’interès europeu a establir un marc comú sobre els serveis de comunicació audiovisual ve de lluny. El 1989 es va aprovar la primera directiva, coneguda com la de “televisions sense fronteres”, a la qual van anar seguint d’altres fins a la darrera, del 2018. Una directiva europea que incorporava totes les plataformes digitals de vídeo sota demanda, les OTT, a les obligacions d’oferta de continguts i inversions en noves produccions europees, que fins llavors només afectaven bàsicament a les cadenes de televisió. Una incorporació legislativa, molt llarga i complexa en la seva gestació, que responia a la preocupació que aquests nous protagonistes del panorama de consum audiovisual, majoritàriament pertanyents a empreses matrius de fora de la UE, trenquessin el marc de protecció i foment de l’audiovisual europeu.

La Directiva 2018/1808 assenyala que els estats poden “imposar obligacions per garantir l’adequada prominència dels continguts d’interès general”, que vincula a “objectius” com “la diversitat cultural”. En aquest sentit, la norma europea afegeix que “qualsevol mesura adoptada pels estats ha de respectar la diversitat cultural i lingüística d’acord amb la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals”. Aquesta Convenció, celebrada a París el 2005, assenyala que els estats “podran adoptar mesures per protegir i promoure la diversitat de les expressions culturals en els seus respectius territoris”.

Per tant, la nova normativa europea, a més d’igualar les obligacions de les OTT com Netflix, Prime Video, HBO Max, Disney + o Apple TV+ a les de les televisions, reforçava la implicació d’aquestes en l’objectiu de la potenciació de la diversitat de l’audiovisual europeu amb la introducció d’aquest concepte de la prominència, és a dir, donar visibilitat i destacar les produccions europees al seu catàleg de sèries, films i altres continguts audiovisuals.

I no només a Europa. Al Canadà tenen molt avançada la tramitació parlamentària d’una llei, la C-11, que atorgarà plenes competències a la seva autoritat audiovisual, la CRTC, per establir quotes de presència i visibilitat de continguts originals canadencs, tant en anglès com en francès, i inversions en produccions quebequeses.

“La directiva de la UE, a més d’igualar les obligacions de les OTT a les de les televisions, implicava les primeres en la potenciació de la diversitat de l’audiovisual europeu”

Com tota directiva europea, aquesta s’ha d’incorporar a les legislacions internes dels estats, el que es coneix tècnicament com a transposició. Alguns membres de la UE, com és el cas de França, Itàlia o Bèlgica, han utilitzat les prerrogatives d’aquesta norma per establir percentatges o quotes, tant pel que fa a l’oferta de continguts com pel que fa a les obligacions de finançament de noves produccions, molt per sobre dels mínims de la directiva.

Davant les eines de foment i suport a l’audiovisual en català que la directiva europea oferia, diverses veus es van pronunciar a favor d’aprofitar-les al màxim, fins i tot abans que la directiva fos aprovada. Aquest va ser especialment el cas del CAC, o també d’entitats de la societat civil, com la Federació d’organitzacions per la llengua catalana (FOLC). El portal Comunicació 21 n’ha fet un ampli seguiment, tant en l’apartat de notícies com en el d’articles d’opinió.

En el cas de l’Estat espanyol, la transposició de la directiva ha estat molt tardana, superant amb escreix els terminis marcats. Un endarreriment que respon a la seva incardinació dins una estratègia per situar Madrid com a gran centre audiovisual europeu, sí, però mirant al mercat llatinoamericà, que vol dir de producció en castellà.

Tot cap a Madrid i més

L’anterior llei de l’audiovisual estatal, la del 2010, va respondre plenament als interessos de les grans televisions privades. La concentració de la producció audiovisual al voltant de Madrid, que és on van instal·lar-se totes elles a finals de la dècada dels 80 del segle passat, quedava reforçada amb la supressió d’una de les escasses obligacions que marcava la llei de les televisions privades: una limitada “territorialització” de la producció, que amb el pas dels anys va quedar molt reduïda, sense que ningú alcés gaire la veu.

