Els integrants del programa ‘Bombo i Caixa’ amb el grup Ca La Candela (foto: Bombo i Caixa).
Tot va començar quan un grup d’amics va decidir fer un programa de ràdio sobre rap català ara fa una mica més d’un any. “Teníem ganes de fer-ho”, explica en Joan traient ferro a la qüestió. Avui dia, encara que ells creguin que és exagerat definir-lo així, Bombo i Caixa és el pòdcast sobre música urbana en llengua catalana més important que hi ha al territori. És també tota una declaració d’intencions: el rap, els sons populars, no tenen per què estar escrits en castellà.
Cada dilluns, en Joan com a presentador, en Blai i en Marc com a tècnics de so, i uns quants col·laboradors més es reuneixen a Boca Ràdio de l’Espai Jove Boca Nord, al barri del Carmel de Barcelona, per entrevistar algunes de les veus del panorama musical underground més destacades de l’actualitat catalana. Lildami, Acros, Sr. À, Baye Baye, Lil Kali, Poor Tràmit, Ca La Candela, Hereus del Beat, 97onzas o Spxxn P ja han passat pel programa, i encara queden molts noms per fer-ho. Santa Salut, Nu Drama, Figa Flawas, Senyor Oca, La Masia BCN, 31 Fam o Flashy Ice Cream ben segur que algun dia faran parada a l’estudi de gravació d’aquest barri barceloní.
Breu història del rap català
Amb el permís d’El Dísop i el seu Jo no soc polac, jo soc català, o de Crim i el seu Odi en un gest –el primer disc de rap íntegrament cantat en català–, es pot dir que aquest estil de música va viure el seu auge amb At Versaris. Així ho expliquen en Joan i en Blai. Aleshores ells cursaven l’ESO i tots els versos i ritmes que escoltaven eren en castellà. “El panorama del rap català no té més de 30 anys, i sobretot va néixer amb At Versaris, que van ser un referent”, expliquen. “Potser aleshores no els vam saber valorar perquè no teníem l’orella feta”, afegeixen. Aquest grup format pels rapers Pau Llonch i Rodrigo Laviña va publicar cinc discos entre els anys 2007 i 2013 abans de dissoldre’s. Tot i que d’ençà d’aquell moment l’escena va continuar viva, mai va acabar d’assolir la força que tenia a finals de la primera dècada del nou mil·lenni, ni la que té ara.
“El 2018 es va publicar Rap de la terra, que va ser un punt d’inflexió”, relaten els membres del programa de ràdio. Es tractava d’un àlbum recopilatori que agrupava 20 artistes de rap català i que comptava amb veus com la d’Elane, Poor Tràmit, Senyor Oca, Sr. À o Valtònyc. “No hi era tothom, evidentment, però es posava de manifest que l’escena tenia força”, expliquen en Joan i en Blai.
La veritable revolució, però, encara no havia arribat. Va ser just abans de la pandèmia que la música urbana catalana va experimentar un canvi. De fet, eren artistes de la mateixa generació que en Blai i en Joan els que van començar-lo. El rap, que fins aleshores estava encotillat en les temàtiques polítiques i els sons tradicionals, va fer un salt gràcies a artistes amb sonoritats més properes al trap i lletres que ja “no estaven vinculades a la política”. P.A.W.N. Gang, Bad Gyal –quan cantava en català– o Lildami van impulsar una transformació de l’escena musical.
També van obrir un debat que encara ara cueja: és més important que hi hagi artistes cantant en català encara que el seu ús de la llengua estigui ple de castellanismes i anglicismes? “Molta gent no hi estarà d’acord, però crec que Lildami o P.A.W.N. Gang, tot i que el seu català no sigui perfecte, han fet que la gent escolti rap català”, diu en Joan. “S’ha d’agrair més que no pas criticar”, afegeix per sentenciar que aquest debat sovint és artificial. Tanmateix, creu que hi ha altres rapers com Acros o els Hereus del Beat que tenen un català amb molta menys contaminació lingüística, o que com Sr. À són uns virtuosos de la llengua.
Per la seva banda, en Blai considera que “hi ha espai per a tots els grups”. “El problema és que els mitjans posen el focus en els mateixos artistes”, denuncia.
La importància de ‘Bombo i Caixa’
En els territoris de parla catalana és difícil viure de l’art fet en l’idioma propi. A més de comptar amb un públic reduït, els mitjans de comunicació acostumen a donar veu a certes bandes amb missatges poc contundents. “Som un país petit on anem tard en aquest àmbit, i a més hi ha un estigma sonor cap al rap”, diuen els dos integrants de Bombo i Caixa. Per a ells, a la gent li costa escoltar aquest estil musical perquè l’associa a una sonoritat i a una mena de vestimenta. En certa manera, la imatge dels rapers la dicten els programes musicals convencionals, que sovint no arrisquen amb els grups emergents fins que no han triomfat de forma inapel·lable a les xarxes. “TV3 prefereix entrevistar Lildami que Acros”, exemplifica en Joan. Els missatges d’aquests dos rapers estan als antípodes. L’artista terrassenc, que actualment fa de jurat al programa de la televisió catalana Eufòria, té unes lletres que estan lluny de les del raper del Carmel, que és molt més dur en la seva crítica de classe social i política.
Tot això fa que en Joan i en Blai critiquin amb duresa la manera com es mira el rap als mitjans tradicionals. “A vegades, els artistes són tractats com joglars i no troben espais on se’ls pregunti sobre la seva feina com a artistes”, critiquen. “De fet, la manera en què els mitjans convencionals s’acosten al rap és bastant casposa”, lamenten. Segons el seu parer, Bombo i Caixa ofereix als cantants o als grups un espai on tenen temps per parlar de forma pausada. Certament, els programes duren al voltant d’una hora i les entrevistes són en profunditat. La fórmula té camp per recórrer i qui sap si algun dia aquests dos nois originaris de la Garrotxa i establerts a Barcelona podran complir el seu somni. “Encara que tenim pocs oients, algun dia ens agradaria que el programa pogués créixer en mitjans i qualitat, i que pogués tenir suport i un espai dins dels mitjans de comunicació més grans”, conclouen.
Article publicat a Línia.
