Entrevistem Joan Millaret Valls, crític, articulista i corresponsal cinematogràfic. A més de crític, Millaret ha format part del jurat de diversos festivals i, actualment, és membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC), i de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI).

Com va descobrir la seva passió pel cinema?
La meva passió pel cinema anava unida de forma indestriable a altres passions. Sempre he estat un lector empedreït, un amant entregat de la historieta gràfica i, alhora, consumidor compulsiu de música i concerts de rock, heavy o blues. Concretament, la fascinació pel cinema, per la meva generació i els meus orígens rurals, es gesta en la màgia que desprenia una sala de cinema de poble amb sessions dobles. Però seran els anys 90 quan es produeix la meva eclosió cinèfila definitòria. Són anys d’assistència ininterrompuda tant a les sales de cinema d’estrena com a la Filmoteca, especialment quan es trasllada a l’avinguda Sarrià, al cinema Aquitània, esdevinguda la meva segona llar.

Quan i per què va decidir fer el salt d’espectador a crític?
Molts diuen que rere un crític cinematogràfic s’amaga un director frustrat però, en el meu cas, seria una altra cosa: rere la crítica de cinema s’amaga un escriptor frustrat. Coincidint amb la febrada cinèfila, començo a mitjans dels 90 a fer cursos de crítica cinematogràfica i a finals de la dècada em llenço a escriure crítica cinematogràfica en revistes locals o de barri. Tot i que podríem dir que la meva rauxa cinèfila i de fer crítica de cinema es canalitzaria sobretot comentant l’actualitat cinematogràfica en el programa radiofònic setmanal Gran angular, primer a Ràdio Sants-Montjuïc i després a Ràdio Ciutat Vella, en el que seria la meva primera família cinèfila al costat de Conxita Brotons i Joan Ribas.

Què li interessa més retransmetre als lectors dels seus articles?
Com a crític intento no ser pedant i no caure en allò fàcil de fer un ampli desplegament de coneixements cinematogràfics d’actors i actrius o de la figura del director. Bàsicament, procuro compaginar sempre la descripció de la sinopsi del film amb la meva valoració general. Però també intento copsar els motius narratius del film; les influències i inquietuds que pugui tenir el director; les marques d’estil o de posada en escena, posant de relleu aspectes visuals o cinematogràfics destacats; qüestions de ritme intern segons el tipus de muntatge; entre altres coses. També he tingut la sort de no ser massa despectiu o ofensiu quan una pel·lícula no m’agrada gens, ja que normalment he pogut triar les pel·lícules a comentar.

Tots els espectadors poden aprendre a mirar una pel·lícula d’una manera diferent?
Cada espectador s’acosta a una pel·lícula de formes diferents. Els apropaments són múltiples. Però una cosa que crec que predomina per damunt de tot és que l’espectador acostuma a veure les pel·lícules i no a mirar-les. És a dir, la immensa majoria està pendent de seguir la trama per no perdre el fil o gaudir de la immediatesa de l’espectacle. Però pocs espectadors fixen la mirada per parar atenció a com està narrada la trama d’una pel·lícula atenent als recursos de llenguatge cinematogràfic emprats.

En aquest sentit, també organitza tallers d’iniciació al coneixement del cinema.
Precisament aquests tallers i cursos treballen l’aspecte de la mirada de l’espectador davant del cinema que abans et comentava. Són sessions didàctiques i molt il·lustratives en què intento donar eines per familiaritzar-se amb els elements del llenguatge cinematogràfic a través d’un recorregut per la història del cinema a base de diversos fragments cinematogràfics seleccionats representatius de cada època.

Com valora la celebració dels festivals cinematogràfics?
La meva participació se cenyeix a la vessant de crític o corresponsal cinematogràfic a partir de cròniques o crítiques de les pel·lícules vistes en les seccions competitives. Una de les virtuts dels festivals és que es transforma en una finestra cinematogràfica privilegiada per veure cinema d’altres latituds que, força vegades, no arriba a les sales de cinema, o veure pel·lícules en caràcter de preestrena absoluta. Però la celebració dels festivals ens deixa també una cruel paradoxa, i és que l’espectador acut massivament a les projeccions i després la seva assistència al cinema sovint cau en picat. Al final esdevé una mica un miratge, ja que es posa de manifest la debilitat del cinema a les sales comercials la resta d’any.

