La cultura no ‘mainstream’: les conseqüències de viure al soterrani del periodisme

Passem el bisturí al periodisme cultural actual a través de diversos experts i de persones que en formen part. L’objectiu, analitzar quina és la mirada periodística cap a aquelles realitats culturals que no formen part dels canals mainstream. Volem saber quins són els motius que fan que aquesta cultura, amb el potencial que té, tingui molt poca presència als mitjans. A Barcelona i l’àrea metropolitana n’hi ha molta. Una altra cosa és que se’n parli.

Una hora de ràdio, dues pàgines al diari o cinc minuts al telenotícies. Amb aquestes píndoles informatives coneixem normalment l’agenda i les recomanacions culturals de casa nostra. Si bé és cert que se’n parla als mitjans públics i privats –Radio 3 a RTVE, Nervi a 3Cat, Plaça Tísner a betevé, Punts de vista a TVE i altres–, continuen sent escassos els espais que s’hi dediquen i les franges horàries solen ser nocturnes o de cap de setmana, a diferència de la contínua presència dels temes hard –política, internacional, economia– o de la informació sobre un esport com el futbol. A més, si parlem de cultura, de quina cultura parlem? Qui dicta què entra als mitjans i què no?

Consol Sáenz, periodista cultural a RNE Catalunya des de 1986, considera que el periodisme cultural està sempre regit per prescripcions que venen “a cop de mail o de trucada del gabinet de premsa i del que diuen els altres mitjans, sense qüestionar si és important o no”. Com diu Sáenz, això provoca que no hi hagi “opció individual”. Així, el retrat general és que cada ràdio, televisió i diari ofereix els mateixos continguts que la resta i, per tant, l’oferta de les realitats culturals menys mainstream, siguin contraculturals o no, queden molt sovint excloses del periodisme: “La cultura dels marges no és que estigui als últims esglaons, és que està al soterrani”, lamenta Sáenz, periodista del programa dedicat a la música llatinoamericana El gran quilombo, i també directora i presentadora de Territori clandestí de Ràdio 4, que aposta per les cultures alternatives. “Hi ha gent impressionant que no estem escoltant”, expressa la periodista.

Un problema de base

Preguntada pels motius de la manca de representació de la cultura underground, Sáenz assenyala, en primer lloc, la manca de valentia i curiositat dels periodistes: “Trobo a faltar el periodisme de carrer”. A banda, apunta a la responsabilitat d’aquest ofici, ja que “és un altaveu que la gent escolta”. En segon lloc, la periodista considera que el declivi del periodisme cultural que mira més cap a les carreteres secundàries que cap a les principals es deu a la precarització general de la comunicació.

Així ho va viure, de fet, Pau Cusí, actual guionista a The Mediapro Studio. Ell va començar la seva carrera com a col·laborador en diferents mitjans culturals i, passat el temps, va sortir-ne per la manca de perspectiva de futur que observava. “Veig completament inviable dedicar-se al periodisme cultural si no tens una xarxa de suport al darrere. A mi m’agradava fer ressenyes de discos, llibres i conèixer artistes, però malgrat això, a final de mes vols una estabilitat”, reflexiona Cusí. De fet, tal com apunta l’escriptora i crítica literària M. Àngels Cabré, la situació del periodisme cultural parteix d’un conflicte de base que s’alimenta de la precarietat de qualsevol periodista cultural, fins i tot del que segueix l’onada del mainstream.

Consol Sáenz: “Trobo a faltar el periodisme de carrer”

Cusí, per la seva banda, ha tornat a treure el cap a dins del panorama cultural, però com a escriptor, amb la publicació de La garota entre les dents (Columna Edicions), a través de la col·lecció Brunzits, a càrrec de la comunicadora Juliana Canet, i que va néixer per potenciar el talent literari emergent del país. Tot i l’alegria per la rebuda del llibre, aquest autor novell veu complicat entrar en el sector literari català, i encara més sent jove.

