L’art urbà a Barcelona: una llarga lluita a la recerca del prestigi

Un tauró viu al Carmel de Barcelona des de fa un any. El 2023 aquest barri recuperava un mural que recrea aquest animal després que els operaris de neteja l’esborressin per error el 2021. L’artista italià Blu va ser l’encarregat de pintar-lo, però darrere seu hi havia tot un treball col·lectiu fet amb les entitats i el veïnat de la zona.

El projecte El Carmel mossega va ser una iniciativa del districte d’Horta-Guinardó i el Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona per mantenir un element tan propi dels veïns, com una botiga de tota la vida, una plaça o una escola. “La gent sentia que el mural era seu perquè estava integrat al barri del Carmel”, expliquen Ana Manaia i Xavi Ballaz, directors de B-Murals, una productora d’art situada a la Nau Bostik (La Sagrera, Barcelona), que va coordinar i dissenyar el dibuix.

A Barcelona i l’àrea metropolitana trobem diverses mostres d’art urbà que integren la pintura a l’espai públic. En aquest escenari, cal tenir en compte el paper de les empreses que fan d’intermediàries entre els artistes, els ajuntaments i els espais on pintaran. La seva tasca és força desconeguda entre la ciutadania, ja que encara hi ha força confusió entre art urbà, grafiti i, de vegades, tot es redueix al vandalisme.

Si ens centrem en la ciutat de Barcelona, cal remuntar-se al 2006 quan l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana prohibia qualsevol acció que alterés visualment l’espai públic. Però el 2010, amb el canvi de mandat, les coses van començar a canviar, especialment quan la productora d’art Rebobinart, situada a Sant Andreu, va iniciar, amb el suport de l’Ajuntament, el projecte Murs Lliures, una plataforma que animava els artistes perquè pintessin als murs en desús del Parc de les Tres Xemeneies del Poble-sec.

Amb aquesta iniciativa es canviava la visió vandàlica de l’art urbà i es recuperava un espai públic que avui dia es manté. També, aquell any, el col·lectiu Difusor va estrenar el festival Open Walls Conference, que combinava mostres d’artistes d’arreu del món amb conferències sobre el present i el futur de l’art urbà.

Així, aquests dos moments feien pensar que l’art urbà per fi respirava a la metròpoli. Han passat més de deu anys i és cert que s’han consolidat empreses productores d’art com Rebobinart i B-Murals, que legalitzen i asseguren una activitat que abans era perseguida. Però, tot i això, aquestes entitats encara pateixen per omplir la ciutat d’art urbà, sobretot pels tràmits burocràtics per demanar les llicències d’obra i perquè, segons diuen, no s’ofereixen prou espais. Avui dia, els espais més comuns que cedeix l’Ajuntament són les tanques d’obres, és a dir, els murs que tapen un solar on es farà un edifici.

L’actual normativa també és un problema. En aquest sentit, Marc Garcia, director de Rebobinart, diu: “Està clar que hem avançat, perquè els artistes venien de pintar trens de forma il·legal i ara s’han professionalitzat, però hauria d’haver-hi una legislació estatal centrada en nosaltres o bé, a escala local, els ajuntaments haurien de tenir normatives especialitzades, perquè ara pintem com a constructors i en sortim perjudicats… Als municipis els surt més a compte contractar un sol artista que no pas una empresa com nosaltres”.

Marc Garcia (Rebobinart): “Els ajuntaments haurien de tenir normatives especialitzades, perquè ara pintem com a constructors i en sortim perjudicats”

Garcia defensa un model com el de la seva empresa, perquè es tracta d’un treball col·lectiu i més pausat, ja que el productor i l’artista pensen en el context urbà on va a parar l’obra. A més, des de Rebobinart ofereixen formació en termes de seguretat: “N’hi ha que no saben pujar a una escala o no tenen coneixement de drets civils”, apunta.

La tasca de B-Murals és similar i, a més, diuen que ells “solucionen problemes a través de l’art”. Exemple d’això és la intervenció que van fer a la Basílica del Pi, al Gòtic, on un grafiter va tacar un escut de l’interior i l’església va acudir a B-Murals per posar-hi remei. D’aquí en va sortir l’obra d’Octavi Arrizabalaga, reconegut internacionalment com a Aryz.

Sortim de la metròpoli per posar un altre exemple de com l’art urbà s’estén i guanya fama. Es tracta del projecte que ha produït Rebobinart a Bilbao juntament amb l’empresa de tecnologia de pagaments VISA i l’Agència Líbero. Així, el passat maig van inaugurar el mural Besarkada (abraçada en euskera) que homenatja les futbolistes de 1971 i les actuals.

Que les empreses inverteixin a fer art urbà és símptoma, per una banda, que aquesta pràctica està socialment acceptada, però per altra fa que s’allunyi dels seus orígens, arrelats al territori i el desenvolupament local. I, com sol passar, la demanda ha augmentat: “Oferir murs legals ha obert l’accés a què il·lustradors i pintors puguin accedir a l’espai públic i ja no ho facin només els grafiters. El problema és que ara no hi ha feina per a tots els artistes. S’ha de consolidar el sector a nivell econòmic per sortir de l’actual saturació”, reflexiona Garcia.

Pintar a la via pública: més enllà del debat ètic i legal

Exemples com els mencionats fan pensar que queda lluny l’època en què s’associava pintar una paret a fer un acte vandàlic. Tot i això, des de B-Murals creuen que encara hi ha criminalització de l’art de carrer: “Cal separar el debat ètic de si un grafiti és legal o no i pensar en el valor artístic que té. Que pintar trens és il·legal? Sí, però un no es fa artista urbà a l’escola de disseny, sinó perquè entén la ciutat com un espai de creació”, remarca Xavi Ballaz de B-Murals.

Per la seva banda, Ana Manaia creu que pintar a la via pública era una necessitat que s’ha reduït amb l’actual tecnologia: “Els primers grafiters no tenien Instagram, sinó un nickname que treballaven a casa i el portaven al carrer a través de les pintades als trens. Ara hi ha mitjans digitals per fer-ho però, tot i això, hi ha grafiters que han de pintar a les vies per connectar amb les arrels del grafiti”.

Ana Manaia (B-Murals): “Hem de portar l’art a l’espai públic per posar en joc les relacions de la comunitat”

Manaia afegeix que, en tant que es poden mesclar, el grafiti i l’art urbà parteixen de dos punts diferents. Per una banda, els grafiters escriuen per la resta del col·lectiu i els codis són més tancats i provenen dels seus orígens, als anys 80 i, en canvi, l’art urbà comunica cap a la ciutadania i s’adreça a tots els públics.

Qui també és partidari de donar la volta a la idea del grafiti il·legal és l’artista Martí Sawe, que va exposar la seva obra el passat estiu a la seu de B-Murals: “Que existeixi aquesta activitat fora de la llei a la ciutat és un senyal de cert descontrol i de rebel·lió en la ciutadania que veig divertit, fins i tot. Jo el grafiti el visc com un joc de rol per deixar veure el meu pseudònim a l’espai públic. En canvi, quan estic treballant en la meva proposta artística exploro alguna cosa més intrínseca”, reflexiona Sawe.

La despolitització de l’art urbà

Les institucions cada vegada són més partidàries d’impulsar projectes d’art urbà, com és el cas de BesArt, el museu d’art urbà situat al tram del Besòs que passa per Santa Coloma de Gramenet. Però les dues empreses consultades i, en especial des de B-Murals, creuen que l’important d’un mural és que tingui relació amb el barri o municipi on es pinta, com es va fer amb el tauró del Carmel, i manifesten que si es converteix en quelcom cada vegada més institucional, es perdrà el component social: “Hem de portar l’art a l’espai públic per posar en joc les relacions de la comunitat, és a dir, s’ha de preguntar a les associacions del barri o el municipi per la seva opinió i procurar que s’impliquin”, explica Manaia.

Fins ara, només hem posat l’exemple d’artistes que s’acullen a empreses productores d’art, però, com se sobreviu en aquest sector a títol individual? El cas de l’artista barceloní conegut com a Roc Blackblock és el més conegut a Catalunya, especialment pel seu projecte Murs de bitàcola, amb el qual ha pintat, en diferents murs, episodis històrics amb una forta connotació política, com la Guerra Civil, l’exili o els moviments sindicals. Els seus murals actuen, a més, com a eina de divulgació, ja que van acompanyats de codis QR amb explicacions històriques. En els darrers tres anys ha fet 50 murals a Catalunya. Per a ell, l’art urbà no té sentit si no és polític.

“Que el sector funcioni bé, per mi voldria dir que un noi de 14 anys pugui fer grafiti sense problema, de la mateixa manera que pots córrer pel carrer. El problema és que no hi ha gaires empreses que inverteixin en l’art de carrer i algunes tenen una visió totalment productivista. Això deixa enrere el teixit comunitari”, es queixa Blackblock, que afegeix que “si continua sent tan car demanar una llicència d’obra, al final només podran fer-ho les grans empreses, perquè un casal de joves o un ateneu no pagarà 3.000 euros”.

Roc BlackBlock: “Que el sector de l’art urbà funcioni voldria dir que un noi de 14 anys pot fer grafiti de la mateixa manera que pots córrer pel carrer”

Malgrat els impediments, ell ha pogut tirar endavant i actualment és productor i gestor cultural del seu projecte: “Si continuo treballant a Barcelona és per orgull, perquè soc d’aquí, però fer-ho és entrar en un laberint burocràtic del qual en pots sortir o no… No és només negociar amb l’Ajuntament, també hi ha Paisatge Urbà i un marc normatiu que hem intentat actualitzar, però no hi ha manera”, explica.

En definitiva, la metròpoli té una assignatura pendent per ser referent en art urbà. “Barcelona serà Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026, però l’art urbà hi manca tremendament, perquè encara no hi ha espais consolidats on fer murals potents, com es fa a Lisboa i Londres, on els murals no són per generar turisme, sinó per augmentar la identitat artística de les ciutats”, conclouen des de B-Murals.

Llegeix més continguts com aquest a Cultura B, la plataforma de tendències culturals metropolitanes