Tot i que enguany la presencialitat ha tornat al DocsBarcelona, el festival internacional de cinema documental de la capital catalana, després de cedir el seu espai a la virtualitat l’any passat degut a l’arribada de la pandèmia, al públic encara li costa apropar-se a les sales. Així ho explica Elena Subirà (Barcelona, 1974), responsable de relacions institucionals, internacionals i captació de fons del DocsBarcelona, qui admet la intenció del festival de recuperar els propers anys el total de la programació a les sales, encara parcial en aquesta 24a edició, que compta amb vuit films que incorporen talent català. Entre d’altres, emfatitza Subirà, perquè una de les grans mancances que suposa la virtualitat és la pèrdua de les trobades espontànies entre professionals, de les quals resulten sinergies valuoses per a la indústria audiovisual.
A la presentació d’aquesta 24a edició del DocsBarcelona va afirmar que, en el context de la pandèmia, els festivals “han guanyat visibilitat com a peça clau del sector audiovisual”. Tot i així, què han perdut amb aquesta nova realitat?
Una de les coses negatives que ha portat el canvi provocat per la pandèmia, arran d’haver hagut de convertir part de les activitats dels festivals a un entorn online, és la mancança de trobades espontànies, que en tot festival i en tot mercat es donen quan tens professionals visitant-te d’arreu del món. Quan un festival té una part de mercat i d’enfocament professional, hi ha un altíssim percentatge d’activitat i de resultats que es donen de manera espontània, i el context de la virtualitat ha erradicat completament aquesta opció. Aleshores, o els mercats ho forcem, o creem espais suficientment atractius com perquè algú s’hi connecti sense un objectiu concret… O, si no, tot aquest espai, que era molt ric, ha desaparegut.
També va citar en la presentació la complicitat de l’Administració per tirar endavant el festival. Quina és, però, l’assignatura pendent dels poder públics?
Cal diferenciar l’assignatura pendent vers el documental i vers els festivals. Vers la producció documental, jo crec que hi ha una gran mancança tant en el cinema en general com en el documental especialment. Per més que les administracions públiques, autonòmiques i estatals, s’esforcen i intenten que hi hagi uns fons que permetin la producció, aquests fons són molt petits. Quan tu tens un finançament dèbil, la teva competitivitat a nivell internacional queda malmesa. Sempre hi ha casos d’èxit, perquè tenim molt de talent, però no és precisament gràcies a uns grans pressupostos que la nostra cinematografia, en concret el documental, pot brillar. Això en els darrers anys es pot quantificar: en els darrers anys veiem com el documental català, i també l’estatal, ha deixat de brillar amb la intensitat amb què ho feia fa sis, set, vuit anys amb candidatures que fins i tot arribaven als Oscars: tots recordem un Balseros.
Per altra banda, en matèria de festivals, jo et diria que la reacció és desigual: hi ha administracions que han sabut reaccionar ràpid a la pandèmia, però n’hi ha d’altres que, tot i la reacció, no han fet créixer els fons econòmics tot allò que s’hauria necessitat… Aquí hi haurà efectes, que probablement veurem durant aquest any, d’esdeveniments audiovisuals que potser no repeteixen o cancel·len les seves edicions.
El director del festival, Joan Gonzàlez, va fer referència a l’exigència del criteri de selecció d’enguany: de 500 propostes, només n’han arribat 33. Quin ha sigut aquest criteri?
Sempre tenim una competència molt dura dels llargmetratges que van a competició a les seccions oficials: acostumem a rebre anualment uns 500 llargmetratges d’uns 60 països. Avui dia, el DocsBarcelona encara té una programació curta, que amb el temps esperem poder anar ampliant, però que obliga ja a una primera tria. El primer criteri que seguim és que siguin bones pel·lícules: nosaltres tenim l’avantatge que no som un festival temàtic, per tant permetem entrar obres de qualsevol contingut, la qual cosa al mateix temps també obliga a un tall de selecció intentant que no hi hagi temàtiques que se solapin, que no hi hagi moltes pel·lícules d’un mateix país… Durant un temps paràvem molta atenció a les trajectòries de les directores i directors per intentar atraure públic a partir d’obres de renom. Actualment això ho mantenim, per descomptat, però cada vegada ens adonem que hi ha nous talents amb propostes excel·lents i que l’audiència les rep amb moltes ganes de descobrir.
L’any 2019, el mateix Joan Gonzàlez deia que la presència de documentals de factoria catalana era “menys de la que haguéssim volgut”. Estan satisfets amb els vuit que enguany incorporen talent català?
