Espaldamaceta

Amb només una veu i una guitarra, les cançons de José Juan González flueixen amb un cert neguit i una angoixa que supura pels racons del seu nou treball Miedo al silencio. El disc l’ha produït Arnau Vallvé, qui també s’ha ocupat juntament amb Aleix Sons de les mescles a l’estudi Can Sons.

És autor de cançons denses, d’atmosferes ben sovint fosques i melangioses. A Benzina ofereix un tast de la seva visió de les coses. Per ell la música és més que una obsessió.

Per què estàs en el món de la música?

Per salut mental. És un món molt saludable per un boig. Molt més saludable que el món de la droga. Però menys saludable que el món de l’esport. És un món sobrevalorat sovint i, de vegades, màgic quan assajo sol, molt sol a casa o en alguns concerts (però això pregunta-ho al públic).

Quin espai ocupes en l’escena musical catalana?

Un espai molt petit, toco sol a l’escenari; és un espai petit però molt acollidor, sempre m’hi trobo genial i m’ha creat addicció. L’espai de la mida que hi caben els que em vénen a veure. Si vinguessin a milers, necessitaria un estadi de futbol.

Enregistres discos per fama, diners o fans?

Per aprendre aquest ofici. Per aprendre de micros, de mescles, de compressors, de reverbs, panoràmiques… pregunto moltíssim però després m’adono que la meva feina és cantar i tocar i que a enregistrar, que s’hi dediquin els que en saben. La fama la regalo, els diners me’ls gasto en instruments i dels fans no en parlo perquè no sóc jo.

Recomana’m tres músics o grups catalans.

Manel, Za i Nueva Vulcano.

Quina importància li dónes a les lletres de les cançons?

La justa i necessària, mai més que això. O perdó, molts cops menys. Sempre faig el que puc però n’estic orgullós perquè són les que són, i les passejo amb orgull poruc i encongit.

En quin projecte estàs treballant ara?

En el de sempre, fer més cançons, repassar les que tinc, explorar les il·limitades possibilitats de dos instruments que sonen a la vegada: guitarra i veu. I que bé que m’ho passo! Pateixo quan la veu se me’n ressent o quan no puc tocar. M’encanta el so del piano però no puc abandonar la guitarra, és molt gelosa. Ara tinc un gran projecte, una catedral, una piràmide: ser pare. Però tocar i cantar sempre m’acompanya com una passió, com una obsessió, com sempre, com mai.