La vida d’Elena Sanjosé Almonacid (Barcelona, 1941) haguera estat molt diferent sense la seva bonhomia, una gran capacitat de superar barreres i un caràcter sempre positiu. Resident a Bèlgica des de fa més de 50 anys, recentment ha estat distingida amb el Premi Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols que convoca l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana per la seva continuada tasca de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes. Un premi més que merescut per la seva incansable tasca que ha fet des del Casal Català de Brussel·les, on ha fet tots els papers de l’auca des de sòcia rasa a presidenta.
Amb una infantesa plena d’entrebancs per problemes de salut, Sanjosé es va decantar per les activitats artístiques amb èxit i, a hores d’ara, a prop d’arribar a la vuitantena encara planeja projectes literaris, sense deixar mai de ser una de les pedres angulars del casal.
La seva infantesa no va ser gens fàcil, tot i que l’escriptora en reconeix que “fins als cinc anys vaig ser una nena feliç, i normal; filla única, molt estimada i prou mimada”, admet, “però no consentida!”. A partir dels cinc anys les coses es van començar a torçar i, alhora, a forjar aquest caràcter positiu i optimista: “després dels cinc anys, arriben les malalties: primer el tifus, després infecció pel bacil de Koch i hiperreacció immunitària, ganglis inflats que acaben petant i aquí ens diuen que no hi ha remei i que en tenia per dos mesos”, diu a Exterior.cat..
Una lluitadora incansable
Ella, lluny de deprimir-se, va treure totes les forces per lluitar contra els elements i els pronòstics més negatius. “Per intentar fer escac al fat, la mare em du al poble dels avis, a Cuenca, i allà reviscolo com una floreta, tot sembla anar pel millor, però la tuberculosi encara remuga i a l’ocasió d’una mala caiguda se m’instal·la a la columna vertebral i agafo el mal de Pott”. Però malgrat les circumstàncies, Sanjosé no deixa de lluitar, malgrat que els mitjans, aleshores, eren molt magres.
Com passa tot sovint amb grans artistes de la història amb malalties, el fet de trobar-se amb aquesta vicissitud va afrontar el seu període acadèmic amb avidesa de coneixement i amb ganes de dibuixar-se una nova vida, amb les alegries i decepcions que tothom tenim. “Com a totes les criatures, m’agradava molt dibuixar, però també tenia una iaia molt religiosa que tenia un munt d’estampetes, sobretot de la Verge i el nen. Jo primer creia que eren fotos, però aviat vaig observar que cap Verge era igual i quan em van dir que eren senyors que les pintaven”, explica.
Després de passar estudiant a l’Escola Massana de Publicitat als vespres mentre treballava de secretària durant el dia, va començar a treballar en una agència de publicitat i poc després va conèixer el que seria el seu marit i l’amor de la seva vida: en Johan. Després d’uns quants anys de nuviatge, Sanjosé es va casar a Bèlgica i ja s’hi va quedar. “A Bèlgica he viscut els millors i més feliços anys de la meva vida: el meu home m’ho va donar tot, fins i tot la possibilitat de ser pintora!”, confessa la barcelonina.
Creadora artística
Un cop ben instal·lada a Brussel·les, Sanjosé va poder desplegar tota la seva creativitat artística i no ha dubtat en cap moment de cultivar cap gènere artístic: des de la pintura a la literatura, passant per l’articulisme, la poesia, el relat històric i un llarg etcètera. Sanjosé explica que “els articles van començar primer en el butlletí del Cercle Polyglotte, on vaig ser moderadora de la taula d’espanyol durant més de 30 anys.
Després, un amic, Ferran Tarradellas, fins fa poc director de l’Oficina de la Unió Europea a Barcelona, però que en aquell moment era redactor en cap de la revista El Sol de Bélgica, em va proposar escriure quelcom per ells. Així va néixer la sèrie Bruselas Mágica que va ser present mentre va ser activa la revista”. A banda d’uns articles que la van convertir en una popular articulista, Sanjosé va cultivar la novel·la amb diverses obres publicades al llarg dels anys.
Sanjosé va tenir dos fills amb en Johan: l’Alfred i el Wilfred, i ara ja compta fins i tot amb netes que són famoses a les xarxes socials. Els seus fills són un exemple del que passa a moltes famílies belgues, ja que parlen sis idiomes: català, castellà, francès, alemany, neerlandès i anglès. Res comparat amb el seu marit, en Johan, que en parlava nou i en coneixia fins a onze.
Escriu poemes als 80 anys
El seu compromís amb la llengua i la cultura es va poder completar amb el descobriment del Casal Català de Brussel·les. “Els primers deu anys vam estar buscant el Casal Català com a bojos, fins que van venir uns catalans al Cercle Poliglot i així el vam trobar. Ja no l’he deixat”. El seu compromís durant dècades amb el casal ha estat intransmutable: sempre ha estat allà en tot moment.
La seva dedicació, constància i esforç al llarg dels anys han tingut premi: enguany va rebre el Premi Batista i Roca de projecció exterior de la cultura catalana. Un premi merescudíssim per tota una trajectòria al servei de la llengua que ella es pren amb molta filosofia. “Home, és un reconeixement a 40 anys de dedicació, fent feinetes de formigueta, una coseta per aquí, un altre per allà i, clar, al final suma”.
Lluny de jubilar-se, Elena Sanjosé no deixa de tenir projectes i il·lusions renovades amb més de 80 anys a les espatlles. Amb una precisió gairebé japonesa, l’escriptora està acabant d’enllestir un poemari que sorprendrà propis i estranys. “Estic acabant per publicació imminent, un llibre titulat Dèries i Rauxes, reflexions en forma de haikus”, explica. Ben aviat, a les llibreries.
