Més de 57.000 objectes d’art consten com a robats o desapareguts, segons dades de la Interpol del 2020. D’aquests, 723 pertanyen al patrimoni espanyol: hi ha pintures de Dalí i Picasso, dibuixos de Jaume Plensa o una miniatura de Murillo, entre moltes altres. Els robatoris al patrimoni cultural o béns culturals ho abasten tot, des de pintures, escultures o manuscrits fins a monedes antigues, objectes arqueològics i art sacre. “Són peces amb les quals es pot traficar a uns nivells molt visibles, es poden vendre en una subhasta o per un marxant d’art”, explica Marc Balcells, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i autor del llibre Arqueomàfia. Els lladres de tombes, de l’editorial La Campana.
Un delicte global i estructurat, transnacional i de coll blanc
Aquest tipus de robatoris no són puntuals ni esporàdics. De fet, el gener d’enguany es van robar quatre valuoses obres arqueològiques provinents de la Dacia romana –incloent-hi el casc d’or de Cotofenesti i tres braçalets–; es van sostreure després que hi hagués una explosió al Museu de Drenthe (Països Baixos). El març d’enguany, es van robar 49 escultures d’or a Itàlia de l’artista Umberto Mastroianni que tampoc s’han trobat. Segons Balcells, aquests crims tenen dues fases: “Primer, la delinqüència transnacional, que permet moure l’obra robada entre països. Després, la delinqüència de coll blanc, que en facilita la venda en mercats legals i institucionals”.
“Els països d’origen d’aquestes peces solen ser nacions amb un alt valor patrimonial, tant del sud global com del nord global. No necessàriament són països en vies de desenvolupament, com es podria creure”, comenta. Per exemple, a Itàlia hi ha la figura dels tombaroli, saquejadors de tombes o lladres d’antiguitats que excaven il·legalment llocs arqueològics, com ara necròpolis etrusques, tombes romanes i altres jaciments antics, per robar objectes valuosos i traficar-hi. Una vegada robats i enviats fora de la frontera amb ajuda dels intermediaris, passa a ser una delinqüència de coll blanc. “Aquests béns els vendrà un marxant d’art que tindrà els seus contactes, ja siguin cases de subhastes, institucions culturals com ara museus, fundacions privades o col·leccionistes particulars. Són grans jugadors del mercat de l’art que coneixen l’origen il·lícit d’aquests béns. Són persones amb un patrimoni, amb uns coneixements, que el que faran serà moure aquestes peces criminals”, explica l’investigador del grup VICRIM de la UOC.
L’art robat, un negoci d’elits i gairebé impune
Els principals països que compren aquest tipus de béns són els grans mercats d’art del món, com ara França, Anglaterra o els Estats Units. El comerç il·legal de patrimoni cultural mou molts diners; de fet, se situa com un dels mercats il·legals més lucratius, juntament amb el tràfic de drogues, armes i persones. Encara que el seu valor econòmic exacte és difícil de determinar, a causa de la seva naturalesa clandestina. “La clau de la pervivència durant segles d’aquest fenomen criminal és que hi ha molts diners i es combina amb un altre element: hi ha penes molt baixes. És a dir, a una persona que ha robat tombes, per exemple, rarament se la pot castigar amb penes de presó. I, si se la condemna a penes de presó, són penes de presó que es poden suspendre fàcilment si no hi ha antecedents penals. Si ho penses des d’un punt de vista econòmic, tenen tots els incentius per continuar delinquint quan saps que hi ha molts diners pel mig i hi ha molt poc risc”, afirma Balcells.
Els tombaroli i la nova explotació
Per exemple, en el cas dels tombaroli –objecte de la recerca del llibre del professor Balcells–, han canviat el seu model a un de més local, en adonar-se de la desproporció entre el risc que assumeixen i el baix benefici que obtenen. “Per trobar una peça es juguen moltíssim la vida, perquè cada vegada han d’excavar a més profunditat, perquè les tombes que estan més a prop de la superfície ja han estat saquejades, i això suposa més perill, ja que es podria esfondrar l’excavació i morir. Veuen que estan fent un treball molt arriscat i que cobren molt poc comparat amb per quant s’acaba venent a un museu una determinada peça que ells han trobat, per exemple”, explica Balcells. Això ha fet que els tombaroli prefereixin evitar el comerç internacional, eliminin els intermediaris i optin per la venda a col·leccionistes locals.
“Mentre que alguns dels actors respectats del mercat de l’art segueixin blanquejant la procedència d’aquestes peces i les penes segueixin sent insignificants, el futur del patrimoni cultural continuarà amenaçat”
“Els perfils d’aquests saquejadors italians són dels més escapistes; estan gairebé legitimats socialment, són criminals que estan molt integrats dins del teixit social”, puntualitza Balcells. Encara que, per als que estan al final de la cadena, la demanda sembla gairebé invisible: “Els grans museus, marxants o grans col·leccionistes que saben que estan comprant aquest tipus de béns passen –des del punt de vista de l’acció policial– desapercebuts, perquè no es concep que un criminal pugui ser un col·leccionista. No són terroristes, no són criminals organitzats, són gent respectable”, afegeix. De fet, aquest tipus de delinqüència és difícil de resoldre. A Espanya només es resolen el 15% dels casos de robatoris d’obres d’art.
En el cas dels tombaroli, la demanda cada vegada és més agressiva. “Hi ha una demanda brutal per part dels marxants d’art. Molts tenien lladres de tombes a sou”, adverteix Balcells. El llibre Arqueomàfia. Els lladres de tombes, de l’editorial La Campana, inclou nombroses entrevistes a tombaroli, però també a fiscals, jutges, arqueòlegs, criminòlegs i molta feina de camp. Una de les conclusions de Balcells és que la “tradició” dels tombaroli, que passava de pares a fills, perilla. “S’ha trencat la transmissió cultural; en l’actualitat, els fills no volen anar a excavar un cap de setmana. Llavors, el que fan és agafar ciutadans de fora de la comunitat europea, que potser estan sent explotats laboralment, i els demanen que els ajudin a excavar. Això els fa més vulnerables, perquè no tan sols estan duent a terme una activitat molt arriscada, sinó que els estan pagant menys que a ningú”, explica l’expert.
Un problema enquistat: diners, poder i manca de control
En tot cas, el mal al patrimoni cultural és profund i persistent. Robatoris i desaparicions són alimentats per engranatges que combinen diners, prestigi i una preocupant manca de control institucional.
“El veritable problema no és només qui roba, sinó qui compra sabent el que compra. Mentre alguns dels actors respectats del mercat de l’art continuïn blanquejant la procedència d’aquestes peces i les penes continuïn sent insignificants, el futur del patrimoni cultural seguirà amenaçat”, conclou Balcells.
Article publicat a UOC News.
16.203 quilòmetres: de Montreal a Sydney aixecant castells
