De fa anys, organismes públics, acadèmics i agents diversos de les indústries culturals han anat expressant la necessitat de preservar i enfortir el que s’ha anomenat “sobirania cultural”. I en aquest debat l’audiovisual n’és protagonista.
Quan parlem de sobirania cultural, ho fem de la capacitat de generar un ecosistema de creació, producció, difusió i –indispensable!– consum generalitzat de continguts culturals propis –no només definits per la llengua, però sí amb aquesta com a tret bàsic– davant l’oferta exterior. I això comporta decisions polítiques en profunditat. Com ho van ser les mesures per al foment de la producció i l’oferta de continguts europeus per part de les plataformes OTT internacionals, introduïdes a la Directiva de serveis de comunicació audiovisual del 2018. Fa ben poc, al Festival de Canes, tant un manifest unitari de les principals associacions del sector de l’audiovisual i el cinema, com una posterior declaració conjunta de 24 ministres de cultura, coincidiren en la necessitat de reforçar les creacions audiovisuals europees.
“Cal un acord estratègic per acostar-nos a la sobirania cultural en l’àmbit de l’audiovisual”
En el nostre cas, no ens trobem pas en la situació de preservar-la –tant de bo!– sinó en un estadi inferior: haver-la d’assolir. Per acostar-nos-hi caldria un gran acord estratègic de tots els grans agents que intervenen, especialment de la producció independent, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Govern, amb la participació d’altres rellevants com la Xarxa Audiovisual Local, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya o RTVE Catalunya, per no fer la llista molt llarga. I comptant amb els professionals, creadors i empreses de la resta dels Països Catalans.
Un conveni pendent i necessari
Abans, però, caldria que el sector de la producció audiovisual independent –representada per les patronals PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya) i PROA (Federació de Productores Audiovisuals)– i la CCMA tinguessin un marc de relacions acordat mútuament, com van tenir durant 25 anys en forma de convenis plurianuals. Però en portem ja 14 de seguits sense.
En els darrers mesos ha tornat a sorgir públicament la problemàtica de no tenir-ne. Hi ha esculls que tenen molt a veure amb com podem fer un salt en la producció audiovisual, pel que fa als seus pressupostos i al seu recorregut comercial; i fer-la més competitiva, en tant que podria invertir molt més en un element clau del sector: la creativitat. Si ens centrem en el sector cinematogràfic, cal plantejar-se que els diners que aporti la CCMA vagin directament a drets d’emissió i no pas a entrar-hi com a coproductora, ja que el percentatge afectat de la titularitat del projecte es veu penalitzat per accedir a fons públics, com el subprograma MEDIA d’Europa Creativa o Euroimages. L’altra qüestió és la durada dels drets d’emissió, directament vinculada a la comercialització posterior al seu pas per les sales de cinema. A Europa va dels cinc als deu anys en casos similars. Aquí encara s’apliquen criteris més o menys perpetus. Solucionar-ho no representaria per a la CCMA uns costos econòmics, però sí ajudaria molt a la producció independent a trobar-ne més a fora.
Altres temes, com el del benefici industrial per a les productores, probablement quedarà lluny del que es va establir en el primer conveni, el del 1986, que estipulava uns generosos marges del 15 al 17%. Però em permeto apuntar-ho aquí pel que va suposar d’impuls al sector fa quatre dècades.
“A la producció independent li cal un conveni amb la CCMA per fer-la més competitiva empresarialment i creativa”
Un futur conveni que seria molt oportú que fos integral i inclogués també la producció associada –els programes de la graella de TV3 que no són fets internament–, ja que aquesta representa el 80% dels contractes de la CCMA amb la producció independent.
Una darrera qüestió a abordar, al marge del futur conveni, és el de l’obligació de destinar un 6% dels ingressos a la producció externa de films de ficció, documentals i d’animació, entre altres continguts, ja que el criteri aplicat de fa anys no contempla el gruix més important dels pressupostos de la CCMA, els diners provinents de la Generalitat, sinó només els publicitaris i de vendes. En el cas dels llargmetratges, prenent les dades del 2023, les aportacions haurien pogut ser d’uns 10 milions d’euros, en lloc dels 4 computats. Si mirem RTVE, per aquelles dates va aportar 23 milions al cinema, tot seguint un criteri adequat en l’aplicació del 6%.
Cal una nova llei de l’audiovisual integral
La futura llei de l’audiovisual hauria de servir per fixar bé com es calcula l’aplicació d’aquest 6%. I per oferir un paraigua normatiu integral a tota la creació, producció, distribució, emissió i difusió de l’audiovisual, des del cinema als videojocs. El fet de tenir una Llei del cinema ‘criant malves’ des del 2010 obligaria a anar per aquí.
Precisament, aquella llei obria la porta a la creació d’un organisme autònom destinat específicament al sector audiovisual. Diversos experts ja van fer una proposta d’un futur Institut Català de l’Audiovisual que pogués conduir aquesta estratègia de país amb les eines que exitosament empren entitats com el CNC francès.
Per què el 2030?
Perquè ens dona marge per pensar quin escenari volem i actuar-hi en conseqüència: aquell any, els nous dos grans platós del Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa ja estarien en funcionament des de faria temps, així com una part del Catalunya Media City; la CCMA i el Govern haurien d’estar començant a negociar un nou contracte programa quadriennal que rellevi el que haurà de substituir l’actualment vigent; i s’estaria a les portes de celebrar el centenari de la primera pel·lícula i el 45è aniversari del primer videojoc en català.
I faran falta més diners. Els actuals pressupostos de la CCMA destinats a sèries de ficció –aquests continguts que han permès que les grans OTT dominin el mercat audiovisual– són lluny de poder plantejar propostes molt ambicioses i amb decidida voluntat de captar grans públics, també internacionals. Sèries europees realitzades fa més d’una dècada, com Borgen, comptaren llavors amb pressupostos per episodi superiors al 200% respecte dels que es destinen aquí.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
