El grup Fontaines DC al Primavera Sound 2022 (foto: Eric Pamies)
Les disputes entre l’Ajuntament de Barcelona i l’organització del festival Primavera Sound, a més de fer evident que la rivalitat entre Barcelona i Madrid encara funciona com una arma llancívola i política, ha aixecat polseguera en diversos sentits.
Enguany, l’esdeveniment massiu s’ha celebrat durant dos caps de setmana per compensar els dos anys en què no s’ha pogut fer per la pandèmia. L’organització va veure en aquesta anomalia la possibilitat de convertir, en el futur, el seu festival en una festa que es perpetués durant 15 dies. El consistori, pressionat pels veïns propers al recinte del Fòrum, no va veure amb bons ulls la demanda del Primavera Sound i no li va voler concedir més d’un cap de setmana.
L’organització del festival va assegurar aleshores que s’enduria els concerts a Madrid si no es complien els seus desitjos. “Va ser una cacicada”, considera el periodista musical Nando Cruz. Amb tot, finalment, la setmana passada l’Ajuntament i l’organització del Primavera Sound van arribar a un acord per deixar la celebració del festival en un cap de setmana fins al 2027. A partir de l’any que ve se celebrarà a Barcelona, però tindrà la seva rèplica a la capital espanyola.
Pel camí, moltes veus com la del mateix Cruz s’han alçat per criticar el model de festivals de Barcelona. El veïnat del Fòrum, sense anar més lluny, està en contra de l’acumulació de macroesdeveniments al barri. El desembre passat va néixer la plataforma Stop Concerts al Fòrum quan es va saber que el Primavera Sound volia allargar-se un cap de setmana més. Ara, aquesta mateixa associació ha posat una denúncia contra el festival per les molèsties que genera.
“No podem aguantar més el soroll i la brutícia”, afirmava la setmana passada un integrant d’aquest col·lectiu, Enric Navarro, en unes declaracions a TVE. El mateix Navarro afegia que el veïnat està “decebut amb l’Ajuntament” per la gestió que ha fet del Fòrum, i no tenia cap mena de dubte a demanar que el Primavera Sound marxés a Madrid. Cal tenir en compte que no és l’únic esdeveniment que han de viure els veïns de la zona. Al Primavera s’hi sumen els concerts de les Festes de la Mercè o la Feria de Abril.
Un model insostenible?
A Barcelona hi ha tres grans festivals. El Primavera Sound va reunir durant el seu primer cap de setmana més de 220.000 persones. El Sónar pot arribar a acumular-ne més de 100.000. Per la seva banda, el més petit dels tres, el Cruïlla, va comptar l’any passat amb 55.000 persones. En total, parlem de gairebé 400.000 persones en tres caps de setmana.
“Barcelona és l’única ciutat del món que té tres macrofestivals dins la mateixa ciutat”, explica Cruz, per afegir que es tracta d’un fenomen que “fa 25 anys no existia”. Tanmateix, no són esdeveniments qualssevol, ja que el Primavera Sound i el Sónar són dos dels festivals més grans del món.
Davant d’aquest fet, la pregunta és òbvia: Barcelona pot tenir un cap de setmana més –i de manera estable– ocupat per un macrofestival? Això suposaria sumar entre 100.000 i 200.000 persones més als carrers de la capital, moltes d’elles estrangeres, en una ciutat que ja fa temps que té problemes per encaixar el turisme en la seva vida quotidiana.
Alhora, el cap de setmana extra podria ser la porta d’entrada perquè altres esdeveniments volguessin tenir més dies, tot i que festivals com el Sónar, a diferència del Primavera Sound, ja fa temps que no volen créixer més.
A més, els macroesdeveniments també suposen, a ulls de Cruz, un altre inconvenient. “El circuit de festivals ha crescut d’una manera tan salvatge que la capacitat de les sales per acollir concerts s’ha reduït”, afirma. Abans, els festivals eren quelcom circumscrit a l’estiu, però la temporada de grans esdeveniments musicals cada vegada ocupa més mesos de l’any: concretament va de maig a octubre.
“Abans, la temporada fluixa d’una sala era el juliol i l’agost, perquè la gent vol escoltar música al carrer i no en una sala tancada, però ara, com que la temporada d’estiu dels festivals s’ha ampliat, les sales ho tenen difícil per competir amb ells i el que paguen als grups”, explica el periodista musical.
En detriment del públic
Tot això podria semblar que només afecta la indústria. Cruz creu, però, que els macrofestivals ofereixen un producte de poca qualitat a nivell musical. “No vol dir que la vida cultural estigui desapareixent ni que tots els festivals estiguin malament, però ara hi ha una generació que assumeix que la manera de consumir música és en festivals”, considera. Un model que, per altra banda, busca “ajuntar el màxim de grups possibles i fer caixa en el mínim de temps possible”.
Tot això, per a Cruz, ens ha de preocupar perquè ens “aboca a un consum de música angoixant i insatisfactori”. La llista d’inconvenients és llarga: “Quan vas a un festival, ho fas perquè al cartell hi ha molts grups que vols veure. Però quan arriba el dia del concert, resulta que dos grups que t’agraden toquen a la mateixa hora, que hi ha un altre grup que toca mitja hora després a un escenari que està a 20 minuts d’on ets tu i potser no hi arribes, que toca a les quatre de la matinada i tu treballes l’endemà…”.
Un altre model és possible
Davant d’aquest model, podria semblar que Barcelona perd dinamisme cultural davant dels macroesdeveniments. Amb tot, lluny d’això, la vida cultural segueix sent molt notable a la ciutat. El Say it Loud, per exemple, és un festival en petit format que ja fa més de 13 edicions que se celebra a la ciutat.
Organitzat per la cooperativa Quesoni, l’esdeveniment, que en la seva darrera edició va celebrar-se a l’octubre a la Fabra i Coats, té per objectiu equilibrar la part artística amb la comunitària. “En aquesta ciutat, des de fa temps hi ha diversos models de cultura: uns lligats a les comunitats i als barris i els altres al consum més massiu”, explica Xavi Urbano, de Quesoni.
En el primer dels casos es refereix a festivals com el Say it Loud, als equipaments de gestió comunitària, a les festes majors de barri o a les petites llibreries, mentre que en el segon apartat hi engloba els grans centres comercials, els multicines o els macrofestivals. “Aquestes dues dimensions tenen ritmes molt diferents: mentre que els grans esdeveniments estan lligats a la indústria, els de petit format tenen més relació amb la cultura de base”, conclou.
Article publicat a Línia.
