Potser és un dels cineastes catalans que ha estat més guardonat fora de Catalunya, Àlex Lora (Barcelona, 1979) ha estat les darreres setmanes al nostre país rodant el que serà el seu primer llargmetratge: Unicorns. En aquesta entrevista per a Exterior.cat, el cineasta barceloní establert a Nova York explica els seus inicis en el món del cinema i com una beca Fulbright va canviar-li la vida per sempre permetent-li estudiar el que ha esdevingut, més que una professió, una passió per explicar històries.
De petit ja anaves amb una càmera a les mans?
De petit el que m’agradava era dibuixar, però el meu pare sí que tenia una càmera de Super 8 a l’armari. No es feia servir mai, així que de vegades l’agafava per jugar. No es podia rodar res perquè no tenia estoc, però era divertit mirar pel foradet. Després van comprar una Video 8 i sí que vaig començar a descobrir el que era gravar.
I vas seguir creixent al costat de la càmera.
Sí, en l’adolescència vaig fer alguns treballs i els meus primers muntatges per l’institut. La veritable revolució va ser quan, amb 17 anys, la meva xicota d’aleshores em va ajudar a comprar una targeta Miro DC10 per poder capturar de la càmera a l’ordinador. Allà ja vaig tenir clar que em volia dedicar a això.
Després ja vas fer cap a la universitat. Allà vas veure com podies entrar en el món del cinema?
Bé, això d’entrar al món del cinema era més aviat un somni que sincerament veia irrealitzable, entre altres coses perquè no sabia quin podia ser el camí. El que sí que aspirava era a acabar treballant en alguna televisió, potser com a muntador. De totes maneres vaig començar a fer curts amb amics, però sense cap remuneració, per a divertir-me. Em vaig començar a obsessionar amb alguns directors i llegint entrevistes vaig veure que ells havien fet això.
Com van ser els primers anys treballant a Barcelona?
El 2008, amb la crisi econòmica a Catalunya vivíem una situació complicada. Recordo que a Barcelona ja editava documentals i que havia d’anar perseguint alguna gent perquè em paguessin. Aleshores ja havia dirigit alguns curts, molt amateurs, però hi va haver un parell que vaig enviar-los a festivals i van funcionar més o menys bé. Sobretot un que es titulava (En)terrats, però tot era força precari.
“Dirigir una pel·lícula a Hollywood? No, perquè aviat ja no hi haurà Hollywood, canviaran les mítiques lletres de la muntanyeta per les de Netflix!”
És el moment en què et planteges buscar l’oportunitat a l’estranger?
Sí, després de conèixer gent del sector en els festivals, algú em va parlar d’un viatge a Los Angeles i potser vaig començar a creure que anar als Estats Units era una possibilitat. Vaig mirar beques –perquè jo no m’ho podia permetre–, vaig preparar un projecte d’estudis per a la Fulbright… ho vaig fer tot una mica a corre-cuita, ja que les inscripcions tancaven en un parell de setmanes.
Hi vas arribar a temps?
Com a anècdota recordo que demanaven el TOEFL… i el meu nivell d’anglès era desastrós. Un amic em va dir que si havia estudiat només una setmana no aprovaria mai, que era un examen de cinc hores. En arribar a l’examen ens van dir que el servidor s’havia col·lapsat i ens citaven al cap de dos mesos! [somriu] Llavors sí que em vaig posar les piles, estava tot el dia amb l’anglès i va anar bé. Em van donar una de les sis beques d’aquell any.
I aquella beca què et va permetre fer?
A l’hora de la veritat, vaig veure que els diners que m’oferien eren limitats per poder estudiar en algunes universitats nord-americanes, així que vaig haver de descartar Los Angeles perquè no volia endeutar-me. També vaig haver de descartar Columbia i NYU a Nova York. Però vaig veure un programa petitet que sí que el podia cobrir la beca. El principal al·licient, a més de seguir formant-me, era conèixer Chantal Akerman, una de les professores i que jo admirava molt. La beca em va permetre conèixer aquests artistes i professionals, que em van animar a sortir al carrer a rodar i fer creure que tot era possible.