Un altre cas d’algú que coneix les dificultats del gremi tant artístic com comunicatiu és Nil Martín, comunicador cultural i actor. En el seu cas, compaginar els dos oficis el duu a ser comprensiu amb certes dinàmiques: “Si un dia en un assaig entra algú a gravar vídeos per a les xarxes, encara que pugui molestar, saps que té un sentit, perquè tu també ho has fet”. Tenir ambdós coneixements també el fa buscar estratègies comunicatives per guanyar visibilitat a través de la gestió de les xarxes socials i fer les notes de premsa o la relació amb els mitjans, tal com fa quan ha de promocionar els espectacles que fa amb la seva companyia autogestionada, Les Calatrava, la qual ara es troba en procés de crear-ne un de nou.

Per altra banda, quan Martín col·labora al programa Plaça Tísner de betevé amb la seva secció dedicada a les arts escèniques, observa com els intèrprets lluiten perquè es tractin els seus projectes: “Quan vaig arrencar a betevé, em va començar a bombardejar gent desconeguda amb correus i em preguntava com era possible aquell desfici, però és que hi ha tan pocs espais per parlar d’arts escèniques i hi ha tanta gent que vol que se’n faci ressò que és normal”, reflexiona.

Es pot anar a contracorrent?

Un altre fenomen de les dinàmiques del periodisme cultural és la poca crítica negativa que es fa als mitjans, a diferència de qualsevol altre tema periodístic, com sobretot passa en política, on el periodisme d’opinió té molta presència. Per evidenciar aquest fenomen, l’artista Carla Rovira ha dut a terme el projecte d’investigació escènica Monocultiu informatiu, on reflexiona sobre com la precarietat afecta la llibertat d’expressió i de premsa a casa nostra. El plantejament de Rovira és clar: la precarietat de molts professionals els impedeix fer cobertures, cosa que acaba fent de filtre i que es perdi la necessària pluralitat informativa. Així doncs, malgrat les dinàmiques empresarials i l’autocensura, què passa quan un periodista decideix anar a la contra per criticar el que és tendència cultural?

En aquest sentit, Cabré comparteix un episodi que ha viscut recentment. El mes de març, quan els mitjans aplaudien l’última obra d’Eva Baltasar, Ocàs i fascinació, la crítica literària va publicar a l’Ara Llegim la crítica El fracàs d’Eva Baltasar on, si bé valorava l’estil literari de l’autora, també criticava que la novel·la tracta temes que ens interpel·len de la següent manera: “S’aferra a uns personatges malaltissos i a unes històries morboses que no els deixen respirar”. Passats uns dies, l’escriptora Empar Moliner va replicar l’article al mateix diari amb la peça El fracàs d’Eva Baltasar? Quin fracàs?, on obria el debat sobre com ha d’actuar el periodista cultural: “El paper del crític, o del prescriptor, és conduir els possibles lectors. Jo, quan en una crítica llegeixo frases que el crític ens mostra com a exemple d’horror, sempre pateixo”. Passats uns mesos, Cabré explica a Cultura B que va voler respondre Moliner, però com que cap mitjà va deixar-li-ho fer va optar per penjar el text a Facebook.

Aquest fet ha servit a Cabré per rumiar sobre com considera que ha de ser el periodisme cultural: “Només estem fent informació, i el periodisme cultural ha d’anar acompanyat d’opinió que expressi si un llibre és recomanable i si val la pena. I per poder-ho fer necessitem llibertat i que no ens fiscalitzin”. Aquesta idea ja la va deixar escrita a l’article La fiscalització del periodisme cultural (Núvol, 2022), on lamentava el fet que des dels departaments de premsa de les sales culturals es vulgui tenir el control de quins mitjans assisteixen als espais “sense que hi hagi cap possibilitat que l’exposició et sembli un horror, o deficient, o mal girbada, i no la vulguis comentar”.