La concentració de la producció en mans de grans grups ubicats a Madrid era, i és, una mala notícia per a la indústria audiovisual catalana, fonamentalment definida per empreses productores independents, un cop descomptada la CCMA i el centre de producció de TVE a Sant Cugat del Vallès. Això, més el fet afegit que aquesta llei no introduís cap garantia o foment per a les produccions en llengua catalana, no va tenir gaire resposta des de Catalunya. Un acte celebrat a Barcelona, mesos abans de la seva aprovació, amb la participació de representants de la producció independent, del món universitari, del CAC i de la CCMA, va ser l’única contestació pública al que vindria, i que ara s’accelerarà.

Avancem en el temps. L’abril del 2019 Netflix va obrir un gran centre de producció a Madrid, i després en vindrien d’altres. Un centre que ha estat el reclam de primer ordre del que serà el complex audiovisual més gran del continent europeu: el Madrid Content City, que amb els seus futurs 140.000 metres quadrats superarà l’històric Cinecittà de Roma o el més modern Cité du Cinéma de Saint-Denis. Als 12 estudis i 24 naus de serveis, a més d’edificis d’oficines i altres serveis, se li suma ara un campus universitari privat, impulsat pel Grupo Planeta, que pensa acollir uns 7.000 alumnes d’estudis de tecnologies i continguts audiovisuals, videojocs, màrqueting i mitjans de comunicació. Aquesta operació urbanística i inversora majúscula, liderada pel grup Secuoya, no hauria estat possible sense una implicació continuada i a fons dels poders públics, no només els regionals i municipals, sinó del mateix Estat. Especialment del Govern espanyol. I apuntem que Secuoya Studios està presidida des de fa poc més de dos anys per un exambaixador nord-americà, James Costos. Precisament aquesta empresa és la que està produint la docusèrie La Moncloa, amb Pedro Sánchez com a protagonista. No serà el darrer cop que aparegui Costos en aquest article.

Comença el ball

A la tardor del 2020 es va publicar el primer avantprojecte de la futura llei audiovisual per part del Ministeri d’Afers Econòmics, al qual seguiria un segon l’estiu de l’any següent, amb molt pocs canvis. En tot cas, cap canvi en tres aspectes fonamentals: una definició més laxa que a la llei del cinema estatal respecte a la consideració de productora independent, quan és una figura que en tota normativa d’aquestes característiques compta amb mesures concretes de protecció; unes mínimes quotes pel que fa a l’oferta de continguts europeus i d’obligacions financeres de noves produccions, a diferència d’altres estats europeus, i cap percentatge o mesura de foment per a l’oferta audiovisual en català ni tampoc per a la producció d’obres en llengua catalana.

Entre un esborrany i l’altre, es va anunciar un gran projecte amb el qual compartia els mateixos objectius i que ja s’havia estat “cuinant” des de feia més d’un any. De fet, són les dues cares de la mateixa moneda. El març del 2021, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va presentar al cinema Doré de Madrid el projecte ‘Espanya, hub audiovisual d’Europa’, més conegut com a ‘Spain Audiovisual Hub’. Darrere d’aquest projecte hi haurà uns 1.600 milions d’euros d’inversions fins al 2025, entre ajuts europeus Next Generation i desgravacions fiscals de tota mena.

Alguna referència al pluralisme cultural i lingüístic de l’Estat espanyol? Cap ni una. Ni als discursos oficials ni al document presentat. I en la reduïda llista d’oradors d’aquest acte institucional, hi va figurar un nom del qual hem parlat abans: James Costos.

“Al Govern espanyol ‘més progressista de la història’ la llengua catalana li fa nosa”

Gairebé coincidint amb la publicació del segon avantprojecte de la llei, Pedro Sánchez va viatjar a Los Angeles per reunir-se amb les majors nord-americanes. Entre altres figures clau d’aquest món, va participar en les trobades Charles H. Rivkin, director general de la MPA, la poderosa Motion Picture Association, amb Disney, Netflix, Paramount (integrada a Viacom CBS), Sony Pictures (propietària de la històrica Columbia), Universal i Warner Bross com a membres. Doncs bé, el gran i únic anunci que va fer Sánchez des d’allà va ser que el centre de producció europeu de Viacom CBS, ubicat a Londres, es traslladaria… a Madrid.