Què recordes d’aquells primers dies?
Recordo que un dels primers exercicis havia de ser un retrat documental d’algú, i jo vaig començar a posar una mica d’excuses, perquè acabava d’arribar, perquè no parlava l’idioma. A l’escola em va dir que si no era capaç de trobar una història entre els 8 milions de persones de la ciutat, doncs que millor em tornés a Barcelona. Vaig agafar la càmera, vaig sortir al carrer i aquell primer curt documental, Odysseus’ Gambit, va acabar a Sundance, el festival de Robert Redford.
Carai! Arribar i moldre. El Festival de Sundance et va ajudar a posar al mapa o encara vas haver de treballar més?
No sé si em va posar al mapa, però l’Odysseus’ Gambit em va animar a fer més curts, fins que l’any següent vaig fer un titulat Us que va estar nominat als Òscars d’estudiants. Crec que la consagració com a ‘curtmetratgista’ va venir amb la segona selecció a Sundance, un altre curt titulat Godka Cirka, un forat al cel que també va guanyar el meu primer Gaudí.
I des d’aquell Gaudí després van arribar els Goya i els Emmys. Podria ser que fossis un dels directors de cinema catalans més premiats a l’estranger?
[Riu] No, no ho crec. Hi ha directors molt més premiats i molt més reconeguts que jo. A mi m’ha anat bé amb els curts, però encara queda molt per demostrar.
“‘Unicorns’ era una projecte que em venia de gust. Si tot va bé espero que estigui a punt pels festivals de la tardor”
Després de tota la vida fent curts, et vas decidir a fer llargmetratges…
Sí, el primer llarg documental va ser Thy Father’s Chair, sobretot engrescat per Chantal Akerman, que malauradament no el va poder veure… Va passar el que va passar poc abans que l’estrenéssim a l’IDFA [Festival Internacional de Cinema Documental d’Amsterdam], pobre. El segon llarg documental va ser The Fourth Kingdom, però tenia moltes ganes de fer una ficció. Tinc bastants guions escrits i he buscat la manera. Un d’ells, titulat We Are Living Things me’l van comprar, però no vaig poder dirigir-lo, així que l’any passat es va fer la pel·lícula amb un altre director.
Acabes de rodar el teu primer llargmetratge de ficció: Unicorns, protagonitzat per Greta Fernández, i amb Nora Navas i Pablo Molinero. Quan el podrem veure a les pantalles?
Ara estic editant-lo, era un projecte que em venia de gust. Si tot va bé espero que estigui a punt pels festivals de la tardor, però dependrà de l’estratègia de la distribuïdora Filmax, i de la productora Inicia Films, que ha tingut força èxit amb Estiu 1993 i amb Las niñas.
Havent treballat als Estats Units, Hollywood no et treu la son per dirigir alguna pel·lícula?
No, primer perquè aviat ja no hi haurà Hollywood, canviaran les mítiques lletres de la muntanyeta per les de Netflix! [riu] I segon perquè… bé, mai no diguis mai, però no és una cosa que m’interessi massa, com a mínim des del punt de vista artístic. Potser ho faria pels diners… Rodant Unicorns, que és una producció petita, però amb una estructura industrial, t’adones que hi ha maneres de fer que són molt més àgils i que tens una llibertat que no pots trobar en moltes altres produccions, per no parlar del que representa una superproducció.
I com veus el cinema català, creus que té futur actualment?
Crec que sí, en l’àmbit de directors en tenim de molt bons amb Carlos Marques-Marçet, Neus Ballús, Clara Roquet, Elena Martín, Lluís Quílez, Carlos Torras, Juanjo Jiménez, Albert Serra… Hi ha actors i actrius boníssims, i productors i tècnics envejables i amb molt talent. El que falten són diners.
