Foto: UOC
Jazmín Beirak és la directora general de Drets Culturals del Ministeri de Cultura des del març. És historiadora de l’art i investigadora en polítiques culturals. També és autora de Cultura ingobernable. De la cultura como escenario de radicalización democrática y de las políticas que lo fomentan (Editorial Ariel, 2022). I al maig va participar en la tercera Jornada de la Càtedra UNESCO Pau Casals, organitzada per la Fundació Pau Casals i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) a Barcelona. En aquesta entrevista ens explica per què els drets culturals són els grans oblidats, el paper transformador de la cultura i com les polítiques han d’ajudar a disseminar la cultura en la societat.
Penses que els drets culturals són els grans oblidats?
Sí, crec que la gent de la cultura fem valer la capacitat de la cultura per resoldre molts dels problemes actuals; la implicació que té en la transformació social; com ens permet acostar-nos a la realitat d’una altra manera, no normativament… Però la veritat és que hi ha una bretxa amb la gent que no és del món de la cultura, que té altres inquietuds, altres preocupacions i que veu la cultura com una cosa secundària. La cultura té una falta de rellevància social i és considerada menys important que altres coses; amb els drets culturals passa igual.
A més, considero que hi ha dues raons més: d’una banda, ens hem oblidat que el dret de la cultura és un dret. En altres països passa igual amb l’educació o la sanitat; una vegada s’han mercantilitzat, la gent no percep que són drets, com passa aquí amb l’habitatge.
D’altra banda, ens costa definir què són els drets culturals. Les persones que treballem en el sector cultural, com a creadors i artistes, ens hem acostumat a defensar molt el valor de la cultura per la seva part econòmica, com si això fos l’únic que ens permetés legitimar-la davant una falta de rellevància social –per exemple, que aporta ocupació– hem deixat de valorar les altres aportacions.
A Barcelona, el 58% de les persones que viu en barris de renda baixa assisteix regularment a actes culturals, mentre que, si ens fixem en els barris de renda alta, aquest percentatge puja fins al 75%, segons les últimes dades de l’enquesta de drets culturals de Barcelona. Podem dir que la cultura és elitista?
No diria que la cultura és elitista, sinó que hi ha un biaix clar en la participació en la vida cultural en tots els sentits: accés, creació i presa de decisions. El vector de la desigualtat és un vector que en la cultura no s’aborda tant com en altres àmbits, com ara l’educació o la sanitat, i que és crucial; de fet, penso que és un dels sectors on més es manifesten les desigualtats. Les polítiques culturals redistribueixen recursos entre els qui ja tenen accés a la cultura. Cal posar en el centre la qüestió de la desigualtat econòmica, per origen, per raó de discapacitat, territorial…
Com et sembla que des de la política es pot acostar la cultura a la ciutadania perquè formi part del seu dia a dia, sigui quina sigui la renda?
Penso que aquesta idea del dia a dia és la fonamental. La cultura és una cosa ordinària, no és una cosa excepcional. No és una cosa que només sorgeix d’un museu ni que té a veure només amb els espais de lleure. Per incorporar-la al dia a dia crec que cal fer polítiques públiques que tinguin aquest fet com a missió. Això, d’una banda, té a veure amb la transversalitat de la cultura, és a dir, entendre que la cultura cal posar-la a jugar amb molts altres àmbits com l’educació, perquè aparegui en el dia a dia a les escoles, o com la sanitat, en què les pràctiques artístiques també poden ser instruments d’atenció integral de les persones malaltes o dels seus familiars. Té a veure amb el fet d’enfortir els espais de proximitat, els models de cogestió, la consolidació de projectes comunitaris; que són els que reverteixen en la ciutadania.
Cal treure la cultura dels seus llocs i portar-la al carrer, a les presons, als mercats, perquè qualsevol persona s’hi pugui trobar. Llavors, cal fer polítiques que cerquin disseminar la cultura i disseminar els projectes culturals, que proliferin, i per a això cal cedir recursos. Desculturitzar la cultura, entendre que la cultura no és això tan gran que ens imaginem o alguna cosa secundària en la nostra vida, sinó que és això que ens travessa per interpretar el món, entendre’l, i que totes les persones puguem desenvolupar capacitats culturals, que són simbòliques, d’expressió, d’imaginació…
“La cultura és una cosa ordinària, no és una cosa excepcional”
Quin potencial penses que té la cultura per a la transformació social?
En primer lloc, crec que l’art té una capacitat d’aproximar-nos a la realitat de maneres inesperades, no previstes, divergents, no normatives; d’eixamplar sempre els horitzons del que existeix. Això, per se, és un valor. A banda, crec que té la capacitat de construir comunitats, construir cohesió social, fraternitat, de vincular-nos a l’altre, d’assajar la democràcia. També ens serveix per atendre reptes que tenim davant, com ara el canvi climàtic o la desigualtat. Sempre dic que la cultura no ens fa bones persones, i per això són importants les polítiques culturals, perquè aquesta capacitat depèn en bona part de les polítiques culturals: si la cultura genera igualtat o desigualtat, si ens serveix per eixamplar la mirada o estrènyer-la. És central quines polítiques es posen en joc per poder extreure aquesta potencialitat que té la cultura.
Quin paper consideres que tenen les escoles en l’educació dels drets culturals dels més petits?
Un paper fonamental. L’àmbit educatiu és dels aliats principals que té la transformació social en general i per a la cultura en concret. Estrènyer els vincles entre cultura i educació està consolidat. El problema ara és sistematitzar-ho, que realment formi part dels centres escolars, que no depengui del fet que hi hagi un professor, una professora o un centre directiu que hi tingui una vinculació.
El 2022, la UOC i la Fundació Pau Casals van crear la Càtedra Pau Casals de Música i Defensa de la Pau i dels Drets Humans per fomentar la docència, la recerca i la difusió del coneixement de la figura de Pau Casals. Quina importància consideres que té aquesta recerca cultural per a la societat en general?
La recerca cultural és, al final, generar un saber col·lectiu. És important conèixer els relats d’èxit del passat i conèixer les coses que es van fer i van funcionar. Et dona inspiració i et permet trobar models.
Has participat en la tercera Jornada de la Càtedra UNESCO Pau Casals; quina idea nova o projecte inspirador te n’emportes?
Me n’emporto la sensació d’una comunitat molt àmplia que pensa en els drets culturals, i això és una molt bona notícia. Aquest tipus de trobades permeten reforçar les aliances i la comunitat.
Entrevista publicada a UOC News.
