Jordi Folch i Pons (Barcelona, 1967) s’instal·la definitivament a Plegamans als 24 anys, quan la seva família torna de Suïssa. Fill de Ramon Folch i Camarasa i net de Josep Maria Folch i Torres, acaba de ser nomenat director de la Fundació Folch i Torres. Trobar noves vies de finançament, potenciar la part familiar, apropar la Fundació al poble i fer-la més coneguda a tot Catalunya són els principals reptes que es marca a la seva gestió.

Agafa vostè el relleu del seu pare Ramon Folch i Camarasa. Això serà un repte afegit a la seva gestió?
I tant, és una responsabilitat afegida. En morir el pare, el meu germà Lluís, que era llavors el director, va quedar molt esgotat. Es va optar temporalment per una persona externa, l’Alèxia Guilera. Però jo vaig veure clar que em tocava fer el pas a mi, perquè continua sent necessària aquesta relació més directa amb la família, i sobretot tenint en compte la figura del pare. I el fet que es visqui al poble també va ser un factor important. A més estem en un moment de canvis, en què cal trobar una nova manera de funcionar. Estem reestructurant l’organigrama i mirant de professionalitzar la fundació.

Quins objectius es marca com a director?
Hi ha un objectiu fonamental i urgent que és l’estabilitat econòmica. Hem viscut com hem pogut durant aquests 30 anys. Ara es tracta de donar-li un impuls de 30 anys més, i per fer-ho la urgència és veure com es pot mantenir econòmicament la Fundació.

Com es finança actualment?
Fins ara ho ha fet amb una part important a base de voluntariat, sobretot dels més pròxims, que hi dedicàvem temps i esforços gratuïtament. I després hem viscut d’un capital inicial aconseguit en el moment de crear la Fundació. Durant uns anys es va poder viure dels interessos. Però això es va anar esgotant i llavors es va posar en marxar la captació de socis, gent que col·labora pagant una quota. Aquesta és una fundació privada. Les ajudes públiques sempre han estat vinculades a activitats i per tant no et donen per suportar el cost estructural de la Fundació. Necessitem augmentar el suport social a través dels socis. Una altra via que volem explorar és la de buscar mecenes o patrocinadors que es vulguin vincular a la Fundació.

Quants socis té?
Ara estem al voltant dels 60. Dels quals gran part són de la família.

I els drets autor?
Sí, també compten, el que passa és que són una aportació minsa. Els principals són els que dona l’obra de l’avi, els de la resta de germans no són significatius.

A què responen els recents canvis en el patronat i en la Fundació?
Es fa un replantejament de la situació i volem posar en marxa una campanya de 30 anys més, de captació de socis, mecenes i patrocinadors. Una campanya que volem fer en l’àmbit nacional, perquè entenem que la Fundació té projecció a escala de Catalunya.

El seu pare seguia la vocació literària del seu avi, Josep Maria Folch i Torres. Vostè, en canvi, és enginyer de professió. Això vol dir que la seva direcció ficarà més l’accent en la gestió que en el contingut?
Sí, sí, jo no enganyo a ningú, soc conscient de la meva formació i de la distància que tinc respecte al coneixement cultural que tenia el pare. Jo tinc una formació purament tècnica i la meva aportació, almenys en aquests inicis, vull que sigui aquesta, intentar professionalitzar la Fundació perquè funcioni de la manera més coherent possible.

La recent visita de Joaquim Nadal a l’arxiu de la Fundació és una prova del valor que té aquest fons. En quin estat es troba?
Aquest valor l’hem anat descobrint en aquests darrers anys. Ens hem adonat que el fons patrimonial és un dels pilars de la Fundació. És l’altre vessant que tenim com a prioritat, fer que aquest arxiu, que dona sorpreses i que ens enorgulleix, sigui cada cop més consultable i que tingui unes condicions com Déu mana.

Hi ha risc que es malmeti alguna part del fons?
L’arxiu està en perfectes condicions, tot i que no les ideals. Està tot inventariat, la major part de documents està en condicions de llum correctes, però s’han d’acabar de fer alguns condicionaments. A curt termini no hi ha cap perill, però hem de posar els mitjans per garantir del tot aquesta conservació.

