Albert Pons (Terrassa, 1982) és director de cinema i productor audiovisual establert a Guadalajara (Mèxic). Format a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) té els estudis de cinema i audiovisuals, a més d’un postgrau en direcció de cinema documental. Ha dirigit diversos curtmetratges i el llargmetratge documental Margarita, disponible a Filmin. El darrer curtmetratge ha dirigit és Íngrid, enregistrat a Guadalajara i protagonitzat per l’actriu Maria Cid i l’actor Mario Zaragoza. A Exterior.cat, Pons explica la realitat cinematogràfica de Mèxic des d’una mirada catalana.
Què t’hi porta a Guadalajara, Mèxic?
La meva dona, que és mexicana. Ens vam conèixer a Barcelona, on ella estudiava disseny de moda. Jo aleshores treballava en el sector de la publicitat i, després d’alguns sotracs, vaig decidir anar a Mèxic a conèixer la seva ciutat. Després d’uns anys anat i venint, vam viure tres anys a Terrassa, però finalment vam acabar instal·lant-nos a Mèxic.
A Terrassa poses en marxa el teu segell propi: Diderot Films. Actualment tens també una productora a Mèxic.
Des que vaig acabar l’ESCAC vam crear la productora Diderot Films, on vam fer el documental Margarita (2013) ambientat al barri del Raval, varis curts i videoclips. En arribar a Mèxic vaig derivar el projecte a fins més industrials, a la vegada que donava classes de cinema en universitats. Ara tinc un altra productora totalment mexicana, dedicada a la ficció.
En el teu aterratge a Mèxic aportes els teus coneixements a la universitat.
Vaig donar classes de cinema en diverses universitats mexicanes, com ara la Universidad Panamericana i d’altres més especialitzades en el sector. També a l’Instituto Mexicano de Cinematografía, que depèn de la Secretaria de Cultura del Govern mexicà. Paral·lelament, he participat molt activament en el mercat de cinema de terror Blood Window, vinculat al Festival de Canes i a Ventana Sur d’Argentina.
Un cop establert en el sector del cinema a Mèxic fas un pas endavant en la direcció y producció de llargmetratges.
Sí, ara acabo de dirigir Íngrid, rodat a Guadalajara, i estic produint dos projectes: un escrit pel Patricio Saiz, un dels guionistes de Nosotros, los Nobles, una de les pel·lícules amb més èxit del cinema mexicà, i l’altre una pel·lícula de terror escrita per Carlos Marín.
Com sorgeix Íngrid?
Està inspirada en Les hores del dia, una pel·lícula catalana dirigida per Jaime Rosales que em va encantar per la seva quotidianitat. Íngrid és la història real d’una noia mexicana –que en la vida real també es diu Íngrid– que relata la sensació d’inseguretat quan transita el dia a dia. Vaig poder conèixer-la personalment, em va explicar la seva història i em va semblar una temàtica molt llaminera.
Després d’uns anys convivint amb el sector cinematogràfic, quina és la mirada que hi posa el públic mexicà?
Hi ha una polarització de públics i de cinema, que també passa en molts països. D’una banda, la comèdia romàntica i altres generes, dedicats a la creació d’indústria i que l’espectador passi una bona estona. I per altra banda un cinema que connecta amb el vessant cultural i que busca plantejar noves formes de representar-se.
“Ara em sento més preparat per desenvolupar projectes catalans i sobretot vincular els dos territoris”
La mirada del cinema mexicà s’orienta cap a Hollywood?
Hi ha una part que sí. Especialment a copiar clixés que volem com a públic i que funcionen. Hollywood ho ha fet molt bé, perquè té molta tirada entre el gran públic i ha sabut com arribar i concentrar la producció mundial. L’altra mirada, més reflexiva i intensa, té més dificultats d’arrelar comercialment, però explora temàtiques més autèntiques des de la visió del país mexicana, amb temes com la identitat, la violència, les relacions interpersonals.
Hi ha més oportunitats professionals en el sector de l’audiovisual i cinematogràfic a Mèxic que a Catalunya?
Són dues realitats molt diferents. Vivint a Mèxic he après com funciona la indústria cinematogràfica mexicana i, per tant, a saber elaborar pressupostos i generar recursos. Mèxic ofereix grans oportunitats de finançament en el món cinematogràfic. A Catalunya sempre va ser més difícil, potser la inversió privada no està tan oberta a invertir en cinema. Amb el que après a Mèxic ara em sento més preparat per desenvolupar projectes catalans i sobretot vincular els dos territoris. És evident que el cinema català està en bon estat, sobretot pels reconeixements als festivals i la gran qualitat de les pel·lícules, però Mèxic, malgrat que el context econòmic és diferent, té moltes coses a dir i grans possibilitats d’explicar-se des de la seva pròpia cosmovisió.
Per què?
Trobar inversors a Mèxic per mi ha estat més assequible, ja que els sous estàndards són més baixos respecte a Catalunya. A més, hi ha més cultura emprenedora i empresarial a Mèxic i, per tant, una major obertura d’inversió privada a projectes culturals.
Tornant a la teva producció cinematogràfica, a més d’Íngrid –que ja està enllestida– quins altres projectes estàs cuinant?
Actualment, un nou projecte que es diu Game Over, una pel·lícula de terror sobre un monstre que va quedar atrapat dins un videojoc als anys 80 i que el 2023 una jove blogger allibera la maledicció del monstre. És una pel·lícula que ja tenim finançada, es rodarà a finals de 2023 i amb la qual estem buscant agent de vendes. En aquest projecte hi ha la intervenció catalana de Toni Castells, de Soul Art Department, com a director d’art. I hi ha dos projectes més amb temàtica mexicana com són Nudillos, dirigit per Marcelo Tobar, i Moscas, un guió de llargmetratge que estic escrivint ara.
