Les prescripcions literàries guanyen terreny a les xarxes: “Estem veient com molta gent s’està motivant per llegir”

Cada vegada són més les persones que parlen de llibres a les xarxes socials. Si bé es coneixen amb diversos noms en funció de la plataforma que facin servir –booktubers, booktokers o bookstagramers, entre d’altres–, tots tenen en comú que busquen captar nous lectors i fer recomanacions, també per a aquelles persones ja habituades a la lectura. Esperonades per editorials i llibreries com un agent cultural més, diverses prescriptores literàries expliquen a l’ACN que fan servir un “estil propi” i que sempre treballen amb “total llibertat”. “Estem veient com molta gent s’està motivant per llegir, i això és fantàstic”, subratllen.

L’Ania Posada va començar a parlar de llibres a les xarxes després de la pandèmia. En un primer moment feia tota mena de contingut, però es va acabar de perfilar quan va etiquetar una editorial a les seves publicacions i aquesta li va començar a enviar llibres. “No pensava que fos un tema que funcionés, però les xarxes són una bona manera de captar lectors”, reconeix, tot i que en l’actualitat compagina la seva tasca en línia amb la de professora de teatre.

Els orígens de la Marta Sangrà es remunten a YouTube, en un moment en el qual encara no s’havien consolidat els reels. “Vaig començar una carrera d’estudis literaris i només llegia en castellà, fins que un amic em va preguntar com és que no ho feia en català, i una mica com a repte personal ho vaig començar a compartir per allà”, relata.

Actualment, Sangrà reconeix que és una plataforma que ha anat deixant amb el temps perquè comporta “molta més feina”. Així mateix, igual que Posada, reconeix que dedicar-se exclusivament a crear contingut literari a xarxes és “complicat”, però totes dues coincideixen que fer-ho els ha obert altres portes amb altres feines que també han pogut anar combinant.

Un altre cas diferent és el de la periodista cultural Andrea Gumes, que compagina la seva feina al capdavant del programa Nervi, a 3Cat, amb la passió per la literatura, de la qual en parla de forma habitual a través de les seves xarxes socials. “Actualment, m’arriben entre deu i quinze llibres cada setmana”, reconeix.

“En un principi et sents una mica en deute per allò de dir: si m’envien un llibre a casa vol dir que n’haig de fer una cosa a canvi, però, un cop assimilat, entens que són unes eines a partir de les quals pots fer la teva feina”, relata. “La gent em considera una prescriptora, però jo sempre dic que en realitat ho faig de forma gratuïta, perquè no tinc un espai com a tal”, assenyala”, ho faig una mica perquè vull, i per amor a l’art”.

La relació amb les editorials

Les prescriptores culturals reben propostes de les editorials, que els ofereixen llibres per després parlar-ne a les xarxes. Posada afirma que no es tracta d’un “contracte” ni tampoc de cap lligam que en acabat les obligui a dir-ne una cosa en concret. “Tu ets lliure d’opinar negativament, o dir que no t’ha agradat, que no és el teu tipus de literatura… o el que sigui”, assenyala. Al seu entendre, no es tracta de “destrossar la feina de ningú, però és important ser sincera, igual que si una cosa t’encanta”.

D’aquesta mateixa forma ho veu Sangrà, que apunta que creadores com elles no s’enfoquen només a fer ressenyes, sinó que també fan recomanacions més acurades segons les necessitats de les lectores, o parlen de curiositats relacionades amb la literatura. “Cadascuna ho fa segons la seva pròpia dinàmica o personalitat”, detalla.

Pel que fa a la relació, la compara amb la que poden tenir els periodistes. “Des de fa un temps les editorials compten amb nosaltres com a professionals”, sosté, “però jo encara compro molts llibres, perquè som addictes a comprar literatura”. D’altra banda, també té molt clar que si un llibre no agrada, s’ha de dir. “Si em proposen un títol i veig que no m’agrada gens els hi dic, i si finalment hi entro i no m’agrada també, en aquest sentit no em tallo ni un pèl”, conclou.

Per a Gumes, les primeres prescriptores de la cadena són precisament les editores. “Jo em baso molt en el seu criteri i m’ajuden moltíssim a l’hora de triar”, sosté. També defensa que la prescripció de llibres a internet no deixa de ser una “ampliació” o un “camí natural” dels clubs de lectura i les presentacions. Gumes, a més, ho separa de la crítica i defensa que poden conviure perfectament.

“És una part natural i orgànica, ara mateix tot plegat s’està ampliant i democratitzant”, insisteix, “tot i això, jo crec que falta crítica literària com a tal, trobo a faltar llegir una bona ressenya, una bona crítica –positiva o negativa– d’un llibre, més enllà del que es pugui trobar en pòdcast i revistes especialitzades”.

