La pel·lícula ‘Sis dies corrents’, de Neus Bellús, és un exemple de cinema rodat a la perifèria.
Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu, o, més recentment, el llargmetratge d’acció Uncharted, amb Tom Holland de protagonista. Barcelona ja fa temps que s’ha convertit en escenari de pel·lícules internacionals. No són les úniques, ja que a la ciutat s’han rodat escenes d’El Perfum o de L’Auberge espagnole.
Sense ser com Nova York, París o Londres, ciutats que d’alguna manera tots els amants del cinema han visitat a través de la pantalla, la capital catalana té un lloc prominent en l’imaginari dels espectadors. I tot això per no parlar de les pel·lícules catalanes i espanyoles en les quals l’acció transcorre a Barcelona.
Malgrat tot, si ampliem el radi, les pel·lícules que es graven a l’àrea metropolitana no són, ni de bon tros, tan nombroses com les que tenen lloc a la capital. La rodalia de la ciutat, entre altres greuges, ha estat relegada del cinema i també d’altres expressions artístiques. No obstant això, des de fa un temps, cada vegada són més els artistes que reivindiquen els paisatges de l’extraradi. El cas més clar, segurament, és el del cantant Alizzz, que amb la seva cançó Que pasa nen va fer tota una declaració d’amor a Castelldefels i al Baix Llobregat.
De la mateixa manera, el món de l’audiovisual també està experimentant aquesta minsa transformació, i hem vist com les càmeres han començat a rodar en els municipis metropolitans fora de Barcelona. Tot i això, la mirada sobre la perifèria no sempre és la mateixa.
Relats empoderadors
El passat 2021 es va estrenar la pel·lícula Chavalas. Aquest llargmetratge, dirigit per la directora de Cornellà Carol Rodríguez, relata la vida de quatre amigues que viuen al barri de Sant Ildefons. La Marta, després de viure un temps a Barcelona, es veu obligada a tornar al lloc on va néixer. Aquest fet genera tensions amb la seva colla de l’adolescència. Ella, una fotògrafa que fa temps que viu a la capital catalana, no es reconeix en aquell paisatge del passat. Amb la pel·lícula, Rodríguez volia canviar la mirada que té la gent sobre la seva ciutat. En declaracions a Línia, la directora de cinema afirmava que volia trencar el relat d’alguns amics seus que “es pensaven que si venien a Cornellà els robarien el mòbil”.
Alhora, Rodríguez també va voler plasmar a la pantalla les diferències que existeixen a la metròpoli. “Quan vaig arribar a la universitat era el primer cop que sortia del barri… Va ser com un xoc cultural, perquè em vaig barrejar amb gent que no era de la meva ciutat i no n’hi havia gaire que tingués pares migrants”, explicava. “La igualtat no és real, i en el cas de les dones de classe obrera el sostre de vidre és clar”, afegia.
Imatge de la pel·lícula ‘Chavalas’, de Carol Rodríguez.
En una línia similar s’emmarquen les pel·lícules de la cineasta originària de Sant Fost i de Mollet del Vallès Neus Ballús. Amb Sis dies corrents, que narra la vida de tres lampistes, o La plaga, que explica la vida a Gallecs, l’artista de renom internacional ha volgut posar el focus en l’extraradi. “Se’ns diu que hem nascut a la perifèria, però què vol dir això? Se’t defineix en relació amb una altra cosa, tu no ets el centre de la ciutat”, explicava la directora en una entrevista a Línia. “A les meves pel·lícules m’he esforçat a definir què és la perifèria en si mateixa”, afegia. “És cert que en molts sentits l’extraradi és el que expulsa la ciutat o no hi cap: la classe treballadora, la gent amb menys recursos, activitats com l’agricultura, la indústria, la prostitució… Però a més de ser personatges expulsats, tenen una fortalesa extraordinària, i això és el que els defineix”, afirmava la vallesana per sentenciar que “si tots els cineastes són barcelonins, venen de famílies d’intel·lectuals i han estudiat en escoles privades, el relat passarà a l’Eixample i serà sobre relacions amoroses i divorcis”.
Les seves paraules entronquen amb el que argumentava l’escriptor Kiko Amat també al Línia. Segons aquest novel·lista de Sant Boi, s’ha explicat “molt poc l’experiència de classe obrera sense romantitzar-la”. “Si fóssim als Estats Units, a l’extraradi s’hi haurien rodat un munt de sèries”, afegia.
Relats de misèria?
Malgrat tot això, i potser fent cas de la idea d’Amat, les zones més empobrides i amb més conflictivitat social de la metròpoli han començat a aparèixer al cinema. El 2021, Netflix va rodar la pel·lícula Centauro al bloc Venus del barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. El llargmetratge ens parla d’un home que s’endinsa en les curses il·legals de motos per saldar un deute amb uns narcotraficants.
Així mateix, aquest barri serà escenari de la primera cinta com a director de Mario Casas, Mi soledad tiene alas, que s’estrenarà aquest estiu. L’argument, una altra vegada centrat en el món delinqüencial, tracta d’en Dan, un jove que amb els seus amics es dedica a sortir de festa i a robar en joieries, però que té inquietuds artístiques. La pel·lícula també s’ha rodat a Bellvitge i, en paraules de Casas a Fotogramas, parla d’uns joves “en plena transició a adults, amb uns matisos i una sensibilitat determinats i procedents del barri, d’aquesta perifèria de Barcelona” on ell s’ha criat.
Imatge de la pel·lícula ‘Centauro’, rodada a la Mina de Sant Adrià de Besòs.
No és l’única història que ens trasllada als barris més vulnerables. Recentment, el director Lluís Quílez ha escollit el barri de Sant Roc, a Badalona, per rodar la sèrie Mano de hierro, que té com a temàtica principal la venda de cocaïna.
Tres produccions, tres temàtiques similars. És per això que Carles Sagués, de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, considera en declaracions al Línia que certes històries contribueixen a perpetuar tòpics que, tot i que poden ser certs, són residuals. “Els rodatges no ens ajuden, perquè relacionen Sant Roc amb una part molt minoritària d’un barri amb dificultats”, assegura Sagués. “M’agradaria que hi sortís la gent ajudant-se, treballant a favor de l’habitatge o evitant desnonaments”, conclou.
Un plató d’excepció
Hem començat aquestes línies dient que, majoritàriament, és Barcelona la ciutat que rep l’atenció de les càmeres. En certa manera és així, però cal parlar d’una excepció: el Prat de Llobregat. Aquest municipi metropolità té una llarguíssima tradició en la indústria audiovisual i actualment és la segona ciutat de Catalunya on més rodatges es fan, per darrere de la capital catalana. De fet, el municipi compta amb una oficina municipal que coordina i assessora les productores per rodar a la ciutat, El Prat Film Office, i que els ofereix un catàleg de més de 200 localitzacions disponibles.
Si bé és cert que el Prat ha estat escenari de pel·lícules internacionals i que ha vist passar actors i actrius de la talla de Blanca Portillo o de Sean Penn, no es pot dir que la ciutat vulgui ser reflectida. Més aviat es tracta d’un indret en el qual s’ha fixat la indústria. Sigui com sigui, és un exemple més de com la perifèria també pot ser un plató de cinema.
Article publicat a Línia.
