El grup Fontaines DC al Primavera Sound 2022 (foto: Eric Pàmies).
Si volgués, un amant dels festivals de música podria no parar en tot l’any. Segons la guia IrBarcelona, a tot Catalunya, la temporada passada es van celebrar 53 festivals d’entitat, dels quals 32 van tenir lloc a Barcelona i la seva rodalia. Això significa que el nostre amant dels festivals podria anar a un esdeveniment d’aquesta mena cada set dies a Catalunya i cada onze a la regió metropolitana.
Parlem de festivals com el Cruïlla, el Sónar, el Primavera Sound, el Festival dels Jardins de Pedralbes, el Grec, el BAM, l’Embassa’t, el DayDream o el Rock Fest.
Podem dir, doncs, que la regió metropolitana és un dels epicentres mundials de la cultura dels festivals? Encara que sembli arriscat afirmar-ho, la resposta és que sí.
Breu història de la cultura dels festivals
Va ser a finals dels anys 60 quan van néixer els primers grans festivals de música. El rock va reunir 50.000 persones l’any 1967 a Califòrnia, al Monterey Pop Festival, on van actuar gratuïtament artistes com Jimi Hendrix o Janis Joplin.
La bogeria dels festivals arribaria el 1969 amb el mític Woodstock celebrat a Bethel, a dues hores en cotxe de Nova York. La fita de la contracultura hippy va reunir mig milió de persones entre els dies 15 i 18 d’agost sota les notes de The Who, Joe Cocker o Joan Baez, entre molts altres. Aquell mateix any se celebraria el festival de l’illa de Wight, a la Gran Bretanya, amb Bob Dylan com a cap de cartell, i el 1970 naixeria el que més tard s’ha convertit en un dels festivals més reconeguts del panorama musical: el Glastonbury.
Amb la decadència de l’esperit de l’amor lliure i l’adveniment de la cultura dels clubs van anar morint els grans esdeveniments. No va ser fins a la dècada dels 90 que van reviure. L’any 1991 es va celebrar el Lollapalooza, un festival itinerant que viatjava durant tot l’estiu pels Estats Units i que actualment se celebra a diferents països del món.
També va ser en aquella època que va néixer el Sónar. Quan es va estrenar el 1994, el festival va reunir 6.000 persones, però ràpidament, el 1997, ja rondava els 18.000 assistents. Així mateix, si en un inici tenia lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a la sala Apolo, el 2001 va anar a parar, definitivament, a la Fira Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat.
Les xifres del festival de música electrònica s’assemblen a les registrades pel Primavera Sound en els seus inicis. El festival de música indie i rock va vendre 8.000 entrades el 2001, quan se celebrava al Poble Espanyol, però el 2005, quan va traslladar-se al Fòrum, ja en venia 40.000. Ambdós esdeveniments són culpables de la capitalitat de Barcelona en el sector dels festivals.
La terra dels festivals urbans
Normalment, els festivals es fan als afores de les ciutats o en pobles petits. El Tomorrowland, per exemple, és el festival de música electrònica més important del planeta i se celebra a la ciutat de Boom, a Bèlgica. A on? En un municipi que amb prou feines arriba als 19.000 habitants i que durant uns pocs dies de juliol rep 600.000 persones. El festival de Glastonbury congrega 130.000 persones al poble anglès de Pilton, que té 701 habitants.
Barcelona funciona d’una forma ben diferent i ha portat els festivals urbans, és a dir, dins de la mateixa metròpoli, fins a un altre nivell. Es pot dir, sense cap mena de dubte, que la capital catalana allotja tres dels festivals urbans més rellevants del món. El Primavera Sound, que en la seva darrera edició va reunir 500.000 persones en dos caps de setmana; el Sónar, que actualment té més de 122.000 assistents, i el Cruïlla, que va arribar als 72.000 en la seva última edició.
Són aquests números els que porten el periodista especialitzat en música Nando Cruz a alertar d’una situació anòmala. “Els macrofestivals dins d’una metròpoli són una cosa insòlita”, afirmava Cruz en una entrevista a Línia. “El problema és quan tenen una mida tan descomunal que deixen de ser espais de trobada”, afegia. “Hi ha festivals que han decidit no créixer més, com el Sónar, i altres que encara no saben fins a on volen arribar… El Primavera no ha fet aquesta reflexió, està desbordat i vol ser més gran que la ciutat”, criticava. Segons el seu punt de vista, els festivals no són un problema en si mateixos, però han de “conviure amb l’entorn i ser una experiència mínimament satisfactòria que no bloquegi la ciutat”.
Sigui com sigui, el cert és que, en l’àmbit metropolità, Barcelona no té competidor en cap altra ciutat espanyola, ni tan sols del món.
Forat negre
En el seu darrer llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música, el periodista va un pas més enllà en la crítica als festivals de música. “Els macrofestivals no són esdeveniments que qüestionen les regles del capitalisme, més aviat les celebren i les acceleren”, escriu Cruz. Així mateix, els defineix com un “forat negre que condensa el consum musical en uns pocs dies fins a desbordar el negoci, que cada vegada està en menys mans, que genera desmesurats fluxos de turistes i que redueix la música a un element secundari”.
Certament, avui dia, mentre el Primavera Sound ha estat adquirit pel fons de capital Yucaipa Companies, el Sónar és propietat de Superstruct. Ambdues són firmes estatunidenques.
Article publicat a Línia.