La veritat és que sí. Crec que és un percentatge alt; és gairebé un 25% de la programació de llargmetratges, a banda dels deu curtmetratges catalans. Jo crec que és una molt bona proporció, però posaré un altre element sobre la taula que em sembla molt significatiu, i és que, a més a més, són llargmetratges que estan competint en seccions molt bones. N’hi ha dos que estan a la secció Panorama, la qual cosa vol dir que estan competint a nivell internacional amb pel·lícules que estan fent un recorregut extraordinari i que ens venen de grans festivals. Només cal veure el documental de l’Alba Sotorra, The Return: life after ISIS, que ve de Hot Docs, un dels festivals de referència a nivell mundial. De la mateixa manera que et deia que el DocsBarcelona no és un festival de documentals temàtics, tampoc no és un festival de documentals nacionals, sinó que és un festival que vol portar una proposta del millor documental internacional a l’audiència de casa i, per tant, que hi hagi una bona proporció de contingut internacional i nacional és un equilibri que busquem.
Si s’hagués de quedar amb un d’aquests vuit documentals catalans, quin seria?
Crec que és una pregunta impossible de respondre, aquesta [riu]. Amb tota franquesa, et diré que tots són extraordinaris. Em costa molt triar-ne un; ho faré, però seré diplomàtica: crec que la pel·lícula inaugural, Balandrau, infern glaçat, que a més no està en competició, és extraordinària. Crec que és una pel·lícula que, malgrat retratar una tragèdia, malgrat haver de retratar una història que no es podia reproduir, de la qual no hi havia imatges reals ni arxiu i que, a més, els ha enganxat amb la pandèmia per poder explicar el que tenien entre mans… Han fet una feina extraordinària. I crec que el públic així ho ha percebut i ho ha entès.
Imagini ara que és periodista d’un diari i li demanen fer una crítica de l’edició d’enguany del DocsBarcelona. Què creu que es podria millorar?
Crec que, en l’edició d’enguany, el DocsBarcelona ha volgut reaccionar a la situació que ens vam trobar l’any passat, quan vam ser un dels primers festivals afectats per la pandèmia. Això ens va obligar per una banda a fer un esforç molt gran de transformació al format virtual, ja que el DocsBarcelona fa una proposta de pel·lícules per a un públic de casa i els havíem de trobar una alternativa virtual, que la vam trobar de la ma de Filmin i que enguany l’hem compatibilitzat amb una selecció en modalitat presencial. Crec que ha estat un encert, tot i que sí que notem que al públic encara li costa apropar-se a la sala. Per contra, l’espai professional referent a la indústria l’hem mantingut 100% virtual, i aquí et diria que potser hauríem d’haver intentat ja incorporar aquesta presencialitat en algun aspecte, potser en alguna xerrada més adreçada al públic professional de casa… El sector ens ho diu, que potser una de les mancances ha sigut aquesta pèrdua del contacte espontani entre els professionals, i potser aquí hauríem d’haver sigut una mica més valents. Ho haurem de recuperar en la propera edició.
Aquest equilibri entre presencialitat a sala i oferta online és una declaració d’intencions del festival de cara al futur?
Malgrat molta gent no ho sap, el DocsBarcelona està a Filmin des del 2012: les darreres nou edicions han tingut una part virtual de la programació. El que passa és que era una selecció, no el total de la programació, i ara certament hem invertit aquesta proporció. Nosaltres com a DocsBarcelona sempre hem compartit que la sala i la plataforma virtual poden conviure. Una altra cosa és com això acaba equilibrant-se. El nostre desig és que es torni a invertir la proporció d’aquest any: que el 100% de la programació torni a estar a la sala i que la part que quedi a plataforma, sigui el 100% o en sigui una part, s’hi quedi perquè realment tingui un sentit; no per competir amb la sala, sinó com a oferta addicional per a aquell espectador que no pot arribar a la sala perquè no està a prop de Barcelona, perquè per algun motiu no té mobilitat… Un dels grans aprenentatges de l’any passat va ser l’altíssim percentatge d’espectadors que hi va haver de fora de Catalunya, prop del 50% del còmput total. Ens va provocar una gran satisfacció, perquè volia dir que nosaltres estàvem portant a un públic una oferta que, d’una altra manera, no podia accedir-hi. Aleshores, hem de veure com trobem aquest equilibri perquè ni la plataforma online faci mal a l’estrena en sala, que és el que li pertoca a una pel·lícula de festival, ni que la presencialitat limiti la possibilitat de fer accessible un tipus d’obres a un públic que té ganes d’accedir-hi.
Text: Manuel Arenas / Clack / AMIC