Pau Cusí: “Veig completament inviable dedicar-se al periodisme cultural si no tens una xarxa de suport al darrere”

Tanmateix, Cabré comparava aquesta manca de flexibilitat amb la llibertat que sentia quan va entrar a l’ofici, ara fa 30 anys: “Abans anaves als museus i centres d’art quan volies i et rebien amb els braços oberts, i després, amb les impressions recollides, feies el que volies, per descomptat. A qui se li va acudir canviar les normes d’accés? A alguna llumenera de màrqueting, potser?”, deia en aquell article.

En definitiva, el periodisme cultural és un peix que es mossega la cua, ja que tot i la voluntat dels artistes per tirar endavant projectes, grans o petits, el sistema de mitjans regeix les normes a l’hora de fer-ne difusió. “Estem en un moment molt mainstream, i els responsables de comunicació dels espais culturals s’han convertit en agents de màrqueting que volen sortir als canals importants, però la transmissió de la cultura va molt més enllà”, afirma Cabré. També afegeix que als clubs de lectura i a les xarxes socials “es fa una feina de difusió de llibres importantíssima que arriba a molta gent, però tot això a aquests responsables de comunicació els interessa menys, no?”, pregunta irònicament.

La mirada a contracorrent de Cabré es pot veure a través de les xarxes de l’Observatori Cultural de Gènere, del qual n’és directora. Allà fa difusió de les activitats que li semblen rellevants o dels premis que es donen a dones del món de la cultura, i també disposa d’un blog personal on publica xerrades, conferències, actes culturals i llibres que recomana (o no).

Les xarxes socials: la democratització de la cultura?

Si posem de nou el focus en el periodisme no mainstream, on troben els periodistes les propostes contraculturals? Hi ha qui apunta que avui dia la clau es troba a les xarxes socials. Sáenz, que coneix de prop la contracultura a través dels seus dos programes a RNE, explica que les propostes no mainstream han creat els seus canals de difusió gràcies a Instagram, la plataforma X o TikTok. “Els meus continguts m’arriben a través de les xarxes i no amb correus, perquè les xarxes són enormes; et donen la possibilitat d’obrir moltes finestres. I a partir d’aquí, i com a periodista, evidentment has de discriminar, per això se suposa que tens un bagatge i una formació”, manifesta.

Si bé les xarxes permeten que tothom pugui compartir els seus projectes i opinar lliurement, Cabré considera que ens porten al mateix carrer sense sortida: “Tenim massa canals d’informació i, per tant, sobreinformació. Acabem al lloc original, on tothom compra el mateix llibre, és a dir, molt soroll per a no res”. En conseqüència, Sáenz reivindica el “paper autèntic del prescriptor que té trajectòria i ha tingut oportunitat de llegir, veure i escoltar”, al mateix temps que afegeix que cal “discriminar tot el que ens arriba a través de les xarxes, com passa en el periodisme formal”.

Per la seva banda, Cabré es mostra crítica amb l’ús de les xarxes com a mètode de prescripció: “Si anuncies que fas una conferència i tens 200 likes, pensaràs que alguna d’aquestes persones vindrà, però no ve ningú, sinó que són persones que es queden mirant les xarxes i no van als actes culturals”.

“Dinàmiques endogàmiques”

“A Catalunya, els professionals de la comunicació i la cultura estan molt a prop, i això és positiu, però alhora genera unes dinàmiques endogàmiques que porten al fet que, si no estàs en un cercle determinat, ningú publica el que fas, i és molt difícil entrar al TN de 3Cat si no estàs en un teatre mínimament gran o en un de petit i determinat”, reflexiona Martín. En aquest sentit, i des de la visió de les arts escèniques, manifesta que cal crear xarxa, com ell actualment fa des de L’Última Merda, un col·lectiu format per quatre intèrprets que escenifiquen en festivals i fires “accions de pensament”, on es mostren crítics amb el món de les arts escèniques. “És un sector molt compartimentat, precari. Hi ha molta competència i poca oferta”, exposa Martín.

Nil Martín: “Els que ara entren en el sector artístic tenen la voluntat de generar xarxa i no tant de competir”

Tanmateix, l’actor i comunicador apunta que la precarització del sector duu a viure en el “món del freelance”. “El problema és que no hi ha una estructura sostenible i ens estem barallant per unes subvencions que són com uns diners que esperem que ens caiguin del cel”, lamenta. Finalment, afegeix que per posar fi al conflicte “s’ha d’aconseguir un 2% del pressupost dedicat a cultura i que es millorin les condicions del règim d’artistes i les dels autònoms”. Tot i els entrebancs, ell observa que hi ha un canvi generacional darrerament: “Els que ara entren en el sector artístic tenen la voluntat de generar xarxa i no tant de competir, ja que això tampoc serveix per solucionar la precarietat”.

La contracultura a Catalunya

“Tinc clar que amb el sistema actual els mitjans hi perden més que no pas les entitats culturals, perquè amb el boca-orella elles funcionen sense nosaltres”, reflexiona Sáenz, que valora que a Catalunya hi ha molta riquesa contracultural: “El Pirineu està bullint amb iniciatives relacionades amb la literatura, el cinema, la música i s’estan fent festivals meravellosos”. Aquest estiu, per exemple, tindrà lloc L’Esbaiola’t, un festival que dona accés a les arts escèniques al públic del Pallars Sobirà.

Per altra banda, si posem el focus en les propostes de l’àrea metropolitana, val la pena recuperar el cicle de conferències Cultura de Barri, impulsat a finals del 2023 pels diaris Línia a l’Espai Línia, on se citaven diversos espais de cultura de proximitat. A més, els periodistes culturals Consol Saénz i Nando Cruz van reflexionar al voltant del concepte cultura de barri, la qual, segons Sáenz, demostra als ciutadans que “portem una persona creadora a dins i que no només ens agrada anar a veure una obra, sinó també explicar com és el nostre dia a dia a l’escenari”. En aquest sentit, la periodista va destacar la feina que fan infraestructures situades en barris barcelonins, com és el cas de l’Antic Teatre, que com diu ella, ha aconseguit que al barri de la Ribera, on majoritàriament viu gent d’edat avançada, ara hi hagi un lloc on reunir-se i crear obres de teatre. “L’espai va començar amb quatre persones engrescades que volien compartir experiències i ara la seva vida ha canviat, i també la del barri”, apunta Sáenz.

M. Àngels Cabré: “Tenim massa canals d’informació, però al final tothom compra el mateix llibre”

Un altre exemple paradigmàtic és el de Paral·lel 62 (antiga Sala Barts), espai actualment gestionat per la unió temporal d’empreses (UTE) constituïda per les cooperatives L’Afluent, Quesoni i la Sala Upload i que ja ha acollit actes d’iniciatives socioculturals com Xamfrà, un centre de música i escena del Raval que utilitza la música, el teatre i la dansa com a eines de participació i inclusió social. També, fora de Barcelona, trobem propostes culturals que difícilment treuen el cap als mitjans tradicionals com La Capsa (El Prat) o espais de l’Hospitalet com el Tecla Sala, la Sala River, El Pumarejo o Salamandra, amb una extensa cartellera cultural.

Finalment, Sáenz reivindica que els periodistes, en la mesura que tinguin la voluntat de repensar la societat, haurien de treure partit de totes aquestes iniciatives culturals que no acostumen a aparèixer als mitjans, perquè com expressa ella, cal entendre la cultura com una eina de canvi: “Per a mi, la cultura, la política i la transformació social van lligades de la mà, i crec que la cultura, precisament per l’espai que ocupa als mitjans de comunicació, és en el que menys es fixen els poders i mai es considera un perill per a la política”. Així doncs, tot i l’autocensura, les notes de premsa imperioses i la precarietat, els professionals consultats, però, no tiren la tovallola i creuen que cal continuar remant a contracorrent. “Estem envoltats d’aquest capitalisme salvatge que tot ho mercantilitza i és difícil fer un periodisme cultural lliure, però la nostra feina és fer veure que no ens fiscalitzen i colar el màxim de gols”, conclou Cabré.

 

Article publicat al primer número de la revista Cultura B.