Rodatge de ‘Mi soledad tiene alas’.
La recent estrena de la primera pel·lícula de Mario Casas com a director, Mi soledad tiene alas, ha tornat a portar a escena les històries de delinqüència i joves rebels que impugnen el sistema des de la perifèria, els quinquis, aquells en els quals els cineastes dels 70 i 80 van trobar un filó que encara, de tant en tant, treu el cap a les pantalles. N’és, en part, un exemple aquesta pel·lícula, filmada en diverses ubicacions metropolitanes com l’Hospitalet de Llobregat. El novembre del 2022, de fet, es va poder veure l’actor i ara director al carrer Prat de la Riba, cantonada amb Rodés, enregistrant algunes escenes del film.
L’any passat es van fer prop de 60 rodatges a l’Hospitalet, entre llargmetratges, sèries i anuncis, que van suposar una recaptació de taxes de 26.415 euros per al consistori. Però més enllà de les xifres, el set de Mi soledad tiene alas va portar a la memòria aquell cinema de quinquis que tant va triomfar fa 40 anys i que va fer servir en alguna ocasió aquesta ciutat com a plató. Sense anar més lluny, Bellvitge va ser l’escenari del cru atropellament de l’Esquinao, a la paret dels antics Cinemes Lumiere, per part del Torete, interpretat per Ángel Fernández, àlies el Trompetilla a la vida real, a Perros Callejeros, estrenada el 1977. L’equip del film, encapçalat pel director José Antonio de la Loma, havia hagut de marxar de la Mina, on tenia lloc l’acció del film, pels continus ‘sabotatges’ i amenaces dels veïns.
I és que el cinema de navalles i cotxes ràpids conduïts per joves indòmits era dur, sense filtres, i mostrava realitats incòmodes que havien esclatat llavors, cosa que provocava reticències entre els veïns, que ho vivien com una estigmatització dels seus barris. “Els quinquis responien a una situació social i política concreta”, diu Montse Santolino, periodista de la Florida i una de les impulsores, a través de Narratives Perifèriques, del cicle Cultura Quinqui, celebrat el juny a l’Espai la Figa, en col·laboració amb Riff Raff i LH Clàssics.
Còctel explosiu
Santolino –que va aparèixer com a extra en una pel·lícula del gènere neoquinqui, Quinqui Stars, de l’any 2018– recorda la realitat d’Espanya en aquell temps. “Són els anys de l’aparició dels polígons, dels efectes de l’urbanisme descontrolat del desarrollismo, dels descampats i dels serveis deficients”, enumera la periodista. Un caldo de cultiu que va donar com a resultat una generació de joves sense futur que, malgrat no estar organitzats políticament, van fer la primera impugnació al sistema que sorgia de la transició. “Van ser xavals abandonats pel sistema”, constata Santolino, que tot i això intenta defugir d’una idealització que ella vincula més a l’àmbit estètic.
Per la seva banda, Manuel Domínguez, historiador i actual portaveu dels comuns al ple municipal, avisa del perill d’idealitzar uns personatges que, malgrat les dificultats que van viure, “feien mal”. Un fenomen similar al dels bandolers del segle XIX, idealitzats per la literatura romàntica. I si en aquell temps els romanços glossaven les seves ‘gestes’, van ser Los Chichos i la rumba carcelera els encarregats de fer la banda sonora del món quinqui als 80. En l’actualitat, el trap sembla haver-los substituït. De fet, no és estrany que Morad, el raper de la Florida, hagi creat el tema principal de Mi soledad tiene alas.
El problema de la mirada
Sigui com sigui, els quinquis eren una realitat que s’havia d’explicar. El problema, tal com reflexiona Domínguez, era la “mirada” del cineasta. És a dir, si una pel·lícula volia mostrar la situació per promoure canvis, o bé, com feia De la Loma, aprofundia en la foscor, cosa que provocava estigmatització i rebuig. La investigadora Brisa Luque, en el seu article L’Hospitalet com a escenari, publicat als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis, assenyala que aquell cinema tendia a “presentar la ciutat com un escenari d’històries d’obrers pobres que acabaven vinculats a la delinqüència i la violència”. Santolino hi està d’acord, i lamenta que aquelles pel·lícules “van crear un imaginari” que encara perdura.
Per combatre’l, la periodista proposa que la realitat dels barris sigui explicada “des de dins”, és a dir, que siguin els veïns els que transmetin el seu dia a dia amb “relats alternatius, positius, però sense caure en la dulcificació”, que trenquin aquell imaginari. Una noble però complicada tasca. “Quanta gent de barri pot acabar fent cinema? O viure d’escriure novel·les?”, es pregunta Santolino, que recorda la necessitat de tenir un capital cultural que, en general, solen tenir més aviat les classes acomodades.
Tanmateix, hi ha exemples lloables de cineastes que, des de dins, expliquen el dia a dia dels barris fugint d’estereotips. És el cas de Juan Cruz i José Corbacho, dos hospitalencs que van triomfar amb Tapas, un relat senzill que dignifica, des de dins, la vida als barris de l’Hospitalet.
Article publicat a Línia l’H.