Des del sector de la producció audiovisual independent es van presentar al·legacions als dos avantprojectes, a més de fer reunions i gestions de tota mena. De forma similar, entitats en defensa de les llengües catalana, basca o gallega van fer totes les gestions que tenien al seu abast. Però quan, el setembre de l’any passat, es va filtrar al diari El Periódico el text que havia de ser aprovat aviat pel Consell de Ministres, aquest era gairebé una còpia dels avantprojectes i es mantenia en la mateixa línia que la llei del 2010: cap protecció o foment per al català. Res. Que aquest text sorgís d’un govern de coalició de PSOE i Podem il·lustra amb tota cruesa no només que el català és menystingut –cap novetat en una legislació espanyola–, sinó que al Govern espanyol “més progressista de la història” la llengua catalana li fa nosa. Que el gabinet de Pedro Sánchez estigui integrat per tres ministres catalans –un d’ells, el de Cultura– i dos de valencians hi afegeix un element especialment colpidor, que mereix un comentari que aniria més enllà del marc natural d’aquest article.

Però no va ser fins que es va conèixer aquest esborrany que van saltar totes les alarmes. El Govern es va mobilitzar i va intentar negociar una reconsideració del seu articulat, que donés alguna garantia a l’oferta de continguts i a la producció audiovisual en llengua catalana. El text finalment aprovat pel Consell de Ministres va introduir unes petites, reduïdes i molt limitades mesures vinculades al pluralisme lingüístic. Posteriorment, s’ha anat coneixent un llarg procés de negociacions entre ERC i el PSOE per introduir algunes quotes i garanties lingüístiques afegides. El problema d’haver-se posat tard a negociar la llei és que s’ha acabat treballant sobre esmenes del seu articulat, i no sobre el que podria donar de si una transposició de la directiva europea realment garantista del pluralisme cultural i lingüístic. Per entendre’ns, començar amb el full en blanc. Per tant, quedava poc marge de maniobra. Per exemple, el fet de negociar una subquota per al català sobre la quota d’oferta mínima de continguts prevista per al conjunt de llengües oficials a l’Estat significa que tota la resta –que és la majoria i tota doblada al castellà, si es tracta de grans estrenes– queda al marge de cap regulació lingüística que pugui beneficiar el català, el basc o el gallec.

Una cosa similar passa amb l’establiment d’un percentatge per al pluralisme lingüístic sobre les reduïdes obligacions de finançament de noves produccions; unes obligacions entre gairebé tres i cinc vegades inferiors a les establertes per Itàlia o França, per exemple. Serveixin com a exemple les dades d’inversió en producció audiovisual de televisions i plataformes audiovisuals, només les que tenen seu a l’Estat espanyol, del 2019. Són les darreres que la CNMC (l’organisme que actua com a autoritat audiovisual estatal) ha fet públiques. Si les obligacions de finançament establertes a la llei del 2010 havien de sumar quasi 111 milions d’euros en total, les inversions comptabilitzades van superar els 311, quasi tres vegades més. Ara ens trobarem amb quelcom similar, però amb xifres globals més importants encara.

Aquest és un tema clau per a la nostra indústria audiovisual. Les quotes d’obligat finançament a produccions en català són l’única mesura en tota la llei que afavoreix directament el teixit de les productores independents balears, catalanes i valencianes. Per sentit comú, una sèrie o pel·lícula en català hauria de ser produïda per una empresa d’aquí. Dit d’una altra manera, les quotes lingüístiques aplicades a les obligacions de finançament de noves produccions són l’única mesura de territorialització d’aquests diners.

Tot i que s’ha parlat i publicat molt sobre les mesures lingüístiques de la llei per al català, el basc i el gallec, val la pena fer-ne un petit repàs.

Quotes tímides i insuficients

Si analitzem les quotes lingüístiques sobre l’oferta de televisions i plataformes audiovisuals, les televisions privades estatals en queden absolutament al marge. Només RTVE n’haurà de programar en català, basc o gallec un 3,8%. I si apliquem els mínims previstos per a gallec i basc voldria dir que, com a molt, l’oferta en català arribaria tot just al 3%. Tenint en compte les actuals desconnexions de TVE Catalunya, més la minsa producció dels centres de les Illes i el País Valencià de RTVE, veurem quin creixement s’acaba produint respecte a la situació actual.