La figura de Josep Maria Folch i Torres és una excel·lent carta de presentació, però no creu que també fa que la tasca de la resta de germans de vegades quedi relegada a un segon terme?
Sí, i és difícil trobar l’equilibri. Ara, per exemple, estem treballant molt amb el Joaquim Folch i Torres, perquè estem també en converses amb el MNAC per una exposició que es farà allà. També aquest any fa 75 anys de la mort del Lluís, el pedagog, però el pes del Josep Maria és evident que és fonamental i el patronat que intenta recollir les veus dels diferents germans i dels seus hereus està també per això.

La descendència dels germans és multitudinària. Això és un problema o un avantatge?
La família és molt extensa, sobretot per dos germans, pel Lluís i pel Josep Maria. Ara crec que estem al voltant de 150 descendents, a més de les seves parelles. Però el problema no és que hi hagi massa opinions o crítiques, el problema és més aviat poder arribar a tots ells. Jo crec que encara hi ha descendents que no saben ben bé què és o on és la Fundació. La intenció és potenciar la part familiar.

El seu pare va aconseguir que la Fundació es quedés al castell de Plegamans. La gent de Palau-solità i Plegamans és conscient del que aquesta aposta ha suposat per al poble?
Jo crec que no, manifestament no. Però també és cert que el poble fa 30 anys tenia 3.000 habitants i ara en som quasi 15.000. És evident que d’aquests hi ha un 80% que ni sap que existim. La Fundació té menys arrelament al poble que altres entitats com podrien ser els geganters o els pessebristes… potser per una percepció d’elitista, però que no volem que es tingui.

La pròxima obertura de la Torre Folch pot ajudar a millorar-ho.
És un altre dels compromisos que tenim i que hem parlat amb la regidora, volem l’acostament al poble. No quedar-nos al castell, com si fos inaccessible, tot i que la Fundació ha fet moltes coses.

Què ens pot explicar de l’aportació de la Fundació a aquest nou espai.
No voldria avançar-me a res oficial. Estem també treballant en la redacció del nou conveni, que s’ha de renovar l’any vinent, i tota aquesta col·laboració s’inscriu en aquestes discussions. Nosaltres proposem i pressionem perquè la Fundació pugui fer la màxima aportació en aquest espai dedicat a la cultura, decisió que a més a més ens sembla molt encertada.

Què tal és i ha estat la relació amb el govern local?
Sempre, amb tots, ha estat molt bona. Abans preguntava si el poble n’era conscient, he de dir que l’Ajuntament sí, molt. No tenim cap queixa.

Recentment també s’ha observat un reforç en la comunicació de la Fundació, amb molta més presència a les xarxes socials. És una estratègia per arribar a nou públic?
Primer que un dels objectius de la Fundació és difondre l’obra dels cinc germans, i per tant la difusió és primordial. I avui en dia si no estàs a les xarxes no ets ningú. Vam tenir la sort d’encertar amb l’Alèxia Guilera, que és periodista, que ens ha fet passar de ser gairebé inexistents a les xarxes a tenir una visibilitat cada cop millor.

També hem vist algun missatge de la Fundació amb un posicionament polític important.
Sí, això sempre ha estat així, però el context fa que sigui més o menys visible aquest posicionament. La Fundació sempre ha estat marcadament catalanista i independentista, el que passa és que els darrers anys hi ha hagut tot el procés polític que ja sabem i la Fundació ha reivindicat el que entén que toca. Un dels objectius és defensar la cultura i la llengua catalana, i en això ens trobarem.

Vostè va anar a la llista de Primàries en les darreres municipals. Això es pot repetir o serà incompatible amb el seu nou càrrec?
No, no es repetirà. En primer lloc perquè Primàries va sorgir amb l’objectiu d’aconseguir un ajuntament independentista, i això ja s’ha aconseguit. I tampoc jo tinc cap altre plantejament polític particular.

 

Text i foto: Pep Puig / Palau Informatiu – AMIC