El català com a element identificador

En el cas de Posada, Gumes i Sangrà, la llengua habitual en què es comuniquen és el català. “Fer-ho en castellà mai va ser una opció”, insisteix Posada, que recorda que quan ella va començar no hi havia tanta oferta com en l’actualitat. Preguntada per les diferències entre la comunitat que fa els vídeos en castellà, admet que no connecta amb el tipus d’oferta literària de la qual parlen, si bé també reflexiona sobre el fet que, a vegades, en el cas de la catalana hi ha una tendència a abusar d’allò més “intel·lectual”. “Jo soc lectora perquè m’agrada i ja està, llavors no comentaré clàssics perquè tampoc els he estudiat, sinó que potser parlaré de llibres més actuals i que m’agradin”, diu.

Sangrà opina que el BookTok Espanya –una etiqueta provinent de TikTok– està més enfocat a “literatura juvenil, fantàstic i romàntica” i que, en general, es comenten més llibres de grans grups editorials, “Els creadors de contingut en català sovint som molt puristes i trobo que també fa falta un perfil que faci continguts d’aquest tipus, perquè triomfa molt al món anglosaxó”, assenyala.

No és el seu cas, però, ja que admet que el seu perfil és més minoritari i que va lligat a un tipus de lectures molt concretes. “Jo sé que amb el tipus de llibres que llegeixo no em faré mai viral, perquè al final llegeixo coses molt determinades que no són best-sellers i, per tant, no són tan famoses”, conclou.

Viralitat i estètica

Durant els darrers anys diversos llibres i sèries s’han fet virals a les xarxes, com és el cas de les propostes d’autores com Sally Rooney, Irene Solà o Regina Rodríguez. També ha passat amb certes sèries com, per exemple, l’any passat, amb Blackwater. A Gumes aquesta viralitat li agrada molt perquè permet “generar un debat” i “potenciar la conversa” sobre una determinada publicació.

En aquest sentit, creu que igual que passa amb les sèries o les pel·lícules, també està bé que hi hagi una comunitat de lectors que vulguin parlar sobre llibres. “La sensació de formar part d’alguna cosa és meravellosa”, opina, “pot haver-hi gent que estigui en contra, però crec que és maco”.

Una altra de les característiques a les quals la literatura s’ha anat adaptant és l’estètica, molt lligada a la imatge i a l’exposició a les xarxes socials. “Molts llibres entren pels ulls i les editorials han sabut entendre perfectament el nou llenguatge de les xarxes”, sosté Gumes, “és una eina més per aconseguir lectors, i crec que és totalment legítima”.

Així mateix ho veu Posada, que defensa que hi ha portades “molt boniques” que confirmen aquesta atenció i cura per l’estètica. Tot i això, avisa que també pot ser qüestionable si es transforma només “en una mena de performance”. “Hi ha molta gent que no llegeix una cosa perquè vol, sinó perquè vol ser la noia que llegeix Mercè Rodoreda al metro, i amb això es perd una mica el sentit de llegir”, afegeix.

Tipus de públic i el perill de l’autoajuda

Igual que passa amb els clubs de lectura o a les biblioteques, també a les xarxes el públic femení és qui més segueix les prescriptores literàries. Sangrà té les xifres ben presents: “Al voltant del 80% són dones”. “No sé per què passa, però és un fet”, afegeix. Gumes apunta que els homes també llegeixen, però que, possiblement, ho facin més en solitari. “Escriuen llibres, però després no en parlen, i és una pena perquè trobo que seria molt interessant, a mi m’interessa la seva perspectiva i el seu punt de vista”, insisteix.

Finalment, pel que fa als temes, segons Posada s’ha de poder parlar de tot; no obstant això, avisa que també hi ha temes que cal vigilar de ben a prop. “Quan una trama parla d’estereotips, masclisme, violència o romantització de relacions tòxiques, per exemple”, remarca. També fa referència als llibres d’autoajuda, els quals poden fer “més mal que bé” si ho agafa una persona “en un moment equivocat”, o ho “interpreta d’una forma errònia”.

De fet, Sangrà opina que la proliferació d’aquests darrers està molt lligada al funcionament de la societat actual, que ha perdut una mica la idea “de camí moral”. “Crec que hi ha gent que vol seguir una mica això i pot ser problemàtic perquè els comportaments morals i ètics que apareixen van molt lligats a la individualitat d’un mateix i de la necessitat de ser la millor versió possible”, afirma.