Pel que fa a les OTT, tot i que inicialment l’acord ERC-PSOE afectava totes elles amb un 6% a repartir entre català, basc i gallec, el Ministeri de Nadia Calviño el va reduir només a les plataformes amb seu a l’Estat espanyol, com FlixOlé, Movistar o Filmin, per exemple. O sigui que les que sumen la gran majoria del consum audiovisual domèstic queden fora de cap obligació percentual cap al català. El motiu adduït pel Govern espanyol per justificar aquest veto –que les prerrogatives de la directiva europea no permetrien obligar Disney+ i la resta a complir-ho– és totalment fals, si veiem que legislacions com la de la Federació Valònia-Brussel·les inclouen dins les obligacions lingüístiques “qualsevol distribuïdor o comercialitzador” de serveis de comunicació audiovisual que operi allí, amb independència del “sistema de difusió o transmissió digital” que utilitzi.

Com a alternativa a aquesta duríssima destralada de l’acord inicial, s’ha previst una mena de “premi de consolació” lingüístic. S’ha afegit una disposició addicional a la llei, en la qual s’indica que els doblatges o subtítols ja existents han de ser incorporats a les obres del catàleg, tot i que amb diversos condicionants que poden limitar substancialment la seva aplicació. Així mateix, es crearà un fons per al doblatge i subtitulació, finançat per les comunitats autònomes i l’Estat, però sense cap previsió econòmica concreta, ja que la part que aporti l’Estat dependrà de “les disponibilitats pressupostàries aprovades anualment”. És més o menys el mateix que diu la llei espanyola del cinema, després que el PP hi introduís una modificació a l’article del fondillo, el fons de finançament específic per a produccions en llengua no castellana. Un nou redactat que va permetre que, fins als pressupostos generals de l’Estat aprovats l’any passat, cap dels diversos governs espanyols de la darrera dècada hi destinessin ni un sol euro i que això no signifiqués cap incompliment legal, si es feia una lectura restrictiva de l’article.

La presència de continguts doblats al català, basc i gallec dependrà d’un acord d’autoregulació –és a dir, totalment voluntari– de tots els operadors de serveis de comunicació audiovisual. Acord que haurà d’impulsar la CNMC, “en col·laboració amb les comunitats autònomes amb llengua oficial”, en el termini de mig any. I pel que fa a la supervisió del seu compliment, que passarà també per garantir que els continguts en català siguin ben visibles (prominents) a les interfícies de cerca de continguts de les plataformes, aquesta feina recaurà, a més del nou consell audiovisual valencià, en el CAC. Un organisme que no té cap membre en el seu nou consell que sigui expert, o si més no bon coneixedor, ni del sector del doblatge en particular ni de la indústria audiovisual en el seu conjunt. Se’ls gira feina.

L’altre apartat, el de la participació del català en les obligacions de finançament de noves produccions audiovisuals, necessita fer uns quants números. RTVE haurà de destinar a futures obres en català, basc o gallec un 10,5% del 6% dels seus ingressos; és a dir, poc més del 0,6%. En el cas de les televisions privades de cobertura estatal i les OTT, hauran de destinar un 10,5% al conjunt de les tres llengües, però només sobre el 5% dels seus ingressos a l’estat espanyol. Per tant, poc més del 0,5%.

És sobre la projecció monetària d’aquests percentatges que s’ha popularitzat la xifra global de 15 milions d’euros anuals per a noves produccions en català. Més enllà del càlcul fet, caldria afegir que una part significativa d’aquests diners, per sobre del 20%, ha d’anar destinada a futures obres en basc i en gallec, i no pas a produccions en català.

“La presència de continguts doblats al català dependrà d’un acord d’autoregulació, per tant voluntari, dels operadors de serveis de comunicació audiovisual”

El resultat final ha decebut molt les entitats que treballen per les llengües minoritzades. El 26 de maig, el dia de la votació al plenari del Congrés, A Mesa pola Normalización Lingüística, Euskalgintzaren Kontseilua, Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, ACPV, Escola Valenciana, FOLC, CIEMEN i Iniciativa Pol Asturianu es van concentrar a Madrid per denunciar que la llei dona “una presència indigna a les llengües pròpies de l’Estat (que no són la castellana)”. “S’ha perdut l’oportunitat per a la igualtat, i la llei invisibilitzarà les nostres llengües en les pantalles. És més, es perpetuarà la vulneració dels drets”, afirmaven les entitats en un manifest conjunt.

En un sentit similar s’han pronunciat les dues autoritats audiovisuals del domini lingüístic del català, el CACV i el CAC. En un article conjunt, els seus respectius presidents, José María Vidal i Xevi Xirgo, lamentaven que “la llei és esbiaixada a l’hora de preservar els interessos del sector [audiovisual] que, a Catalunya i al País Valencià, a més, tampoc garanteix la presència adequada de totes les llengües oficials en aquest àmbit”.

Sorpresa final: la producció independent, desprotegida

A la recta final de la tramitació al Congrés, es va introduir una esmena que ha trasbalsat totalment la indústria audiovisual d’arreu de l’Estat espanyol i que va provocar canvis de vot en diversos grups parlamentaris. Una esmena acordada entre el PP i el PSOE, que modificava profundament la definició de la figura de productora independent i, amb ella, qui podria beneficiar-se de la reserva d’un 70% dels recursos econòmics provinents de les obligacions de finançament de televisions i OTT per a noves produccions audiovisuals, que ja hem descrit abans. Una xifra que superaria amb escreix els 100 milions d’euros anuals. Doncs bé, amb el nou redactat, per exemple, una productora vinculada a Mediaset España, a Movistar o a Atresmedia seria considerada una productora independent en una sèrie o pel·lícula impulsada per tercers i, per tant, la faria beneficiària directa d’aquesta quota protegida i reservada per a empreses realment independents dels grans grups mediàtics.

Justament el dia abans que es concentressin les associacions en defensa de les llengües asturiana, basca, catalana i gallega, el conjunt d’associacions de productores independents de l’Estat, agrupades en la Plataforma Audiovisual de Productors Independents (PAP), van presentar a Madrid un manifest per denunciar que aquest canvi a la llei “posa en seriós perill la supervivència d’un ecosistema cultural divers i equilibrat”, expressant el seu malestar cap al Govern espanyol i especialment amb el ministre de Cultura, Miquel Iceta, amb qui s’havien reunit pocs dies abans durant el Festival de Canes.

Les dues associacions catalanes que representen la producció audiovisual independent n’han fet una valoració més precisa. Norbert Llaràs, president de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC), considera que aquesta modificació d’última hora “es va produir per la feblesa de la Moncloa davant d’UTECA [la patronal de les grans televisions privades]” i que “l’aprovació d’aquesta nova llei suposa una gran decepció, pel menysteniment dels veritables productors independents, permetent que els principals operadors televisius puguin beneficiar-se d’aquesta condició”. Pel que fa a la indústria audiovisual catalana, Llaràs considera que “és doblement greu, perquè centralitza encara més la producció audiovisual, i li va traient capacitat de lliure creació i de projecció de la pròpia identitat”.

“La concentració de la producció en mans de grans grups ubicats a Madrid és una mala notícia per a la indústria audiovisual catalana”

“Els productors independents ens trobarem en un ecosistema en què haurem de competir en inferioritat de condicions contra les productores dels grans grups televisius, perquè en igualtat de pressupost, les televisions poden oferir un ventall de publicitat i màrqueting que a nosaltres ens costa diners”, lamenta Jordi B. Oliva, president de la Federació de Productors Audiovisuals (PROA). Això, segons ell, posa en perill “les noves veus, les veus diferencials, les veus de dones, les veus de llengües oficials diferents del castellà”, ja que “qui s’arrisca és la producció independent”. En aquest sentit, Oliva lamenta que s’hagi produït aquest acord entre el PP i el PSOE, en lloc de fer una defensa “de la producció cinematogràfica, de la producció independent i de la cultura”.

En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell: “La nova llei és un desastre per a la producció independent. Pot propiciar la concentració de la indústria a Madrid i que els bons professionals se’n vagin cap allí a treballar. És un greu error perquè a qui s’hauria d’haver donat suport és a la producció independent, que és la que garanteix la diversitat”.

L’impacte d’aquesta mesura fa mal especialment a Catalunya, perquè aquí les productores independents tenen un pes molt més important que a Madrid, que és on es concentren els grans grups. Aquest és un aspecte que destaca el Clúster Audiovisual de Catalunya quan afirma que “s’hauria de defensar la producció independent, que afecta moltes empreses catalanes i que és un element fonamental perquè tinguem més producció a Catalunya”.

 

Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.