En quin d’ells s’hi troba més a gust?
Entre aquells que em donen més satisfacció ocupa un lloc d’honor el Festival Internacional de Cinema de Canes. Crec que és el millor aparador mundial de cinema de qualitat per on desfilen un seguit de títols que després marquen indiscutiblement el decurs de l’any. Només recordar que el fenomen de Paràsits de Bong Joon-Ho als Oscars d’enguany va començar a Canes, on va guanyar la Palma d’Or.

Com és aquest festival francès?
Es tracta d’un festival que consta de quatre grans seccions paral·leles en què tots els títols són inèdits, no s’han estrenat en sales. Això crea una fam de cinema en la premsa que resulta indescriptible. Són uns dotze dies ininterromputs de projeccions, amb el consegüent cansament que provoca, però el nivell és tan alt que resulta una experiència fantàstica. La real magnitud del festival la descobreixes més tard, quan repasses les millors pel·lícules de l’any i constates que una bona part d’elles són precisament filles de Canes.

Com ha viscut les seves experiències com a jurat?
Les meves experiències com a jurat em permeten connectar les meves dues ànimes, la d’espectador i la de crític cinematogràfic. Així, el desig de veure cinema, la passió cinèfila, es combina amb la vessant més valorativa de quan exerceixo la crítica. Més enllà de l’estricta visió i valoració de les pel·lícules, formar part d’un jurat en festivals de cinema de caire internacional et dona l’oportunitat de fer nous amics, així com la possibilitat de conèixer i visitar ciutats on potser no havies estat mai.

Quina és la tasca de jurat?
Com que hi ha diferents formats de festivals, la tasca de fer de jurat resulta més aviat tranquil·la i familiar en l’àmbit de festivals mitjans. L’excepcionalitat a aquesta norma es produeix en un festival tan massificat com és el de Sitges on he participat en dues ocasions com a crític cinematogràfic per l’ACCEC. La programació del certamen català és tan extensa que resulta inconcebible poder seguir el festival, ja que el jurat de la crítica ha de veure i valorar dotzenes de pel·lícules de diverses seccions. Fer de jurat al Festival de Sitges és una experiència esgotadora, una fita quasi sobrehumana.

A partir de la situació present, com creu que serà el cinema del futur?
Jo crec que ja vivim en el futur. Venim d’un món en què la sala del cinema era omnipresent i ara mateix és residual. Però, en canvi, el consum cinematogràfic no ha parat de créixer fruit de la multiplicació i diversificació de pantalles on veure cinema. Tenim una oferta desproporcionada de productes cinematogràfics que poden satisfer tots els gustos i sensibilitats a través de diverses plataformes de pagament. I alhora disposem de diversos dispositius que ens faciliten el consum de cinema, ja sigui des de l’ordinador de casa, l’smart tv, la tauleta o el mateix mòbil.

Estem vivint una revolució en el món del cinema?
Pel que fa a la producció estem sotmesos a transformacions constants que ens deixen un futur incert. Encara que cal dir que el cinema és un ésser viu que s’ha adaptat sempre als canvis i als avanços tècnics des de fa més de 100 anys. Ara veiem, per exemple, com les grans plataformes de cinema en visió, Amazon o Netflix, estan agafant, en part, el relleu de les grans productores, els clàssics estudis de cinema. Aquestes plataformes estan impulsant la indústria cinematogràfica, fagocitant recursos i talent, però malauradament també estan provocant de retruc una pauperització dels cinemes locals, com és el cas del cinema català, que es troba en una situació preocupant, ja que les polítiques d’ajudes de l’administració a projectes cinematogràfics també han patit una seriosa contracció.

Text: Ramon Teixidó / AMIC

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram